Per un Consell Nacional de la Independència

Molt probablement pecaré, avui, d’ingenu, de presumptuós o de totes dues coses alhora. La detenció de Montserrat Venturós, però, obliga a un exercici, tant col·lectiu com individual, d’exploració de noves vies d’actuació conjunta. Amb tota evidència, Espanya ha parat una trampa a l’independentisme i alguns hi han caigut. El poder judicial ha utilitzat i utilitzarà el cos dels Mossos d’Esquadra com un tascó per a anar separant Junts pel Sí i la CUP, i és de primera importància que això no funcioni. S’ha comentat prou sovint que l’independentisme avança quan pren la iniciativa i obliga el govern espanyol a actuar a la defensiva. Però, tot i ser previsible, la detenció de Venturós sembla haver pres gairebé tothom a deshora, si bé la majoria de les reaccions han estat correctes i fins i tot exemplars.

És evident que des del govern no es pot obligar els mossos a desobeir les ordres judicials, entre altres coses perquè això implica que alguns policies puguin preferir d’aplicar la desobediència a les ordres del govern. En aquest sentit és molt recomanable llegir el comunicat de la sectorial dels Mossos per la Independència de l’ANC publicat ahir a VilaWeb. També, però, se saben casos de detencions ennoblides per la manera com es duen a terme, amb honor i visibilitat, per a afavorir qui està detingut. Una mica com l’arribada d’Artur Mas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 15 d’octubre de 2015. Fem de cada intent de bufetada una icona nostra que puguem ensenyar al món.

Encara han de passar molts mesos abans no s’aprovin les lleis de desconnexió i toparem, encara, amb moltes coses més o menys previsibles. Atacs, paranys, moltes baixeses, insults, acusacions, detencions i potser condemnes. I ara mateix, com ho han fet notar tants observadors, es troba a faltar un manual clar i precís d’actuació coordinada, tant pel que fa a les organitzacions civils com als partits i al govern. No crec, per exemple, que els catalans estiguin preparats per a exercir de manera majoritària la desobediència civil a la manera de Gandhi o Luther King. Entre altres motius perquè, si bé un bon nombre de les ments més brillants de Catalunya estan al servei de la independència, falta la necessària figura carismàtica que podria encarnar aquesta forma particular de resistència no-violenta.

Per això m’atreveixo humilment a suggerir la creació d’un ens suplementari, que podria anomenar-se Consell Nacional de la Independència, inspirant-se del Consell Nacional de la Resistència creat a Londres el 1943 per Jean Moulin sota els auspicis del general de Gaulle. Aquell consell va reunir sindicats, partits polítics i intel·lectuals, des dels comunistes estalinistes fins als ultraconservadors i a monàrquics, que van treballar junts fins a la victòria final acceptant, els uns i els altres, d’empassar-se força gripaus en nom de l’interès nacional. És clar, la situació era molt diferent i no vull dir que Catalunya es trobi avui com es trobava França sota l’ocupació alemanya. Però el conflicte és servit i ens falta una eina. Imagino, doncs, agosarat, un Consell Nacional de la Independència que aplegaria representants del govern, dels grups parlamentaris i dels partits independentistes, del Consell Assessor per a la Transició Nacional, de l’ANC, d’Òmnium Cultural i de l’AMI. I tots plegats definirien línies d’acció i de reacció polítiques i mediàtiques comunes, posant de costat tant com sigui possible les discrepàncies ideològiques i les estratègies electorals interessades. Els gripaus, quan s’empassen per causes justes i superiors, poden, fins i tot, arribar a tenir bon gust. És clar, aquestes línies d’acció i de reacció haurien de ser aplicades per tots amb lleialtat i disciplina i fins a la independència.

Així, potser, s’evitaria de gastar energia i confiança en picabaralles intestines i en retrets més o menys sincers, i potser es perdria una mica de vista l’interès estrictament partidista d’alguns. Em crec les informacions que arriben de gent ben informada que diuen que el govern treballa a ple rendiment per aconseguir la independència. M’ho crec sense dubtar-ne gens. Però el ple rendiment cap a l’objectiu final, a vegades, pot fer minvar l’eficàcia de la immediatesa, sobretot quan implica actors d’àmbits diferents. Perquè, ja se sap, mai no està tothom content. I jo també trobo que alguns independentistes són massa dretans, i que d’altres són massa esquerrans i d’altres, també, massa centristes. I en sé molts que són abnegats i generosos però també alguns que més aviat serien primmirats i arribistes. N’hi ha de massa astuts i d’altres de poc traçuts, de grollers o d’emfàtics, de beneits o de cínics, de cotó fluix o de pedra massa picada. No podria ser d’una altra manera. I per això m’obligo a creure en la sinceritat sense fissures de tots d’anar cap a la independència, perquè no hi ha més remei que creure-ho, perquè el nostre poble, com tots els pobles del món, és així. I ara mateix, però, és evident que ens falta una eina global que sigui a la vegada muralla, contrafort i punta de llança per a aquests mesos decisius que ens separen del referèndum o del referèndum.