21.08.2022 - 21:40
|
Actualització: 21.08.2022 - 21:59
Dia de reflexió i de diagnosi sobre l’estat de la llengua a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Dos plats forts, amb ponents de primer nivell, per a provar de conèixer l’estat de salut del català després de totes les andanades judicials i legislatives que ha rebut aquests darrers mesos. A totes dues sessions, que es van fer al cinema Lido, la del matí i la del capvespre, es va posar el termòmetre a la llengua catalana. Primer, en el si del sistema universitari, i més tard, a l’ensenyament obligatori després de la sentència del 25% i totes les decisions polítiques que s’han pres tot seguit.
L’hora del Pla d’Enfortiment de la Llengua Catalana
A la mesa del matí, el microscopi es va posar sobre la situació del català a les universitats. El punt de partida del debat era l’acord unànime de les cúpules de les universitats del Principat, que s’han de catalanitzar. Moderats pel rector de l’UCE, Jordi Casassas, hi van participar Imma Ribas, vice-rectora de qualitat i política lingüística de la Universitat Politècnica de Catalunya; Jordi de Bofarull, cap dels serveis lingüístics de la Universitat Rovira i Virgili, i Jordi Matas, vice-rector de relacions institucionals, comunicació i política lingüística de la Universitat de Barcelona.
I, damunt la taula, el Pla d’Enfortiment de la Llengua Catalana al Sistema Universitari i de Recerca de Catalunya. Un document que, a parer de Matas, arriba quaranta anys tard.
On era tothom?
Després d’agrair el suport de l’UCE a la situació judicial que viu per haver estat el president de la sindicatura del referèndum del Primer d’Octubre, Matas es va demanar si enguany era el 2022 o el 1982, i a continuació, encara, un altre dubte. On han estat, fins ara, els responsables polítics i universitaris que en quaranta anys no havien estat capaços d’aprovar un document com el que ara s’ha de començar a aplicar?
Matas va exposar si els governs no s’hi havien atrevit per allò de no tocar l’autonomia universitària, o si no havien tingut prou iniciativa per a dir a les universitats que els calia compartir un pla d’enfortiment de la llengua.
“A la universitat, ja els anava bé així. Hi ha hagut un desgavell absolut, una mena de desori en què tothom ha fet allò que ha volgut, però no pot ser que la política lingüística universitària estigui condicionada pels rectors o els vice-rectors de torn”, va dir.
Segons Matas, la política lingüística universitària sempre ha anat acompanyada de pors. “Eren porucs els consellers, eren porucs els rectors, tenien prevencions, ‘ai, ai, ens vigilen, què diran?’ D’ençà del 1984, tota la política ha estat erràtica, sense homogeneïtzació.” Una conseqüència d’aquesta poca normativa lingüística és que dels vora cinc-cents graus que ofereixen les universitats públiques, una quarantena, a tot estirar, es poden fer íntegrament en català, va dir. “Algú s’ho hauria de fer mirar.”
Després de fer aquesta diagnosi, va reconèixer que ara era un moment dolç perquè tots els rectors eren favorables a augmentar la catalanitat de la universitat i impulsar polítiques fermes. “Tenen la voluntat de canviar coses. Els rectors ens hem tret de sobre aquells que posaven bastons a les rodes. La conjuntura és meravellosa, i això és molt important. Hem de ser conscients del context, però també hem de saber que hi ha un context bel·ligerant.”
Com a valors positius, Matas va remarcar que el Departament d’Universitats i Recerca havia creat una direcció general que tenia competències de política lingüística universitària. També va citar com a valors la implicació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Ramon Llull i la Xarxa Vives d’Universitats.
Amb tot, el vice-rector de la Universitat de Barcelona va subratllar que tot no era fet, que a partir del curs vinent s’havia de començar a aplicar tot allò que diu el document i fer-ne un pla de seguiment.
Una de les assignatures pendents del català a la universitat és la recerca: “Quin govern donarà suport a la recerca feta en llengua catalana si no ho fa el govern de Catalunya? Doncs el govern català no ha donat, fins avui, cap suport a la recerca.” Ha denunciat que l’agència de qualitat que valora els currículums universitaris llençava a la paperera qualsevol document que es presentés en català.
Benvingut el pla, calen dades per a mesurar la implantació del català a la universitat
Imma Ribas també es va felicitar de l’existència d’aquest pla i que, finalment, les universitats tinguessin unes directrius clares. Va presentar les dades d’un estudi que ja va avisar que no es podia prendre al peu de la lletra per la metodologia emprada, que diu que la docència als graus de la UPC es feia en un 73% en català. Quant a la resta, el 29% es fa en castellà i el 20%, en anglès. Ribas va dir que l’objectiu seria arribar al 80% de docència en català als graus. La vice-rectora va admetre que assolir-ho en els màsters era molt més complicat pel grau d’internacionalització que tenen. A parer seu, també és difícil d’avançar en la recerca perquè la llengua franca és l’anglès.
Crear i compartir coneixement en català per enfortir la llengua
Jordi de Bofarull, cap dels serveis de normalització lingüística de la Universitat Rovira i Virgili, va apuntar que a Catalunya li interessa que el català prengui molta força com a llengua acadèmica perquè la docència es fa servir per crear i compartir coneixement. L’estatus de llengua acadèmica és una potencialitat que no s’ha de menystenir.
Jutges, ensenyament i llengua
Sobre els efectes de la sentència del 25% sobre el sistema educatiu obligatori català, en van parlar Mireia Plana, vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua; Josep Cruanyes, advocat, i Antoni Llabrés, professor de dret penal a la Universitat de les Illes Balears. Els va moderar el professor Gabriel Bibiloni, que va fer una introducció cronològica dels atacs a la llengua com a part de l’atac general de l’estat espanyol contra Catalunya. Bibiloni es va demanar si el 25% tenia alguna base jurídica, per exemple.
L’advocat Josep Cruanyes va dibuixar el marc legislatiu del catalanisme i es va remuntar al segle XIX, quan ja parlava de l’inconvenient que representava no tenir tribunals propis. “Tenim una justícia d’esquena a la societat catalana que prova d’imposar una interpretació de la llei contrària a la finalitat que ha dictat el parlament que és el competent per a regular el sistema educatiu de Catalunya”, va dir quan va arribar a l’estat actual de la judicatura. “Ignoren que el marc constitucional està format per la constitució i també per l’estatut.”
Va ser molt taxatiu quan va dir que amb les sentències del Tribunal Suprem espanyol i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ignorava la competència exclusiva de la Generalitat sobre l’ensenyament i sobre la llengua. Va citar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que diu que les llengües han de ser tractades dins el seu àmbit complet d’ús més enllà de les divisions administratives i que els tribunals ho ignoren, per exemple, quan posen entrebancs a les reciprocitats televisives.
Tradició franquista als tribunals
“Els tribunals ignoren que som en un estat compost on hi ha uns parlaments que tenen unes competències, i imposen una visió unitarista de l’estat. Segueixen la tradició franquista d’imposició de la llengua espanyola a tots els àmbits i, a tot estirar, reconeixen la llengua catalana com un element residual”, va reblar, abans de dir que les sentències introduïen conceptes inventats com ara que la llengua espanyola era la llengua comuna. “D’on surt el 25% com a mínim constitucional?”, es va demanar.
Com a conclusió de la seva intervenció, Josep Cruanyes va demanar un moviment social molt important a favor del català. “Ens trobem uns tribunals que interpreten les lleis contra els principis establerts pel legislador. Imposen el programa polític de l’estat perquè els tribunals no són imparcials.”
“L’estat espanyol no decep mai”
Mireia Plana, vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, va recollir el guant de Cruanyes: “L’estat espanyol no ens fallarà mai. Té les seves armes i un tarannà molt concret. Imposa els seus criteris ‘per lo civil o per lo militar’. Té eines i una ràbia molt potent que el fan entrar en contradiccions.”
Malgrat tot, Plana va traure el focus de l’estat espanyol i el va posar damunt la ciutadania i, sobretot, la classe política catalana. “Hem de recuperar el sentiment que hem perdut de la importància de la nostra llengua.” Va recordar que els ciutadans tenien el dret humà de parlar català, una llengua que no és petita, que la parlen deu milions de persones i que té més de mil anys d’història i de tradició literària.
Mireia Plana va retraure la passivitat de l’administració quant al foment de l’ús social del català. Segons el seu diagnòstic, la llei de normalització lingüística del 1983 va ser una fita importantíssima i molt potent, però quan l’any 1998 el govern la va canviar per la llei de política lingüística es va transmetre la sensació que la llengua ja estava normalitzada i que calia fer lleis. Això va coincidir amb el començament de l’arribada de la immigració i de l’embranzida del moviment independentista. “L’estat es va posar molt nerviós i el volia aturar amb les armes que tenia.” Va parlar de desídia per part de les administracions i va demanar a la ciutadania que fes de referent lingüístic: “Si hi ha una massa crítica que reclama i exigeix el català, això també farà una pressió social que permeti a l’administració posar-s’hi més forta.”
Lawfare lingüístic
El professor Antoni Llabrés va parlar de lawfare lingüístic per qualificar això que s’ha viscut d’ençà del 2010 amb la sentència de l’estatut. “S’ha presentat de manera virulenta al Principat de Catalunya, però la situació del català a l’escola perilla a tot el territori.”
Llabrés va recordar que, a les Illes, el model educatiu, en matèria lingüística, no té cobertura estatutària. “L’estatut simplement es limita a declarar el català com a llengua pròpia oficial i a atribuir la competència a la comunitat autònoma per a l’ensenyament de la llengua.”
La llei de normalització lingüística del 1986 prefigura el model. Estableix que ha de ser de conjunció lingüística; per tant, no es pot separar per línies o per llengua, i que, una volta acabat l’ensenyament obligatori, els alumnes hauran de ser competents en totes dues llengües oficials, i que el català haurà de ser la vehicular habitual.
Incertesa a les Illes
Llabrés va recordar que, fins que el mes de febrer d’enguany no es va aprovar la nova llei d’educació, era vigent un decret anomenat de mínims que deia que el català havia d’ocupar almenys el mateix temps que el castellà en els horaris lectius. La nova llei consolida aquest model, però ara s’ha obert un temps d’incertesa perquè certs grupuscles treballen amb molta potència per judicialitzar la qüestió bo i seguint l’exemple del Principat i cercant sentències que obliguin a fer un mínim quantificat de classes en castellà. Són famílies que han presentat recursos al Tribunal Superior de Justícia de les Illes, i és Vox qui ha presentat un recurs al Tribunal Constitucional espanyol.
