Per a tancar, si pot ser, la qüestió de Jordi Pujol

D’algunes reaccions a la crònica de la meva reunió amb Jordi Pujol m’ha sorprès la visceralitat, com si el sol fet de reunir-m’hi impliqués encobriment. O potser l’ofensa consisteix a faltar al deure de colpejar l’ídol caigut. El tort consistiria en el fet que, renunciant a enviar un boc expiatori al desert, privo la comunitat de tancar la ferida a l’honorabilitat col·lectiva.

Algú que assegura tenir informació privilegiada m’avisa que Pujol m’ha enganyat per aprofitar-se de la meva condició universitària. Ometent el retret de lassitud en política lingüística que vaig fer-li, em diu que a Pujol la llengua mai no l’ha interessat, que hi ha anat a repèl i el poc que es féu durant el seu govern ho feren uns altres pel seu compte. Per Pujol, diu, sols compta el seu ego, dominat per una vanitat monstruosa. Per això augura que de la seva obra no en quedarà res. No sols ho augura, afirma que ja tota s’ha esfumat com les aparences d’un falsari qualsevol. Alguns altres lectors han recordat la destrossa del paisatge i la construcció desfermada durant el seu mandat. S’hi podria afegir la negligència en política ambiental i l’impuls migratori provocat per la bogeria constructora. I encara podríem ampliar la llista de greuges amb la desnaturalització ab ovo de les institucions creades pel seu govern. Per exemple, regalant a l’espanyolisme una universitat nova de trinca, la Pompeu Fabra, favor que els interessats li van agrair fundant Ciutadans. O bé la irresponsabilitat de crear una “policia catalana integral” embotint-la de guàrdies civils i policies nacionals espanyols i proclamant als quatre vents que l’ingrés massiu de fills de la immigració provava l’èxit de la política d’integració. Tant que avui no és el govern que controla la policia de Catalunya sinó la policia que controla el Departament d’Interior. Per dissimular-ho, el conseller ha de fer retirar un cartell de l’extrema dreta del despatx de l’Àrea de Mediació, Negociació i Responsabilitat Social Corporativa dels Mossos després d’haver aparegut al vídeo promocional per a captar nous agents, molts dels quals probablement seran de la mateixa índole. Tampoc no es pot oblidar el finançament il·legal del partit, que segurament pesa més que no caldria en les acusacions de corrupció que afecten l’ex-president a causa de les activitats il·lícites d’alguns familiars a recer de la indulgència paterna.

Per cada una d’aquestes acusacions podria esgrimir-se un atenuant pel simple procediment de contextualitzar i comparar. Però ni em considero l’advocat adventici de Jordi Pujol ni tampoc el jutge. Sí que crec rellevant de recordar la dita de Saint-Just que ningú no pot governar sense fer-se culpable. A la crònica de la visita explicava per què m’havia semblat interessant d’acceptar la invitació sense pressupòsits. Fora de la crítica de no haver curat prou la llengua, dels temes ara esmentats no li’n vaig parlar, perquè no hi vaig anar amb la intenció de fiscalitzar-lo. Quan al final de l’entrevista dic a Pujol que la seva obra de govern està assegurada, no faig cap judici de valor. L’obra és la que és, un chiaroscuro com sol ser-ho el pas de qualsevol persona pel poder, però la seva persistència és tan poc discutible que a hores d’ara uns mals imitadors miren de contrafer-la amb un èxit descriptible.

L’hora dels atacs personals ja fa molt temps que l’han tocada. El soroll tocatardà, alterat i inútil, sols s’explica per la rancúnia. Que jo no sento ni puc sentir, perquè gairebé d’ençà que Pujol encetà el seu mandat que no visc a Catalunya. El retorn de Tarradellas em sorprengué als Estats Units i de l’execució de Puig Antich me n’havia assabentat per la premsa d’aquest país. L’únic motiu d’anar a veure Pujol a misses polítiques dites era un interès històric precoç. Perquè aquest home, que no imposa ni físicament ni intel·lectualment però a qui ningú no pot negar una rara habilitat política, ja forma part de la història del país. Amb aquella vanitat que li imputen i que no és sinó una gran confiança en ell mateix, fou capaç de construir-se, o que li construïssin, una imatge a la mida del país. Preciso: d’un país dotat d’una continuïtat de consciència, que a ell li agrada d’anomenar identitat i que en política acostuma a dir-se “nacionalisme”. Aquest terme, vàlid conceptualment però ideològicament afeixugat, ha donat molta munició als enemics de Pujol, però encara ningú no ha trobat cap substitut que n’asseguri el contingut. I aquest, la catalanitat com a categoria existencial i garantia de continuïtat d’un grup humà irrepetible, o és la determinació d’un caràcter nacional o no és res. Haver intuït la importància d’una categoria que engloba del conservadorisme de Prat de la Riba i el tradicionalisme de Torres i Bages fins al republicanisme de Rovira i Virgili i de Macià, explica per què els atacs al “nacionalisme” contribuïren a convertir Pujol en sinècdoque de la catalanitat.

Els mites no surten de l’anàlisi racional sinó de l’emotivitat. És per això que resisteixen la crítica. Però el mite no és l’emoció en si, sinó la seva representació, és la plasmació figurada d’un sentiment poderós. Com qualsevol altre mite, el pujolisme objectivà els sentiments de la col·lectivitat, en aquest cas la majoria de catalans que hi veien una correspondència amb la realitat: amb els greuges, reivindicacions i esperances ressorgides al final de la dictadura. Ara, el mite sols té eficàcia mentre no sigui reconegut com la imatge d’un sentiment i sigui pres pel sentiment real. Mentre retingui el seu poder aparent, la imatge no pot qüestionar-se i sembla inevitable. L’aura de Pujol, el seu carisma, era la projecció de la por i els desigs d’un sector molt gran de l’electorat. La imbatibilitat a les urnes explica la impermeabilitat a la crítica (i viceversa), tant la matussera acusació de victimisme dels mitjans madrilenys com la grollera caricatura de pagès aixafaterrossos cultivada pels intel·lectuals al servei del PSC.

Si és veritat que el mite té l’origen en la por, el seu col·lapse té un origen paral·lel en la por que reflueix quan l’heroi o divinitat perd els atributs màgics. La confessió de Pujol d’haver ocultat diners al fisc caigué com un llamp enmig de la societat catalana. Pels enemics, la confessió fou l’evangeli de l’acompliment dels temps, una mena de judici final del món convergent. Per als afins fou l’estimball per on rodolaren les certeses, arreplegant el fang de la desqualificació moral. Temien despenyar-se amb l’home que havien enlairat als cims de la pàtria quan s’emmirallaven en frases com “fer país”, “som un sol poble”, “anem per feina”, i del vertigen en feren un rebuig sòrdid, irracional, com passa cada vegada que hi ha perill de contagi. La por és un instint capaç de trasbalsar l’adulació en rancor en un instant. I el mite és curull de les emocions més violentes, tant les de simpatia com les hostils. Les unes i les altres ultrapassen la mesura estrictament humana, racional, del coneixement. Pel fet de no haver mai mitificat Pujol ni posat gaire fe en les virtuts polítiques del país, he pogut parlar-hi sine ira et studio. D’altra banda, si és veritat que sine amor, nihil est vita, el judici històric sobre Jordi Pujol dependrà de com es resolgui la qüestió de fins a quin punt l’amor proclamat a Catalunya fou sòlid i sentit. Però aquesta qüestió ningú més que ell no és en condicions de dirimir-la.