06.10.2021 - 21:50
Entenguem-nos: personalment, me la bufa la gamba. O, més exactament: en aquest punt de la història, els avatars de la carcassa podrida que és l’estat espanyol, transvestit d’això o d’allò altre segons el temps o la conveniència o les possibilitats, m’interessen, per ells sols, entre poc i gens. Que em sap greu per la gent que ho ha de suportar, a Espanya, especialment pels amics que hi ha? Sí. Que el món, en el seu conjunt, sempre és millor quan avança cap a formes equitatives i democràtiques? També. Però ja està. Perquè si avui escric a favor de la república espanyola, diguem-ne, no és per ells sinó per nosaltres: pel nostre interès.
I la veritat és que ens ho posen en safata. L’article havia de començar dient Margarita Robles i el seu alegre regalar diners públics als borbons de sotamà, que fins fa dos dies era la darrera porqueria político-econòmica que els enllota la corona, però és que l’actualitat mana, i en el cas dels reis espanyols és trepidant: potser quan es publicarà aquest article ja n’haurà saltat una altra, però la recentíssima és aquest saber que –oh, sorpresa– els diligents fiscals del seu Tribunal Suprem arxivaran (suposadament: ara per ara la notícia és tan sols una filtració) les diligències d’investigació sobre el rei que tenien i que és pare del que tenen per allò de les (“presumptes” és l’adjectiu que s’hi ha de posar? Sigui) comissions pel TGV a la Meca, les targetes de crèdit opaques o aquell (presumptíssim, no caldria sinó) compte en un paradís fiscal amb deu milions d’euros a nom del mateix Juan Carlos. Perquè diuen que l’individu és irresponsable (o sigui, que, faci el que faci, si duu corona no se li pot exigir responsabilitat); que ja ha passat massa temps i que, mentre el temps passava, les cosetes (presumptes cosetes) anaven prescrivint; que no han aconseguit prou proves, tampoc; i que, al capdavall, l’home ja va regularitzar un no-sé-què quan sol·lícitament el van avisar que l’investigaven (una altra de grossa que encara fan passar per rutina, aquest avís).
Costa prou fer un rànquing d’escàndols, si parlem dels espècimens de la monarquia borbònica que tenen encara en actiu i en passiu a Espanya. Jo, sincerament, no sé ni per on començar. Ni què col·locar per sobre de què. El paper de comissionista internacional? La mandanga als anomenats paradisos fiscals? Les peticions als seus amigatxos (el xa de Pèrsia, el rei de l’Aràbia Saudita) per demanar-los dòlars a milions destinats a subvencionar partits polítics (la UCD)? Les martingales amb la venda d’armes? El gust per matar óssos borratxos i elefants? Allò de la Margarita Robles i els fons reservats? Perquè aquesta també és bona: quan l’actual ministra espanyola de Defensa feia de secretària d’estat d’Interior, lliurava cada mes, trinco-trinco perquè no en quedés rastre, cinc milions de pessetes (trenta mil eurets) a l’entramat que anomenen Casa Reial. Per si no fos prou greu l’assumpció de l’existència d’aquesta bossa opaca de l’estat, dedicada a la guerra bruta i de la qual van disposant a discreció els més diversos i sinistres personatges, ara es fa públic que els fons també serveixen com a subministradors de líquid a la monarquia, un complement en concepte de no se sap què. I que tampoc no se sap si a hores d’ara es continua pagant o no. Aquest o quants més. Tot plegat, a banda els diners que ja reben del pressupost oficial de l’estat. Negoci escandalosament rodó, el que tenen ordit Juan Carlos i la seva família, des que van ser designats pel dictador Franco com a successors hereditaris a la suprema autoritat de l’estat.
El conjunt, aquí tot just succintament apuntat, és tan escandalós que, per tal de mirar de reduir o de contenir els danys, han provat d’encapsular les malifetes en la figura del Juan Carlos com si el Felipe no en fos el fill, com si no tingués la poltrona i els seus beneficis per simple designació del pare, i, un cop assumida la maniobra, fins i tot han hagut d’enviar el rei-pare físicament ben lluny del rei-fill. Tan lluny com li han permès les seves democràtiques i desinteressades amistats. Prou lluny perquè jutges i fiscals del seu regne puguin anar fent l’orni i estalviant-se la feina de representar que demanen allò, com és que diuen?, que “comparegui davant de la justícia espanyola”. I que ara, passat poc més d’un any des de la fugida a Abu Dhabi, amb la maniobra de l’arxiu de les diligències comencin a llançar globus sonda aviam si el poden fer tornar.
El cas és que tot plegat, el finançament, l’enriquiment irregular, els negocis tèrbols, la fuga a Abu Dhabi, no fan sinó posar en evidència el caràcter putrescent de la monarquia espanyola. Congratulem-nos-en. Perquè resulta que és, la dita monarquia, un punt clau d’unió en l’arquitectura política de l’estat espanyol. Sense ell se’n va en orris l’equilibri que a sotracs miren de mantenir. D’aquí ve que s’esforcin tant, i tan desesperadament, a mantenir-la. D’aquí ve que funcioni, a cor o en alternança, l’aliança PPSOE en el seu sosteniment. Perquè quan trontolla, se’ls polaritza i trontolla el món; el seu petit món. Han fet de la camarilla borbònica punt d’unió del seu estat i en el pecat portaran la penitència.
