15.04.2021 - 19:50
Al final, sembla que el certificat de vaccinació tan esperat no voldrà dir tenir via lliure per a viatjar per tota la Unió Europea, com pretenia Brussel·les al començament. Els vint-i-set països de la Unió van pactar ahir que es reservarien la possibilitat d’imposar restriccions i quarantenes a tots els viatgers, fins i tot als que portin un document que acrediti haver rebut un vaccí contra la covid-19. D’aquesta manera, els socis comunitaris van deixar molt clar que la decisió final serà de cada país i que l’anomenat “certificat verd digital de vaccinació” no serà, ni de bon tros, una mena de passaport per a travessar lliurement les fronteres. El reconeixement, o no, d’aquest certificat dependrà de les mesures vigents a cada país per a lluitar contra l’expansió del virus.
L’acord dels vint-i-set deixa molt clar que el certificat no pot immiscir-se en les decisions dels estats membres sobre les possibilitats de restringir la llibertat de moviments. És a dir, que en aquest camp no admeten cap autoritat superior, ni cap sobirania més enllà de la pròpia frontera. La pregunta que cal fer-se immediatament és de què pot servir una mena de passaport que no et permet de travessar fronteres. Hi ha hagut dos motius principals que han fet recular les intencions inicials. Per una banda, l’acusació que aquest document podria discriminar una part de la població, quant a llibertat de circulació, i atemptar contra els drets fonamentals dels ciutadans; per una altra, que es podria vulnerar la protecció de les dades personals, per més que la Comissió hagi dit que el document portarà les informacions estrictament necessàries i no hi ha cap risc. No sé si hi ha prou motius per a eliminar la idea, però el cas és que el projecte s’ha aigualit tant que fa dubtar seriosament de l’objectiu inicial de facilitar la mobilitat dins la UE i salvar la campanya turística d’aquest estiu. Perquè no hi hagi cap mena de dubte, la llegenda pactada ahir i que ha d’aparèixer, tant en el format digital com en el de paper del futur certificat, dirà: “Aquest certificat no és cap document de viatge.”
Això sí, el projecte legislatiu aprovat ahir al Consell ha de ser acordat amb el Parlament Europeu. I les dues institucions mantenen l’objectiu que sigui vigent a final de juny, tot i que el Consell introdueix un període transitori de sis setmanes durant el qual podrien operar els certificats o proves de vaccinació adoptats a cada estat. I, quant a la durada, les esmenes introduïdes al projecte fixen una vigència del certificat de dotze mesos, és a dir, fins al juny del 2022, si al final s’aprova el juny d’enguany. Però la pregunta continua essent: de què serveix un certificat de vaccinació que no et permet la lliure mobilitat? Com afavoreix el turisme? Quin sentit té?
Probablement, aquesta retallada tan forta de la idea inicial ve del fet que va néixer viciada. Vull dir que no hi havia, ni de bon tros, unanimitat entre els països i sí molta pressa dels més necessitats d’animar el turisme. Recordem que el gener proppassat, la idea va ser formulada per primera vegada pel primer ministre grec Kyriakos Mitsotakis. Parlava de crear un document unificat en l’àmbit de la Unió, que permetés als ciutadans de certificar la seva vaccinació contra el coronavirus. Per tant, es parlava d’un veritable “passaport de vaccinació”. Es proposava que aquest document es presentés a l’hora de viatjar pel territori de la UE i autoritzés d’entrar en un altre país membre sense haver de presentar proves de PCR negatives ni haver de passar períodes de quarantena.
No cal dir que la idea va ser molt ben rebuda per països com ara Malta, Itàlia, Espanya i Portugal. Aquests estats es van manifestar de pressa a favor d’aquest “passaport de vaccinació”, que van requalificar gradualment en “passaport sanitari”. Aquest segon document no havia d’integrar simplement les dades del vaccí, sinó que havia de compilar més dades sobre la immunitat, com ara una PCR negativa o proves de guariment recent de la covid-19. Com que les economies d’aquests països es basen en gran part en el turisme intraeuropeu, l’establiment d’aquest sistema havia de facilitar a l’estiu l’arribada de visitants al seu territori i, per tant, revifar l’activitat dels hotels i restaurants, molt malmesa arreu. A més, els governs d’aquests estats van veure de seguida en el passaport sanitari una solució eficaç, perquè les institucions europees poguessin superar el dilema a què s’encaraven: mantenir la lliure circulació, un principi fundacional de la Unió, tot limitant els riscs de propagació de l’epidèmia.
Ara, no tots ho veien de la mateixa manera. Dos pesos pesants, França i Alemanya, als quals es van unir de pressa els Països Baixos, van expressar-hi dubtes de bon començament. La divisió entre països va anar creixent, com ho demostren les declaracions i decisions contradictòries preses pels caps d’estat i de govern del gener ençà. Així i tot, es van anar reconsiderant gradualment les posicions i proposant alternatives, però cada vegada d’un to més baix… fins a arribar, ahir, a la gairebé dilució total de la idea original. I ara què?
