Per què Vox és incapaç de triomfar a Galícia i al País Basc?

Tot i patir una patacada important a les eleccions del 23J, havent perdut dinou escons i més de 600.000 vots, no hi ha dubte que Vox –una formació que entre el 2013 i el 2019 va passar de ser extraparlamentària a ser tercera força al congrés espanyol– ha estat la gran història de reeixida de la darrera dècada a la política espanyola.

L’ascens fulgurant del partit ultradretà a la primera línia política ha estat possible, en bona part, gràcies als grans resultats que els d’Abascal han obtingut una vegada i una altra en territoris de parla castellana, com ara Castella-la Manxa, la Regió de Múrcia i la Comunitat de Madrid. Tanmateix, seria imprecís d’afirmar que Vox no ha trobat terreny electoral fèrtil lluny de terres castellanes: la formació és tant al govern del País Valencià com de les Illes, i al Parlament de Catalunya ostenta onze escons que la fan la quarta força de la cambra. Però Vox no ha aconseguit de replicar aquests resultats a tots els racons de l’estat espanyol: continua essent extraparlamentària a Galícia, al parlament del País Basc ostenta un únic representant i al de Navarra no passa de dos. Què s’amaga rere aquesta excepcionalitat?

El PP gallec no dóna opció a Vox

Potser és exagerat d’afirmar que Vox no existeix a Galícia, però no per molt. Fins a les eleccions del 28M, Galícia era l’única comunitat autònoma de l’estat espanyol en què la formació ultradretana no tenia ni un sol diputat o regidor. La situació canvià pel més estret dels marges a les municipals, en què, tot i presentar-s’hi en tan sols un 13% dels municipis, el partit aconseguí d’arreplegar un únic regidor a Avión, un petit municipi freqüentat gairebé exclusivament per milionaris llatinoamericans d’ascendència gallega on el PP s’imposà per majoria absoluta. A les eleccions espanyoles del 23J el partit va tornar a la seva tònica a Galícia, i va obtenir uns pobres 77.000 vots que el deixaren lluny d’obtenir representació una vegada més.

Lluny de ser una sorpresa –i més enllà de les proclamacions grandiloqüents típiques de qualsevol període pre-electoral–, sembla que fins i tot els dirigents del partit esperaven quedar-se sense representació a Galícia. Així ho demostra la campanya que la formació va fer a la regió tant el 28M com el 23J, en què cap dels pesos pesants de Vox no arribà a trepitjar Galícia i es van haver d’acontentar a remarcar l’origen gallec de l’àvia materna d’Abascal.

En les successives eleccions en què Vox s’ha presentat a Galícia d’ençà del seu debut electoral l’any 2014, la formació no ha obtingut representació –un sol regidor d’un total de 3.705– fins aquest 28M. Aquesta irrellevància electoral pot sorprendre en un territori en què clarament hi ha espai per a la dreta espanyolista, com bé demostra el fet que el PP s’hagi imposat per majoria absoluta les darreres quatre eleccions a la Xunta.

Una possible explicació per als successius fracassos de Vox a Galícia, paradoxalment, rau en aquesta hegemonia del PP com a representant de la dreta espanyolista a la regió. “El Partit Popular de Galícia és una estructura molt autònoma que, a diferència d’uns altres PP regionals, no depèn per a res de Madrid. Té entitat pròpia i recursos propis: quan el Partit Popular espanyol necessita diners, crida el PP gallec, no pas a l’inrevés”, explica en declaracions a VilaWeb Antón Losada, professor de ciències polítiques a la Universidade de Santiago de Compostela (USC).

“A Galícia, el PP sempre ha tingut el poder, sempre ha governat amb majoria absoluta i ha tingut una penetració social i territorial enorme”, continua. “Ha estat una organització que no ha deixat un buit perquè pogués entrar no tan sols Vox, sinó també formacions com ara Ciutadans“, diu.

El fet que el PP gallec –a l’inrevés que el PP espanyol o uns quants PP regionals– no s’hagi vist mai involucrat en cap cas de corrupció greu, segons Losada, també ha privat Vox de l’oportunitat d’aprofitar els forats que sí que ha pogut aprofitar en la resta de l’estat espanyol. “La crisi del PP, sobretot arran de la moció de censura contra Mariano Rajoy, ha generat una oportunitat a Espanya que mai no s’ha produït a Galícia, on el partit gaudia d’estabilitat institucional i la direcció forta de Feijóo“, explica Losada. “Aquesta finestra d’oportunitat, a Galícia, mai no s’ha obert. Al PP gallec no hi ha hagut cap crisi de corrupció ni de direcció, com sí que hi ha hagut al PP espanyol, i això no ha deixat cap forat per a Vox“, afegeix.

La fortalesa política i institucional del PP gallec ajuda a entendre l’escassa reeixida de Vox a la regió, però també és cert que la formació ha aconseguit alguns dels resultats més bons en unes altres comunitats autònomes, com ara Madrid, que històricament han estat feus del PP.

Un fet que diferencia el PP de Galícia de les altres filials regionals, explica Losada, és que el partit ocupa un espai polític molt més ampli que no pas en l’àmbit espanyol (o català), que l’ajuda a ubicar-se astutament a cavall entre el galleguisme i l’espanyolisme moderat per a festejar un electorat que –sense ser necessàriament independentista– té un sentiment fort de pertinença nacional. Això no tan sols explica per què les versions més recalcitrantment espanyolistes de la dreta –com ara Vox i Ciutadans– no han aconseguit d’establir-se a la regió, sinó que també ajuda a entendre per què no existeix una dreta regionalista forta com sí que existeix, per exemple, a Catalunya.

“Bona part de la dreta gallega –la majoria, diria jo– és gallegoparlant, i moltes vegades segurament se sent més identificada amb la Xunta que no pas amb el govern espanyol”, afirma Losada. “Aquí el votant de dretes no té cap problema amb l’autonomia, més aviat la contrària: valora enormement com funciona l’autonomia, la Xunta, té una idea molt clara de com ha millorat tot d’ençà que tenim l’autonomia, començant per la sanitat”, continua.

Aquest arrelament nacional i institucional a Galícia del votant mitjà del PP gallec, afegeix el professor, fa que els discursos xovinistes i hipercentralistes de Vox caiguin en sac foradat a Galícia, per més que la majoria dels electors es decantin consistentment per un partit que, en qüestions de política i economia, pugui a priori tenir certes afinitats amb la formació d’Abascal. “Els votants veuen que vénen de fora i els diuen que no, que tot això que tenen, aquí no funciona, que s’ho enduran tot a Madrid. Qui ho vol, això?”, rebla Losada.

Es tracta, diu, de la mateixa tensió que es percep en qüestions com ara la llengua. “Vox opta per marcar perfil a còpia de convertir Feijóo en poc menys que un nacionalista ferotge que vol obligar els nens a parlar gallec. Això, qui s’ho creu? És irreal; impossible que connecti amb l’electorat d’aquí“, afegeix.

L’estratègia de posar el dit a la nafra de la llengua pot funcionar entre un cert gruix de l’electorat en territoris on la polarització nacional és molt més forta. A Galícia, tanmateix, aquesta conflictivitat nacional no existeix, si més no per a l’àmplia majoria de la població, cosa que resta força a l’espanyolisme recalcitrant de Vox. “Les polítiques lingüístiques a Galícia sempre s’han construït a base de grans consensos; el mateix Feijóo ha defensat això que ell nomena ‘bilingüisme cordial’. I ara et vénen els de Vox i et diuen que t’obliguen a parlar gallec. Però què dieu, home? Nosaltres parlem gallec i prou. Ningú no ens hi obliga: no hi ha cap conflicte.”
O

La irrellevància de Vox al País Basc, qüestió d’història

Si el camí electoral de Vox a Galícia ha estat costaner i infructuós, els esforços del partit per a fer-se un lloc dins la política basca no han estat gaire més reeixits. El coordinador general d’EH-Bildu, Arnaldo Otegi, atribuí sorneguerament el vot a Vox al País Basc als agents de la Guàrdia Civil que hi són destinats, però l’observació sembla que té un cert component empíric: durant la campanya del 23J, les carpes de Vox aplegaren més agents de policia que no pas militants.

No és d’estranyar, per tant, que el partit celebrés com una victòria l’obtenció d’un únic diputat al parlament basc a les eleccions del 2020 –unes eleccions en què, com en el cas de Galícia, la ultradreta ni tan sols arribà a presentar candidat a la presidència, ben conscient que l’únic objectiu era entrar a la cambra.

Tot i haver nascut i crescut al País Basc, Abascal mai no ha estat capaç de traslladar a la seva terra d’origen la victòria electoral que la seva formació sí que ha aconseguit en unes altres regions de l’estat espanyol. N’ha culpat el presumpte poder adoctrinador de la televisió i l’educació pública basca, sota el control del PNB, sobre les institucions locals, però el pobre balanç electoral de la formació en territori basc –un diputat i zero regidors al País Basc, dos diputats i un regidor a Navarra– evidencia que el problema de la formació al territori va molt més enllà de les preteses conspiracions del nacionalisme basc.
O
“Tradicionalment, mai no hi ha hagut extrema dreta al País Basc. És un fenomen que aquí mai no s’ha donat, per diverses raons: per història, per política i per cultura política“, explica a VilaWeb Jule Goikoetxea, filòsofa política i professora de la Universitat del País Basc (EHU). “La dreta espanyola mai no ha estat gaire important, mai no ha tingut una massa com la que sí que ha pogut arribar a tenir a Catalunya, per exemple”, afegeix.

Un primer prisma a través del qual pot analitzar-se aquesta divergència, segons que explica, és la sociologia de l’electorat basc. “Aquí, a Euskal Herria, som molt comunitaristes; el vot és molt lleial. Això significa que els canvis externs, siguin a Espanya o a la Unió Europea, no solen tenir tanta influència aquí: portem votant bàsicament el mateix d’ençà del 1981“, explica.

Tanmateix, per a Goikoetxea, el principal factor que explica els fracassos de Vox al País Basc té a veure, sobretot, amb la política de la construcció nacional basca. “La nació espanyola s’ha construït com a nació imperial i s’ha basat sempre en un supremacisme sobre les altres nacions; és una construcció nacional jacobina i imperialista”, diu. “Com a nació minoritària, en canvi, la cultura política del nacionalisme basc no és imperial; no és autoritària“, continua.

Això, diu, fa que les tendències supremacistes que alimenten l’ideari de Vox no trobin arrelament tan fàcilment al País Basc com sí que en troben en unes altres regions de l’estat espanyol, perquè aquest caràcter no supremacista s’estén també al comportament polític de l’espanyolisme en terres basques. “Siguis més o menys independentista, més o menys abertzale, més o menys basc o espanyol, a Euskal Herria no hi ha una tendència al supremacisme relacionada amb la nacionalista: sentir-te basc, perquè ens entenguem, no està relacionat amb fotre els altres”, remarca. “Això també explica per què l’espanyolisme a Euskal Herria es vertebra majoritàriament mitjançant l’esquerra espanyola, que encara que pugui exhibir tendències supremacistes té un projecte nacional molt diferent del de Vox.”

La pràctica absència de Vox dins la política basca no és tan sols una qüestió de comportament i història política. Goikoetxea explica que la manca d’arrelament de la ultradreta –i fins i tot de la dreta espanyolista– al País Basc també té un fort component material. “Cal recordar que aquí vam tenir dècades de conflicte armat. L’extrema dreta no en podia sorgir, en un sentit físic, perquè els haurien matat. Per això es concentraren en el PP, però com a facció residual. Aquesta massa crítica mai no va existir, i encara ara és molt difícil de trobar espais on puguin aparèixer aquestes militàncies feixistes”, acaba dient.