‘Per què voleu pujar a l’Everest?’

El 8 de juny del 1924, ara fa noranta-dos, l’alpinista Noel Odell va veure des del campament del Coll Nord de l’Everest dues siluetes enfilant l’aresta nord-est de la muntanya, pocs centenars de metres per sota del cim, situat a 8.848 metres. ‘Els meus ulls van quedar fixos en el petit punt negre que es retallava en una cresta de neu situada sota un ressalt rocós de l’aresta; el punt negre es va moure. Llavors va aparèixer un altre punt negre que es va desplaçar per la neu fins a reunir-se a la cresta amb el primer (…) Després, tota aquella fascinadora visió es va esvair, embolcallada en núvols’, relatà Odell. Quan els núvols van desaparèixer, els dos punts negres, que eren George Mallory i Andrew Irvine, ja no es veien. Cap dels dos no va tornar mai més. Des d’aleshores, es manté la incògnita de si van ser capaços d’assolir el cim de l’Everest abans de morir; haurien estat els primers a fer-ho, vint-i-nou anys abans de l’ascensió d’Edmund Hillary i Tenzing Norgay.

Nombroses expedicions van assolir el cim per la ruta que van emprendre Mallory i Irvine durant els anys posteriors, però no van trobar mai cap rastre dels seus cadàvers ni de cap pista que permetés concloure si van arribar al sostre del món, fins al 1999, quan una expedició nord-americana va trobar el cadàver de Mallory (crònica). Aquella descoberta no va aportar proves concloents sobre la sort dels dos alpinistes anglesos, però va alimentar el debat i les suposicions sobre una de les històries més fascinadores de l’alpinisme.

‘Perquè hi és’
A George Mallory, se li atribueix la famosa resposta a la pregunta següent: ‘Per què voleu pujar a l’Everest?’ Mallory va respondre: ‘Perquè hi és’. La determinació que tenia d’escalar per primera vegada la muntanya més alta del món, el Chomolungma (la ‘Deessa Mare de les Neus’, en tibetà) i el finançament de la Royal Geographical Society, que volia que un britànic fos el primer d’escalar l’Everest, el qual consideraven el tercer pol del món, van fer que es fessin tres expedicions, el 1921, el 1922 i el 1924, que van comptar amb la participació de Mallory.

L’expedició del 1921 fou de reconeixement del terreny i d’establiment de la ruta d’ascensió. L’any següent, Mallory formava part d’un altra expedició, en què hi havia un grup d’escaladors d’alt nivell. Van arribar una mica més amunt del Coll Nord, però van haver de recular quan una allau va matar uns quants xerpes que acompanyaven el grup.

El 1924, la nova expedició va intentar una altra vegada d’arribar al cim. Malgrat el mal temps i una pila de contratemps que van haver de patir durant les primeres setmanes, un grup de quatre escaladors es va preparar per fer dos atacs al cim.

Els primers atacs al cim
Edward Norton i Howard Somervell van provar de pujar-hi el 2 de juny d’aquell any, sense oxigen suplementari. En Somervell va recular quan havien pujat més de dos-cents metres per l’aresta nord-est, i va tenir temps de fer aquesta espectacular fotografia d’en Norton, que havia decidit de continuar pujant.

Quan va arribar als 8.573 metres va fer marxa enrere per la dificultat que tenia d’avançar per aquell terreny. El primer intent no havia reeixit.

El segon intent, el van protagonitzar Mallory i Irvine, el 8 de juny. Es van endur bombones d’oxigen, atenent les dificultats respiratòries que havien patit Norton i Somervell. A les tendes del Camp VI, al Coll Nord, Noel Odell els acomiadava i els feia aquesta fotografia, just abans de sortir cap amunt, l’última imatge de Mallory i Irvine vius.

Unes quantes hores després, Odell va veure aquells dos punts negres que es retallaven al cel per sobre de l’aresta i que no van tornar mai més.

Resseguint les passes de Mallory
Setanta-cinc anys més tard, el maig del 1999, l’expedició Mallory and Irvine Research Expedition, encapçalada per l’escalador Conrad Anker, va trobar el cadàver de Mallory a 8.155 metres, momificat per les baixes temperatures.

https://www.youtube.com/watch?v=DSsCz16mvho

Encara es conservava bona part de la roba amb què l’alpinista anglès havia pujat cap al cim el 1924, i alguns objectes. Però no es va trobar pas la càmera fotogràfica que ell i Irvine s’havien endut i que podria contenir imatges que podrien demostrar si van aconseguir d’arribar al cim.

En aquella mateixa expedició, en Conrad Anker va intentar escalar l’aresta nord-est seguint la ruta traçada per Mallory i Irvine. El pas més complicat és l’anomenat Segon Graó: una paret de roca i gel d’uns trenta metres, molt exposat i extremadament complicat d’escalar. Des del 1975, en el tram final de la paret hi ha clavada una escala metàl·lica que va deixar una expedició xinesa i que ajuda a superar aquest obstacle important. Com que el 1924 no hi havia l’escala xinesa, Conrad Anker va provar de superar el Segon Graó en escalada lliure, tal com ho hauria hagut de fer Mallory el 1924, però no se’n va sortir, perquè va haver de posar un peu en un dels graons de l’escala metàl·lica. Aleshores, Anker va concloure que el 1924 Mallory i Irvine no haurien pogut fer el cim, tenint en compte l’equipament que duien en aquella època i l’enorme dificultat d’escalar el Segon Graó. El 2007, Anker va canviar de parer, quan va tornar a l’Everest per filmar un documental que recreava la mítica expedició del 1924. Aquesta vegada, sí que va superar el Segon Graó en escalada lliure.

Tot amb tot, encara no hi ha res que demostri que Mallory i Irvine fessin el cim, ni res que ho desmenteixi. La primera ascensió confirmada continua sent la d’Edmund Hillary i Tenzing Norgay el 29 de maig del 1953. Però, per més que s’arribés a demostrar que fou George Mallory qui va assolir per primera vegada al cim de l’Everest, hi ha una cosa que el seu fill, John Mallory, té molt clara: ‘Per mi, l’única manera de fer un cim és tornar-ne viu. Si no tornes, vol dir que has deixat la feina a mitges’.