01.04.2022 - 07:34
|
Actualització: 01.04.2022 - 09:34
La notícia que a Barcelona es faria la Copa Amèrica de vela (America’s Cup) el 2024 ha fet eixir ràpidament la Generalitat Valenciana a explicar per què no vol repetir l’experiència. Parla de diners, de molts diners una altra volta, però aprofita la situació per fer una nova neteja de reputació, per espantar fantasmes del passat, i ho embolcalla tot amb l’argument del context de crisi energètica profunda, l’escenari bèl·lic a Europa i els deutes que encara resten per pagar de l’última regata. Al Palau de la Generalitat no consideren que el fet que la Copa de les Cent Guinees es dispute a Barcelona siga cap oportunitat perduda. Ans al contrari.
El Consell exhibeix l’èxit recent de la decisió de Volkswagen d’instal·lar la gigafàbrica de bateries a Sagunt per a dir que la transformació econòmica del País Valencià passa per la ciència i la tecnologia.
Només el Partit Popular acusa la Generalitat i l’ajuntament de desaprofitar una oportunitat d’or per a tornar a posar la ciutat en el mapa. A la resta de la població, això li passa desapercebut.
El tríptic de la mala reputació
Quan es parla de la València de les grans celebracions, dels grans fastos, de l’herència enverinada pels aires de grandesa de Rita Barberà i Francisco Camps, es dibuixa un tríptic en policromia: la visita del Papa, la Fórmula 1 i la Copa Amèrica. Tres actes que han causat un gran dany en la reputació de la ciutat difícil de guarir i que han costat molts diners públics: els que s’han balafiat construint les infrastructures i els que es van embutxacar la trama corrupta de la Gürtel i més comissionistes.
Enguany que es compleixen quinze anys d’ençà de la celebració de la primera regata de la Copa Amèrica, València ha estat al caire de tornar a caure en el parany, de tornar a optar a organitzar-la l’any 2024. Finalment, la Generalitat i l’ajuntament han desistit i s’han mantingut lligats al no a pesar dels cants de sirenes de l’empresariat, del Club Nàutic i del Partit Popular, que encara defensa que aquella regata va ser proverbial per a la ciutat.
València ha dit que no, Màlaga ha dit que no, i Cork, i Auckland i Jeddah. Però Barcelona ha dit que sí.
Factures pendents
Malgrat tot l’enrenou que va provocar i dels diners que va costar, només es va completar la competició del 2007. La del 2010 va ser descafeïnada, entre dos equips que havien pledejat als tribunals. Així i tot, quinze anys més tard encara hi ha factures pendents de pagar. La d’enguany serà de sis milions d’euros. L’any passat se’n van pagar sis més. I encara es deuen diners a entitats privades. L’any 2019, el govern espanyol va ser receptiu a la petició de la Generalitat i de l’ajuntament perquè els condonassen els prop de 400 milions que el consorci València 2007 encara devia a l’ICO pels crèdits que va necessitar per a canviar tota la fesomia de la marina de València. Només així, l’ajuntament es podia fer càrrec de les instal·lacions per mirar de reorientar-les i traure’n un rendiment sense la llosa del deute milionari. L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) va calcular que la factura de tot allò era de 1.847 milions d’euros.
Vuitanta milions i l’ombra de la recaiguda reputacional
I, malgrat això, no fa ni un mes, a València encara es parlava de tornar a allotjar la competició del 2024. La porta la va tancar definitivament el ple de febrer de l’ajuntament de la ciutat. Carles Galiana, el regidor de Govern Local i portaveu de Compromís, va dir literalment: “L’America’s Cup ens du al passat, hem de mirar al futur i dur coses noves.” Galiana va dir que sí, que la ciutat té les instal·lacions i això és el que pot oferir. Però res més. El grup socialista, amb qui cogoverna Compromís, també va estar d’acord a allunyar la possibilitat de tornar a ser seu de la regata.
Aquest “res més” a què es referia Galiana són els vuitanta milions d’euros pel cap baix que costaria tornar a organitzar la regata més important del món. Trenta milions com a cànon a abonar als amos de la marca i cinquanta milions per a inversions i més despeses relacionades amb l’organització.
I hi ha més despeses no previstes en aquesta primera suma. L’equip organitzador demanava la construcció d’una base i d’un centre internacional de premsa. No van dir quant costaria. La Generalitat sí que va fer comptes: vora cent cinquanta milions més.
Auckland no la vol
Una de les peculiaritats de la Copa Amèrica és que és l’equip guanyador qui tria les aigües on es farà el següent desafiament. L’actual campió és l’equip de Nova Zelanda que ja va competir a València l’any 2007. La darrera competició es va fer a Auckland i les pèrdues per a la ciutat van ser de noranta-quatre milions d’euros. Per això no en volen saber res, de repetir com a seu d’una regata que serveix als dissenyadors i als constructors dels vaixells per a presentar les grans novetats i innovacions. No debades es diu que l’America’s Cup és la Fórmula 1 de la mar.
I València, tampoc
L’equip de Nova Zelanda té molt bon record de la seua estada a València. Van ser dies de vi i roses, amb tota la marina i tota la ciutat a disposició. Potser per això va tornar a tocar a la porta de l’ajuntament. Joan Ribó va dir que sí, que d’acord, però amb moltes prevencions, la principal, que això no havia de costar res al municipi. També va anar al palau de la Generalitat que, igualment, va posar com a condició que l’esdeveniment no havia de tenir cap repercussió econòmica sobre les arques públiques valencianes. En el record de tots, és clar, la ruïna del consorci València 2007 i les imatges dels excessos de tota mena.
Les autoritats valencianes fins i tot van activar un comitè negociador per a explorar, amb els papers i les xifres damunt la taula, què els demanaven i què els oferien. Joan Ribó va signar una carta donant suport a la candidatura. Paral·lelament, es va constituir una aliança d’empreses, All Spain. Els promotors punyien i esperaven que els diners per a l’esdeveniment isqueren, una altra volta, de les arques públiques. Esperaven inversió de la Generalitat en canvi del suposat retorn en forma de turisme, publicitat per a la ciutat i tota la resta d’intangibles que, aquesta volta, han pesat poc en la balança.
La Generalitat va enviar el seu negociador a parlar amb el director general de l’equip de Nova Zelanda, però les converses es van interrompre quan es veié que els regatistes esperaven que València tornàs a obrir la caixa i regàs l’esdeveniment amb diners. A més, el representant de la Generalitat va intuir un comportament una mica tèrbol per part del negociador de Nova Zelanda i van doblar la barrera de prevenció. L’últim contacte el tingueren a final del 2021, però no ha estat fins a començament de març s’ha oficialitzat el trencament.
Hi ha més ciutats que tampoc no en volen ser seu
El fantasma del 2007 planava sobre la ciutat i tant la Generalitat com l’ajuntament es van retirar. Així i tot, els neozelandesos insistien i amenaçaven d’endur-se el caramel a Màlaga o a Cork. I ni Màlaga ni Cork van mossegar l’ham. La federació d’Oci, Turisme i Activitats Recreatives, l’Associació Empresarial d’Hoteleria Turística i més patronals del turisme i l’entreteniment, també han pressionat perquè tornàs la regata. Un dels motius que donen és que València ja té les instal·lacions construïdes. I les té. L’edifici Veles e Vents va costar trenta-cinc milions d’euros. El canal d’eixida al mar, 600. I així tot.
La València de Rita Barberà es mereixia la Copa Amèrica
La Copa Amèrica, America’s Cup o Copa de les Cent Guinees és molt popular en el món anglosaxó, perquè recrea un desafiament de la marina reial anglesa a mitjan segle XIX per a constatar que continuava tenint la supremacia naval al món. A casa nostra era absolutament desconeguda fins que Rita Barberà i Francisco Camps no es van entestar a fer, literalment, tant com calgués perquè València en fos la seu. “Tant com calgués” inclou demanar a l’antic rei espanyol Juan Carlos que intercedís amb l’organització, involucrar la trama Gürtel de Francisco Correa, endeutar la ciutat i el Consell durant anys, i més. Tant com calgués perquè Rita es pogués fotografiar amb la copa. D’ençà de llavors, la marina de València manté el pompós nom de Marina Reial Juan Carlos I.
Però van fer més coses. Per exemple, per a promocionar l’esdeveniment van pagar més de tres milions i mig d’euros a l’institut Nóos d’Iñaki Urdangarin. Amb aquests diners, Urdangarin va organitzar aquells congressos sobre l’organització d’esdeveniments esportius anomenats Valencia Summit, que el jutge va investigar. Les defenses de la trama valenciana de Nóos van al·legar que València havia de ser la capital del món de la vela i necessitava aquella promoció. El jutge els va creure i els va absoldre.
Entre les anotacions de les agendes de Francisco Correa hi ha un apunt relacionat amb l’organització de l’esdeveniment. Va cobrar divuit mil euros.
Les bases, els tinglados i la privatització de la façana marítima
Però organitzar la regata és molt més que obrir unes instal·lacions que ara comencen a recobrar una certa vitalitat, després d’anys de llanguir deshabitades. Cada vaixell va construir a la marina allò que anomenaven les bases. Unes estructures que havien de ser efímeres, algunes feien 2.000 metres quadrats, que els servien de seu d’operacions, de lloc on treballar, on resguardar-se, on fer festes i recepcions… Vorejaven la riba de tal manera que van deixar inutilitzables per al públic els tradicionals tinglados del port de València. Va ser com una privatització de l’espai públic utilitzable tan sols per les persones relacionades amb l’organització de la regata, els equips i tot el personal tècnic i de manteniment dels vaixells.
Quan es van acabar els entrenaments i la regata, que va durar uns quants mesos, aquelles construccions que s’havien de desmuntar van restar allà com a testimoni d’una esplendor ben fugaç. Amb la mateixa mesura que es malmenaven, impedien el normal accés de les persones a la riba. La sensació d’abandonament era molt forta.
Fins anys més tard no va començar a revertir-se aquesta imatge amb un pla per a desmuntar algunes bases i reutilitzar-ne unes altres. Una, per exemple, s’ha reconvertit en el centre de formació d’empresaris i negocis aixoplugat per Juan Roig, l’amo de Mercadona. I al voltant d’aquest centre, hi ha el viver d’empreses Lanzadera i més edificis d’oficines i empreses relacionades amb la tecnologia i els serveis. La majoria de les concessions són per a quinze anys, tret del conglomerat de Roig que és de cinquanta, ampliable a vint-i-cinc més.
A l’edifici Veles e Vents, ha costat de trobar-li una utilitat més enllà de l’estètica i la simbòlica. Es llogava, per exemple, per a fer-hi festes particulars. Álvaro Pérez, el Bigotes, s’hi va casar.
