Per què va esclatar la central nuclear de Txernòbil?

La matinada del 26 d’abril de 1986 els operadors de la central nuclear de Txernòbil es disposaven a fer un experiment per comprovar si, després de produir-se una pèrdua de corrent elèctric, la turbina era capaç de generar suficient electricitat per a fer funcionar els sistemes de seguretat. Encara que resulte paradoxal, els reactors nuclears necessiten corrent elèctric extern per a mantenir en funcionament les sales de control i les bombes hidràuliques que fan circular l’aigua per dins del nucli del reactor, i amb què s’extreu la calor que es genera dins d’aquest.

Per fer aquest experiment, el reactor havia d’estar operant a potències molt baixes. Un endarreriment en el començament de l’experiment va provocar que es produïra un enverinament per xenó-135, un element que absorbeix neutrons i per tant disminueix el ritme de fissió al reactor. Açò va provocar una caiguda de la potència per sota dels límits que requerien per a l’experiment. Per corregir la situació, els operaris van decidir desconnectar la majoria de les barres de control del sistema automàtic de regulació, que van extraure manualment, i van reduir la injecció d’aigua de refrigeració. A un reactor nuclear, les barres de control s’utilitzen com a mecanisme de seguretat perquè absorbeixen una gran quantitat de neutrons i, per tant, ajustar la seua posició és la forma més senzilla que tenen els operadors de controlar la quantitat de reaccions de fissió que es produeixen dins del nucli. Aquestes accions per part dels operaris de Txernòbil, però, van deixar el reactor en un estat altament inestable del qual no eren prou conscients.

Quan va començar l’experiment pròpiament dit, el reactor va patir un augment sobtat de la potència, almenys fins a deu vegades més del previst en el disseny del reactor, i en pocs instants es va evaporar tota l’aigua de refrigeració. Primer, hi hagué una explosió de vapor que va provocar escletxes al reactor i l’entrada d’oxigen al nucli. Uns segons després, es produí una segona explosió més forta que la primera provocada, probablement, per la combustió de l’hidrogen que s’havia acumulat dins del reactor. L’hidrogen es va formar per la reacció del grafit, utilitzat per aquest tipus de reactor com a moderador de neutrons, amb vapor d’aigua a temperatures molt altes. Altres estudis expliquen que la segona explosió es va produir pel ràpid escalfament dels materials estructurals del nucli causat per la pèrdua de l’aigua a la primera explosió. Aquesta segona explosió va deixar totalment obert el reactor 4 de la central de Txernòbil i va deixar escapar una gran quantitat d’elements radioactius a l’ambient.

Encara que en un primer moment la responsabilitat de l’accident es va atribuir quasi exclusivament als operadors de la central, estudis posteriors han demostrat que també hi havia problemes de disseny al reactor que el feien inestable si s’operava a baixes potències com requeria l’experiment. Per tant, encara que els enginyers de la central van cometre greus errors durant la realització de la prova i la posterior gestió de l’accident, també és cert que desconeixien els errors de disseny en el reactor a baixes potències.

Podeu enviar les vostres preguntes a través de la web https://perques.metode.cat.