Per què tenim por de les serps?

Respon CARMEN AGUSTÍN-PAVÓN:

La por és una emoció que els animals experimentem com a resultat de la percepció d’un perill o amenaça i que forma part del reduït grup d’emocions que es consideren innates i necessàries per a la nostra supervivència. Les serps verinoses han constituït un perill fonamental per als nostres ancestres primats durant els milions d’anys que han coexistit, fet que probablement ha causat la selecció en primats de mecanismes per a la ràpida detecció i resposta davant aquesta amenaça. Així, fa uns pocs anys es van descobrir unes neurones al sistema visual de macacos que responen de manera preferent a fotografies de serps.  Aquestes neurones es troben al nucli pulvinar del tàlem, connectat amb l’amígdala, centre clau del cervell emocional.

En els éssers humans, resulta molt complicat destriar què és aprés i què és innat dels nostres comportaments. Tot i això, segons estudis recents, el rebuig (o en alguns casos la fòbia) que les serps generen en la majoria d’adults humans podria ser un dels únics instints que conservem i que hem heretat dels nostres ancestres. Açò es deriva de l’observació del temps durante el qual bebés –tan xicotets com d’entre cinc o sis mesos– fixen la mirada sobre imatges de serps així com del grau de dilatació de la pupil·la que aquestes imatges generen (el que es correlaciona amb una resposta del sistema noradrenèrgic). Però aquesta resposta atencional no necessàriament es tradueix en por; el que sembla és que els nostres cervells estan preparats per a respondre de manera ràpida a estímuls potencialment perillosos i que, a més a més, aquests estímuls són més eficaços per induir por condicionada. De fet, s’ha vist en altres estudis que la inducció d’una reacció de por en nadons i xiquets molt menuts depén en gran mesura de l’associació de l’estímul perillós, per exemple una serp, amb l’observació de gestos de por de la mare o un altre adult. De la mateixa manera, gestos positius de la mare associats al perill podrien contrarestar la por.

Finalment, la reacció de por en front d’aquests estímuls també depén del caràcter de l’animal. En un estudi al qual vaig participar, vam mesurar les reaccions de por en mones tití criades en captivitat i que, per tant, mai havien vist una serp. Tot i això, els animals reaccionaven de manera molt evident a una serp de plàstic, observant-la prolongadament, allunyant-se i emetent vocalitzacions associades al perill. No obstant, aquestes reaccions variaven molt d’uns animals a d’altres i eren màximes en animals que s’havien mostrat més «poregosos» en altres proves.

Podeu llegir més Perquès en la web de Mètode