Per què sembla que el temps passi més de pressa a mesura que ens fem grans?

Ah, la infantesa… quan les vacances d’estiu semblen interminables i l’espera entre un Nadal i un altre sembla durar anys… Per què quan ens fem grans tenim la impressió que les setmanes, els mesos i les estacions passen volant?

La nostra percepció del temps evoluciona en el curs de la vida i quan som adults el temps sembla que passa com més va més de pressa: si ens sentim constantment aclaparats és, precisament, per aquesta percepció distorsionada.

En té la culpa la biologia?

Hi ha força teories que intenten d’explicar la sensació que el temps s’accelera amb l’edat. Segons una teoria és degut a la deterioració progressiva del nostre rellotge biològic, que és el resultat de l’alentiment natural del nostre metabolisme amb el pas dels anys: a mesura que envellim, la respiració i el ritme cardíac s’alenteixen. En el cas dels nens, en canvi, el cor batega més de pressa i els pulmons són més actius. És aquesta intensitat més alta de l’activitat biològica que sembla que ens fa la il·lusió de dilatació del temps.

En té la culpa la rutina?

Una altra teoria indica que aquesta sensació va associada a la quantitat de noves percepcions a què som exposats durant la nostra vida. Davant nous estímuls, el cervell triga més a processar la informació externa, i això sembla fer que el temps s’allargui. És per això que, per exemple, els qui han tingut un accident solen parlar d’haver tingut la sensació d’estar en un film a càmera lenta els instants previs al fet.

Quan experimentem un esdeveniment inesperat, el cervell ha de processar de sobte una gran quantitat d’informació nova, per la qual cosa probablement emmagatzemarà records més detallats que no és habitual. Això fa que, a l’hora de recordar-lo, l’esdeveniment sembli més llarg que no va ser en realitat, com demostra aquest experiment recent amb paracaigudistes.

Però, i això com explica que el temps sembli passar més de pressa amb l’edat? Si penseu en el vostre entorn, tot us resulta familiar. És probable que ja ni tan sols us fixeu en els detalls de casa vostra, o de l’oficina. Per a un nen, tanmateix, tot és nou i desconegut: el món és ple de noves experiències. El jove cervell d’un nen reconfigura constantment les percepcions del món exterior, i a causa d’aquesta intensa activitat mental li fa l’efecte que el temps passa a poc a poc. Però per a un adult atrapat en la rutina diària el procés és justament el contrari.

Com més ens acostumem a la reiteració dels mateixos esdeveniments, més de pressa ens sembla que passa el temps. I aquesta sensació de familiaritat tendeix a augmentar amb l’edat, perquè a partir dels vint anys el nostre cos produeix com més va menys dopamina, el neurotransmissor que s’activa amb cada experiència nova i que ens ajuda a mesurar el pas del temps.

Tanmateix, cap d’aquestes teories no explica amb precisió per què el temps sembla accelerar-se durant la nostra vida.

La pista matemàtica

Si un mateix període de temps ens sembla més llarg o més curt segons la nostra edat, potser caldria mesurar el temps amb una escala logarítmica. Generalment, aquesta mena d’escala s’utilitza per a mesurar la intensitat del so o dels terratrèmols –dos fenòmens que una escala lineal és incapaç de capturar acuradament. En l’escala logarítmica de Richter (utilitzada per a mesurar la intensitat dels terratrèmols), passar d’una magnitud 10 a una magnitud 11 no correspon a un augment del 10%, com en una escala lineal, sinó a multiplicar per deu el valor anterior.

Els temps i els més petits

Però per què hem de mesurar la nostra percepció amb una escala logarítmica? Doncs perquè la nostra relació amb el temps és relativa a la nostra edat: per a un nen de dos anys, un any representa la meitat de la seva vida, cosa que explica per què la distància entre dos aniversaris li sembla tan llarga.

Per a un nen de deu anys, tanmateix, un any representa només un 10% de la seva vida (cosa que fa una mica menys difícil d’esperar l’aniversari següent), i per a un jove de vint anys un any representa només el 5% de la seva vida. És per això que el temps sembla accelerar-se amb l’edat.

Solem concebre la vida en fraccions de deu anys (els vint, els trenta, etcètera), cosa que equival a donar el mateix pes i importància a cada període. En l’escala logarítmica, tanmateix, períodes de diferent durada poden ser percebuts com si tinguessin la mateixa. Del punt de vista de la nostra percepció del temps, passar de deu anys a vint, de vint anys a quaranta o bé de quaranta anys a vuitanta és exactament igual. Això significa –i molta atenció, perquè pot resultar una mica depriment– que el temps entre els cinc anys i els deu poden semblar tan llargs com el temps entre els quaranta anys i els vuitanta.

De manera que feu el favor d’activar-vos. El temps vola… i aquesta sensació no millora pas amb l’edat.

Christian Yates és professor de biologia matemàtica a la Universitat de Bath (Regne Unit). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.