Per què són tan barates la fruita i la verdura als supermercats? Converses per a definir el concepte de sobirania alimentària

Sobirania alimentària és molt més que buscar etiquetes eco o bio als aliments que comprem. És menjar de manera conscient. Saber d’on venen les menges que consumim, qui les ha produïdes, en quines condicions s’ha fet, quina petjada ha deixat sobre el planeta, a quants quilòmetres de nosaltres s’ha produït l’aliment, quant costa en diners tot el procés, quant en paguem, quants d’aquests diners arriben al productor. És a dir, exercir la sobirania alimentària és fer-se preguntes i prendre decisions sobre la nostra alimentació.

Parlem amb productors que han decidit de relacionar-se amb els consumidors d’una manera diferent. El producte del seu treball no el trobem al supermercat, sinó que arriba al consumidor per uns altres canals. En forma de caixa, de cistella o en un mercat de venda directa. Són tres productors que tenen perfils diferents, però tenen en comú el gust per conrear la terra de manera neta i respectuosa i, per damunt de tot, l’interès a donar tot el valor possible a la fruita i a la verdura que posen en mans del consumidor.

Arribar a la terra des de l’activisme

‘Aquesta entrevista que em fas, quantes vegades me l’han feta els teus companys, molt d’eixir en la tele, molt de parlar d’agricultura ecològica, però ningú no fa res per nosaltres. Que bonica que és l’horta, diuen… A veure si aquest govern d’ara es posa les piles i fa polítiques valentes. És indignant, esgotador.’ Qui s’expressa amb tanta vehemència és Susanna Ferrando, llauradora.

Té quaranta-dos anys i acaba de ser mare. En fa dotze que és llauradora. Amb la seua companya Empar són al capdavant del projecte Camí de l’Horta. Vuit o nou camps, unes trenta-cinc fanecades d’horta i unes setze més de camps de tarongers. De la família. Alguns són heretats i alguns altres no són seus, però en té cura i els explota. Son pare era llaurador i sindicalista i no volia, és clar, que la filla es dedicàs a la terra.

Ella va estudiar filosofia i es va involucrar en els moviments d’okupació de València. El seu bateig de foc va ser l’intent de resistència contra les expropiacions de la Punta per a fer-hi una zona d’activitat logística (ZAL) per al port de València. Es va introduir al consell agrari local i a diverses associacions: ‘Al final t’adones que l’exaltació lletraferida de l’horta no és suficient. Sense llauradors, l’horta serà un museu, serà artificial, i això em va relacionar amb altra gent de la meua edat que pensava el mateix i també estava conscienciada i es dedicaven, com jo, a l’agricultura.’

El projecte Camí de l’Horta inclou el conreu dels camps, una botiga de venda directa, la presència al mercat setmanal de productors de Godella i una web amb continguts sobre alimentació. ‘Ens hem acostumat a menjar de tot, tot l’any. I això no funciona així. La importància de l’alimentació és fonamental. Nosaltres recuperàvem varietats autòctones de verdura que s’havien fet per ací tota la vida i la gent no sabia com usar-les. No sabien què fer amb el fenoll o amb la colrave o amb la borraina. Fem vora quaranta productes diferents de temporada, recuperem la biodiversitat agrària i a través de la web expliquem com usar-les, com cuinar-les.’

Ferrando s’enerva i torna a elevar el to quan intentem parlar sobre el preu que el consumidor paga pels productes ecològics. ‘Aquesta pregunta que encara ens fan demostra poca informació sobre la conscienciació. Fa molta pena. A més, s’hauria de formular a l’inrevés: per què són tan barates la verdura i la fruita que ens arriben als supermercats? Per què? Perquè hi ha el preu ocult de l’escalfament global, de la contaminació, de tots els residus i els tòxics que s’han fet servir per a fer, per exemple, una tomaca súper barata. I també hi ha els additius i altres substàncies que es posen als menjars preparats. Per què no et fas un brou de verdura amb un nap i un porro i una branca d’api,  en comptes de comprar-te un brou fet en un pot perquè no tens temps? Han abaratit els costos i la mà d’obra. Però no veiem l’esclavatge, ni els sous precaris. Penseu en les collidores de maduixa i fruita roja de Huelva. Penseu com viuen, els abusos que pateixen… i després, pregunteu-vos el preu que pagueu.’

Defensa que l’alimentació saludable és un dret i que un dels grans problemes del primer món és l’obesitat en xiquets que tenen carències nutricionals. ‘És un deure de les administracions públiques que tot el món tinga accés a un menjar saludable, ecològic i local. Això no pot ser un tema classista.’

Susanna Ferrando defineix el concepte de sobirania alimentària com a consum local i de proximitat. ‘La nostra manera de crear aliments va a favor del refredament del planeta. Una agricultura local i feta de manera ecològica i de quilòmetre zero és la nostra aportació. Per què mengem tanta carn? Això és cultural, sense tanta carn sobreviuríem.’

El món dins un requadre de terra

‘Nodrir-se no és només omplir-se, és tenir una visió i una participació en la producció de l’aliment que és una cosa tan bàsica i tan mil·lenària. El canvi ha de venir d’ací, de dins de casa, l’acció de buscar ja és un canvi. No volem eslògans publicitaris, volem gent que s’acosta perquè t’ha buscat i t’ha trobat.’ També a l’horta, però a Foios, Xavier Baixauli, Xavo, conrea un campet. Un de sol. Viu llogat a l’Alqueria de la Bota. La terra també la té llogada. A l’alqueria, el camp més gran és el que ocupen els dos cavalls amb què llaura la terra. Andoien tranquils. A prop tenen gallines valencianes, també soltes. I uns quants galls, massa, diu, en sobra algun. Un poc més enllà té llogat un altre camp amb arbres fruiters. És informàtic i fa cinc anys que ho va deixar per a conrear aquest tros d’horta. El seu projecte és comprar-se una parcel·la per aquesta zona perquè l’amo de l’hort el vol recuperar per a fer-lo servir com a refugi en cas d’un nou confinament.

De moment, produeix el menjar que necessiten la seua família i unes quantes més: els amics i uns quants pares i mares de l’escola del fill. Xavo aplica al seu tros la filosofia que va aprendre al grup de consum de Patraix. És a dir, respecte als productors, compra responsable, reflexió i la utilització del consum com a eina per a la transformació social. ‘Jo he agafat tot això i he fet un manifest, si tu vols que jo et venga la meua verdura has d’estar d’acord amb aquests criteris: un conreu respectuós amb el medi i amb les persones. També ha de ser agroecològic i de proximitat, perquè tot ha de tenir un sentit en si mateix. El productor ha d’apropar-se al consumidor i el consumidor ha d’entendre, per exemple, que si no hi ha prou tomaques per a tothom, no pot dir: “Tens dos quilos i en vull dos quilos.” Quan això passa, les tomaques es reparteixen entre tots.’

En l’únic camp de Xavo conviuen diferents hortalisses. No hi entra cap tractor ni cap més màquina que funcione amb gasolina. ‘Llevar el petroli del camp és una passa més. Llaure amb cavalls. L’única màquina que fem servir és la furgoneta per a dur el gènere a València. Des d’allí, els ciclistes del projecte ‘l’Horta pedaleja’ el reparteixen a casa dels consumidors.’

En tot el veïnatge de l’Alqueria de la Bota, només un altre llaurador treballa la terra amb tracció animal. El cavall amb què ho fa Xavo és jove i molt dòcil. Obeeix totes les instruccions que li dóna mentre ens explica que aquesta terra no vol que la furguen gaire. La recomanació li va arribar d’un altre home del camp que coneix les necessitats del terreny. Quan Xavo va començar amb l’hort, com una activitat terapèutica, va necessitar assessorament i encara ara quan no sap alguna cosa la pregunta. ‘Els llauradors locals són una escola. Hi ha molt de coneixement i puc aprendre. Excepte de química, en saben molt.’

Li fem la pregunta antipàtica: es pot viure d’un requadre de terra com el que té davant? ‘Hem de definir el concepte “viure”. Què vol dir, viure? Pagar una hipoteca? Si repenses la teua manera de viure, sí que pots viure de l’horta. Ara, si tens una hipoteca de mil euros al mes, no. És qüestió d’anar llevant-te cadenes de damunt. El que importa no són els diners que guanyes, sinó els que no has de pagar. Nosaltres ens alimentem del camp.  La producció de més que fem és per a vendre-la i poder pagar un lloguer, però sí, es pot viure.’

Alguns llauradors que comparteixen la filosofia de Xavo Baixauli s’agrupen entorn d’Ecollaures, un grup de productors que, des de fa deu anys, s’organitzen en una pàgina web per a posar a l’abast dels consumidors, hortalisses, pa, mel, fruita o productes més elaborats però amb els mateixos paràmetres de l’agroecologia i la sobirania alimentària. ‘És un sistema participatiu de garantia que fa una economia circular. Compres dins un cercle de confiança.’

Tot un canvi de registre i el fruit d’un pensament ben elaborat que encara no ha arribat a la majoria de les llars. ‘Comença a entendre’s. Pel nostre projecte s’hauran interessat uns cent consumidors, han preguntat, han mirat, però després n’han quedat quinze. La gent que ho té clar és molt fidel. Entén les coses. Entén que és l’única manera de tenir el control sobre allò que mengem. La sobirania alimentària és un moviment de resistència, és el dret de decidir què menges.’

El camp que conrea Xavo està envoltat d’altres trossos amb monocultiu no ecològic i conviu amb el fantasma de l’especulació urbanística.

‘Realment, és esgotador. Mentre els moviments de resistència fan un pas, els altres en fan quaranta. Sabem que ens van fent fora, que van cap al monocultiu i cap al negoci. En la mesura que la gent resignifique la seua manera de consumir i quan vaja al supermercat i no es crega que el que està comprant no té cap problema, el model es podrà anar canviant. Quan arribí ací vaig tenir una crisi personal en veure la gent com contamina… Ens queda resistir i tenir-ho clar.’

Adoptar un taronger

‘Hi ha gent que em diu que sóc un marrano perquè tinc el camp així, però després veuen la qualitat de la taronja i diuen: “Ah, no eres tan marrano.” Enguany és el primer any que ho fem tot ecològic, però sempre hem fet residu zero. En 2008 vaig deixar de fer servir herbicides, les males herbes creixen i així tenim la fauna útil que ens permet tenir els arbres més nets.’ Vicent Verdevio era ceramista. Ara, amb una edat pròxima a la jubilació, conrea taronges i les reparteix per tot Europa. I al costat dels tarongers, un hort solar que abasteix d’electricitat de kilòmetre zero bona part del Camp de Túria

L’embrió de l’explotació és l’Hort del Zèfir, a Bétera, que agafa el nom d’aquella brisa suau que arriba de la mar als peus de la Serra Calderona. Era de la família, va començar amb cinc hectàrees i ara en té vora divuit. D’aquesta manera s’assegura la producció de taronja durant molts mesos. La taronja que li funciona és la nàvel i és la varietat que conrea des de la més primerenca a la més tardana. Des de la tardor a la primavera, els seus clients tenen a taula cítrics acabats de collir de l’arbre.

Ens fa xafar la terra. Primer, els agrets que mantenen la humitat i ara, la que acull els tarongers, ‘així’, com diu, sense netejar de les males herbes i molt esponjosa, diu, encara que hi passe amb una màquina.

Des del respecte a la diversitat i la no-agressió a la terra, Verdevio busca traure el màxim rendiment als camps. És per això que després d’haver estat molts anys membre de la cooperativa de Bétera, la va deixar. ‘Són molt treballadors, però una cosa és el treball al camp i l’altra la gestió.’

Així i tot, els collidors sí que els contracta a la cooperativa, però la resta ho gestiona ell. Ha entrat en un projecte que es diu Crowdfarming de venda directa. ‘Jo marque la dinàmica de la meua taronja des del començament. Marque els preus i facture jo. A la cooperativa jo diposite la taronja en mans d’ells i ells en són els gestors. Amb aquesta nova manera, jo sóc el gestor i jo decidisc si vull posar un preu, si vull cobrar al cap de catorze dies. Abans de tallar-la, jo ja he fixat el preu i qui me la compra ja sap el preu que li costarà. Me la paga i jo la talle. Primer cobre i després talle.’

Pràcticament tots els clients que té són europeus. Diu que ací aquesta cultura encara els resulta xocant. Fins i tot la nomenclatura és diferent.  Ell és un ‘farmer’ i s’utilitzen termes com adopció o apadrinament de la collita. Així i tot, Verdevio explica que no li queda fruita a l’arbre perquè tota la que ofereix té demanda. ‘És un sistema molt centreeuropeu. Allí no tenen aquesta riquesa d’arbres fruiters que tenim nosaltres. Ells veuen un arbre com una cosa que els dóna un fruit i els dóna un benefici.’

I ací és on entra la segona part del projecte: els padrins, els arbres que tenen una ampolleta amb el nom d’algú. L’Hort del Zèfir ofereix la possibilitat que una persona o una família apadrine un arbre. ‘Et paguen per a mantenir-lo. Saben que la fruita que genera eixe arbre és d’ells i et garanteixen una sostenibilitat i un equilibri impressionant. Jo calcule els quilos que farà eixe arbre i els ho dic, però si necessiten més quilos, també els en puc oferir. Mai limite res. És una cosa molt oberta i ens acoblem.’

‘Quan vaig a reunions i explique el projecte em diuen que sóc una persona molt avançada, però no ho sóc. Sóc un llaurador com un altre, faig servir les mateixes eines que els altres, excepte els químics i els plàstics, i a més, estic preocupat per controlar la producció. Encara no s’acaba d’entendre que si nosaltres els llauradors tenim la producció, nosaltres hem de poder manar sobre ella.’

Una de les garanties que ofereixen Verdevio i tots els productors associats a la plataforma és que la taronja arriba a casa poques hores després de ser collida de l’arbre. Sense passar per cap nevera, sense el procés d’encerar la corfa… El repartiment es fa per carretera. ‘Tenim la petjada de CO2 molt estudiada i som a uns nivells molt sostenibles’, explica.

L’última reflexió que fa Vicent Verdevio sobre la seua relació amb la terra, amb els fruits i amb la manera d’explotar-la, de respectar-la, potser no és tan lluny del que ens han dit Susanna Ferrando i Xavier Baixauli: ‘Els llauradors sempre hem estat molt innovadors. Hem après però a còpia d’errar, a còpia de prendre decisions i d’equivocar-nos i de tornar-nos a alçar. Al País Valencià tenim molt arrelat aquest concepte, però no som capaços d’explotar-lo. Podríem ser els primers d’Europa pel que fa a la facturació i producció de cítrics si haguérem estat capaços de valorar el nostre treball.’