20.05.2022 - 19:50
|
Actualització: 20.05.2022 - 19:56
El darrer dia de febrer d’enguany, va haver-hi un gran enrenou laboral i mediàtic. El govern espanyol va anunciar la proposta de reforma del Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA). Era l’intent de l’administració espanyola per a resoldre la insostenibilitat financera del sistema. En concret, proposava d’eliminar la llibertat de cotització del col·lectiu autònom (del qual més del 85% actualment cotitza per la base mínima, cal recordar-ho) i substituir-la per un sistema de cotització segons el rendiment econòmic, que tindria un tipus implícit del 30,6%. Les màquines de calcular van treure fum i van sortir tota mena d’explicacions sobre el càstig que s’infligia als treballadors o les bondats que representava, segons si l’opinió era dels representants dels autònoms o de l’estat.
Em sembla normal que passés, atès que la decisió afecta gairebé 3,5 milions de treballadors de tot l’estat, més de mig milió a Catalunya. Per aquest motiu, és important que s’elaborin anàlisis serioses de la situació i es facin noves propostes. I això ha fet la Cambra de Barcelona, que abans-d’ahir va presentar una “Proposta de reforma del règim d’autònoms: impacte i valoració”, feta pel Gabinet d’Estudis Econòmics, amb l’objectiu d’obrir un debat fonamentat sobre com hauria de reformar-se el RETA.
L’anàlisi parteix de la necessitat urgent de reformar el règim d’autònoms, atès que el sistema actual és difícilment sostenible en termes financers a mitjà i llarg termini. I jo gosaria afegir que també a curt. Cal recordar que el 2019 el dèficit del RETA era de gairebé 7.500 milions i el del règim general (RGSS) superava els 16.500 milions d’euros. L’estudi fa l’estimació de què significa això a escala individual, per fer les xifres més aclaridores. Calcula que les prestacions rebudes pels autònoms se situen entorn d’un 20% per sota de les rebudes pels afiliats al RGSS, i les seves cotitzacions són gairebé un 40% inferiors. En conseqüència, cada afiliat al RETA general (per terme mitjà) representa un dèficit que duplica el dels afiliats al RGSS, concretament, 2.294,1 euros anuals per autònom, en comparació amb els 1.009,8 per assalariat.
Per a equilibrar la diferència, el govern espanyol proposava que els autònoms que ingressessin quantitats similars o inferiors a 1.300 euros mensuals pagarien menys i els que ingressessin imports superiors, pagarien més, en termes absoluts. En termes relatius, la Seguretat Social recaptaria un 30% dels ingressos nets de tots els autònoms (després de deduir compres, subministraments i amortitzacions de la facturació bruta).
Fent comptes, dels 3,2 milions d’autònoms declarants per activitats econòmiques a l’IRPF el 2019, 2,1 milions s’estalviarien uns 800 euros anuals cadascú (sempre en termes mitjans), però més d’un milió d’autònoms pagarien 6.000 euros anuals més. D’aquesta manera, els “guanyadors” amb la reforma del RETA deixarien de pagar 1.600 milions d’euros, mentre que els “perdedors” augmentarien les aportacions en 6.200 milions. Tot plegat es traduiria en un ingrés més gran per al sistema, segons les estimacions de la corporació, d’uns 4.600 milions.
A la Cambra no li agrada la proposta del ministeri espanyol, perquè no la veu ni equitativa ni eficient. No seria equitativa perquè penalitzaria els autònoms amb una pressió tributària total molt superior a la suportada per una societat mercantil amb assalariat, subjecte al RGSS. I no seria eficient, des del punt de vista d’assignació dels recursos, en la mesura que aquest excés de pressió tributària restaria incentius a l’emprenedoria, de la qual depèn en gran part el dinamisme productiu d’una societat.
Si es tracta d’aconseguir una reforma que iguali la pressió tributària total, suportada per una mateixa activitat de negoci sota els dos règims (RETA i RGSS), els càlculs fets per l’estudi indiquen que el tipus de cotització aplicable al rendiment net generat per un autònom s’hauria de situar en el 18%, és a dir, molt per sota del 30% proposat pel ministeri espanyol, però alhora, per sobre del 8% actual, quan es cotitza per la base mínima.
El nucli de la qüestió, me’l comenta Joan Ramon Rovira, cap del gabinet: “No es pot tractar igual el rendiment d’un negoci que la prestació del treball. En els autònoms conflueixen dos tipus de rendes, les de treball i les de capital, i no té sentit gravar-les conjuntament. El problema és que tractem tots els autònoms sota el paraigua d’una mateixa figura, quan, en realitat, són molt diferents els casos que hi ha a dins i que haurien de tenir un tractament diferencial. No és igual un autònom empresari amb alguns treballadors que un repartidor que només aporta la bicicleta com a capital personal. Les diferències són massa grans i els dos casos no poden ser tractats de la mateixa manera. A Europa, per exemple, no ho fan.”
En definitiva, amb altres paraules diu que incrementar els tipus de cotització aplicats sobre el rendiment econòmic dels autònoms, tant com calgui, per equilibrar ingressos i despeses, és una solució massa simplista per a una qüestió que és molt complexa. I que, per tant, “cal un canvi de perspectiva que comenci per reconèixer l’heterogeneïtat del col·lectiu”, afegeix.
I així ho fa la Cambra. L’estudi identifica, com a mínim, tres categories: empresaris, professionals i treballadors per compte propi. Els primers són propietaris directes o indirectes d’uns actius –comercials, productius o financers– prou importants per a contribuir significativament al rendiment econòmic derivat del negoci, i que sovint tenen contractats un assalariat o més d’un a càrrec seu. Els segons, són posseïdors d’un capital humà especialitzat amb el qual ofereixen uns serveis generalment subjectes a regulació, i que estan enquadrats en col·legis i organitzacions professionals especifiques, com ara advocats, economistes, enginyers, metges…
I, per últim, els treballadors per compte propi, que bàsicament venen la seva força de treball, a l’empresa o empreses clientes, sense una relació laboral formal. En alguns casos es tracta de “falsos autònoms” –amb una relació essencialment laboral que no consta com a tal–, però és més majoritari el cas de treballadors independents que es dediquen, a temps complet o parcial, a tasques o projectes subcontractats per altres empreses o a serveis domèstics, de reparacions o manteniment.
Seguint aquesta classificació, el document de la Cambra recull diferents opcions per a cada categoria.
Per exemple, proposa d’excloure els empresaris autònoms de la cotització obligatòria a la Seguretat Social, tot permetent, això sí, la cotització voluntària per a obtenir un nivell de prestacions –jubilació, incapacitat laboral transitòria, cessament de l’activitat– proporcional a les cotitzacions fetes, en termes actuarials. Alternativament, els empresaris autònoms podrien optar a instruments de previsió privats amb regulació pública, segons les seves preferències i circumstàncies.
Quant als professionals enquadrats en col·legis i organitzacions que regulen l’accés i l’exercici de l’activitat, són aquestes entitats representatives les que poden constituir més bé una sèrie d’instruments de previsió social, ajustats a les circumstàncies específiques d’aquest col·lectiu.
Finalment, en el cas dels treballadors autònoms, cal tenir en compte que una part d’aquest col·lectiu genera un nivell d’ingressos massa baix per a suportar una càrrega tributària proporcional al cost de les prestacions socials que els permetin de garantir un nivell de vida mínimament digna. En principi, l’estudi indica que “els treballadors autònoms amb ingressos prou elevats es podrien equiparar en obligacions i prestacions socials als treballadors assalariats, ja que per aquesta categoria d’autònom el concepte de rendiment econòmic és assimilable al d’un sou brut”. Això no obstant, el resultat d’aplicar aquest barem als treballadors autònoms amb ingressos reduïts podria abocar-los a l’economia submergida.
En definitiva, la Cambra ens recorda que som davant un problema molt complex i que precisa una resolució urgent. Els autònoms han estat un col·lectiu que, tradicionalment, s’ha sentit marginat en el món laboral i que aquests dos darrers anys de pandèmia ha viscut amb molts sacrificis. Per tant, és un afer molt viu dins la societat, atès que també afecta greument els comptes de l’estat. Cal pensar que, per raons no precisament econòmiques ni financeres, el govern espanyol és en silenci d’ençà del febrer. Vénen eleccions. I això que acabem de comentar pot ser un punt cabdal per al vot d’aquests 3,5 milions de persones a l’estat. I, mal aconsellats per les enquestes, deuen pensar, qui dia passa, any empeny.
