Per què si fos militant votaria que no

  • La signatura del pre-acord sobre el finançament per als socialistes obre molts dubtes sobre l’aplicació, atès que han travessat el que deien ser línies vermelles fins fa pocs dies. Als republicans, els demanen un acte de fe, en uns moments clau per al futur de Catalunya i en què un error tots el pagarem molt car

Jordi Goula
30.07.2024 - 19:50
Actualització: 30.07.2024 - 19:51
VilaWeb

Els socialistes han signat el pre-acord amb ERC, en què cedeixen en un seguit de punts en el camp del finançament, que sorprenen l’observador de tot allò que s’ha anat dient aquests darrers dies. Ara posen en safata de plata als militants un plantejament que no retoca pràcticament allò que es demanava en el finançament singular presentat pels republicans, que ho definien de “màxims”. Com en els escacs, han col·locat un peó a setena fila, a punt de coronar, però que no es convertirà en dama fins que el senyor Illa no tingui el poder a la presidència de la Generalitat.

Per això el silenci de les files socialistes és absolut i no volen dir res fins que hagin obtingut allò que volen. Sí que és cert que els dissidents habituals, com ara els senyors Emiliano García-Page (president de Castella-la Manxa) i Javier Lambán (ex-president de l’Aragó), ja han posat el crit al cel per la suposada traïció a la igualtat dels pobles espanyols que fan a Barcelona i Madrid, i tot per a col·locar un president en una comunitat. Potser no volen veure que es tracta d’una comunitat, tot s’ha de dir, que és la més preuada per la cúpula del partit: Catalunya.

Però, llegint bé el pre-acord, t’adones que les coses més importants són les que no es diuen i que sortiran tan bon punt s’hagi acabat la investidura o en els mesos que es donen de temps al document que han signat per engegar això que prometen. Continuo pensant que allò que és plasmat al pre-acord no ho donaran mai. Perquè hi haurà un seguit d’obstacles difícils de superar. Uns obstacles que no s’han plasmat i que, en algun cas, es mostren com si fossin un objectiu fàcil d’assolir, perquè qui en faci una lectura ràpida pugui pensar que s’ha fet un pas de gegant cap a una millora substancial del finançament.

Concretament, penso en tres casos. El primer és el de la captació dels imposts. Es dóna un termini per a anar-los arreplegant, de mica en mica, començant per l’IRPF del 2026. Ací cal pensar que cal tocar lleis tan importants per Espanya com la LOFCA. I això s’ha de fer al congrés de Madrid. A més, amb l’objectiu d’implantar aquest nou sistema de finançament singular per a Catalunya, caldrà formalitzar l’acord durant el primer semestre del 2025 en la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el de l’estat espanyol en relació amb el model de finançament. I els qui defensaran les millores per a Catalunya serà gent del PSC, que és a les ordres del partit de Madrid. Algú creu que això es farà, quan el PSC no ha estat mai en aquesta sintonia? Recordem, si més no, el seu paper durant el procés i el 155. Per això crec que això que es demana als militants d’ERC és un acte de fe, pensar que sí, que aquesta vegada compliran el que han dit. Com sempre…

La vice-presidenta primera del parlament i portaveu d’ERC, Raquel Sans, deia fa uns quants dies que entenia l’escepticisme de molts militants, després dels successius enganys de Madrid a Catalunya. I tenia raó. Per què ara ha de ser diferent?, em pregunto. Espanya necessita els diners que “recapta” amb la redistribució complexa dels diners catalans per a mantenir funcionant un seguit de comunitats. Els famosos 20.000 milions, ara ens els cediran? Què hi guanyen a canvi si ja han obtingut la presidència de la Generalitat?

La setmana passada encara vèiem com la consellera Mas explicava que l’any 2022 havíem estat la tercera comunitat en contribució a l’estat espanyol i havíem acabat essent la catorzena a l’hora de rebre finançament per càpita. I això és un fet que ha anat passant any rere any. També explicava que l’any 2023 Catalunya havia estat una de les comunitats més castigades amb l’execució de les inversions de l’estat espanyol, atès que tan sols havia arribat el 45% dels diners pressupostats, mentre Madrid superava de bon tros el pressupost inicial i rebia 2,5 vegades més diners que Catalunya. I això, també, any rere any. Quantes vegades s’ha dit? Quantes s’ha protestat? I, ací, s’hi ha apuntat tothom, públics i privats. Però no s’ha arreglat mai, perquè, senzillament no volen que sigui així. Ara serà diferent pel pre-acord?

Ens aixequen la camisa des de temps immemorials i això no canvia per una firma o per les mil promeses que ens han anat fent durant molt de temps. La senyora Sans també ha dit, en favor del pre-acord: “La independència és més fàcil quan tens la clau de la caixa que quan no la tens. Això la militància ho pot valorar en positiu.” Però, de quina clau parla? La clau la té qui decideix a última hora i, d’això, no n’he llegit res. Fins ara sempre ha estat en poder de l’estat espanyol, en tots els passos que s’han fet. Sí, en el recent dels trens de Rodalia, que ara es posa d’exemple, també.

I hi ha un factor que no s’ha esmentat i que em sembla molt important. És obvi que l’Agència Tributària Catalana actual no podria fer-se càrrec d’un volum tan important de recaptacions i caldria ampliar-ne substancialment la plantilla. I, probablement, s’hauria de fer venir gent de la inspecció d’Hisenda de Madrid. Quants voldran venir a Barcelona? Pocs, molt pocs. Potser cal recordar que quan es volia engegar el Consorci Tributari de Catalunya una sentència del Tribunal Suprem del 2015 va anul·lar el traspàs de funcionaris d’Hisenda a l’administració catalana.

I resten moltes coses pendents que em fan dubtar seriosament que els socialistes estiguin disposats a donar això que ara prometen. No fa tant, a la investidura del president Pedro Sánchez, van assegurar la condonació de 15.000 milions del deute que Catalunya té amb l’estat espanyol. Després de l’enrenou habitual als mitjans espanyols, tot s’ha calmat i ningú n’ha parlat més. Fins i tot després d’assegurar que també es condonaria el d’unes altres comunitats. I és que, si mirem enrere, tan sols trobarem un reguitzell de promeses que no s’han complert mai després d’haver obtingut allò que volien.

Fa molts anys que fem el passerell. Ara sembla que se’ns posa una altra oportunitat al davant. Jo no me la crec, ja són massa mentides i massa anys suportant-les. Però, en aquest cas, el que ens juguem és molt seriós: donar la presidència de la Generalitat a una persona que no ha demostrat mai res de res perquè Catalunya sigui on ha de ser. Són molt escaients les paraules de qui coneix molt bé com les gasten els socialistes, després d’haver sofert la trampa a la batllia de Barcelona. Xavier Trias advertia que Salvador Illa no era de fiar: “Molt bona cara, molt bons gestos, però us clavarà sempre una punyalada per l’esquena.” Que no torni a passar… Els militants d’ERC tenen la paraula divendres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor