Per què reien les diputades de la CUP?

Ara fa just una setmana hi havia una gran expectació mediàtica per la reunió que havia de fer el consell polític de la CUP, en què finalment va decidir que mantenia l’esmena a la totalitat al projecte de pressupost presentat pel govern. Al vespre, la decisió ja s’havia pres i els representants de la formació l’havien de fer pública: havien de comparèixer Albert Botran i Eulàlia Reguant, però trigaven, per uns problemes tècnics. A la sala, els esperaven molts periodistes, càmeres i fotògrafs, i també els diputats de la CUP, disposats en fila, contra la paret. Durant l’espera, hi va haver un moment en què van riure, i la fotografia, publicada a El Periódico, va córrer com la pólvora per la xarxa: molta gent va criticar la imatge, perquè s’esdevenia just en el moment en què la CUP anunciava una decisió tan complicada i tan dura com el vet a un pressupost.

Pocs dies més tard, la responsable de premsa de la formació, Laia Gordi, publicava a Facebook un escrit públic en què explicava el perquè d’aquella imatge, d’aquella ‘maleïda fotografia’, com ella la va qualificar.

I deia això: ‘En un moment de tensió, després dues setmanes molt llargues. Algú va fer un broma i elles van riure. Era abans de la roda de premsa. Jo les havia posades en fila contra la paret, esperant que sortissin l’Eulàlia i l’Albert per fer la roda. Però ells trigaven, i els periodistes es van posar davant a tirar fotos, semblava un batalló d’afusellament… Crec que algú ho va dir. Elles van riure. Tots vam riure. Sabíem que molts ens “afusellarien” pel que anàvem a dir. Hi havia tensió. Vam riure. Som humans. De fet, a la CUP som molt humans. És el que ens fan tan especials. I no, no vaig controlar que estiguessin serioses. No, no els vaig demanar que deixessin de riure. No, en aquell moment, em va semblar normal que rigueren. Jo, la de premsa (ergo, mea culpa) no vaig pensar que fóra informativament rellevant. Perquè encara no havíem començat la roda. Perquè em va semblar normal que tots riguérem. Perquè la meva part humana va pensar “que bé, estem més tranquil·les que no pensàvem”. Sabíem que el què anàvem a dir era important, que era difícil d’explicar, però sabíem que era el que ens tocava fer. Si algú –dels que tant ens han criticat per riure, per opinar, per existir– hagués volgut escoltar l’Eulàlia durant la roda de premsa… Però m’han dit: “Admet que va ser un error.” Potser sí. En el món de la imatge, del màrqueting, dels spin doctors amb programes de ràdio, en el món on els polítics es vénen com productes de consum, la foto va ser un error.’

I continuava així, assumint ella l’errada: ‘Ens van robar una imatge rient en un moment seriós. M’han dit que va ser un error, un error “molt important”. D’acord, d’acord, error meu, doncs.’ Però també qüestiona la intencionalitat del diari a l’hora d’il·lustrar la notícia amb aquella fotografia, i no amb cap altra.

Reflexionava sobre el fet mateix d’haver rigut. ‘Però, sabeu què? Que no vull que deixin de ser humanes. Que no vull que deixin de riure en moments de tensió. Que no vull deixar de riure, fins i tot, quan estic trista, nerviosa o sola. Que no vull que siguem un partit normal. Que hi ha errors nostres que me’ls reivindico.’ I reitera, això no obstant, que la imatge va ser un error: ‘Admeto l’error, i crec… que el tornarem a fer. Perquè no les vull vendre com un producte brillant i perfecte. Les vull com les persones valentes que són. Perquè les vull de carn i ossos, i no de plàstic. I si això vol dir que em costaran més de “vendre”, doncs ho farem més a poc a poc. Tornarem a explicar-nos. Insistirem. Farem política i potser, un dia, se’ns jutjarà només per la política.’

Podeu llegir tot seguit l’article complet: