Per què sempre plou per la Mercè? Us expliquem la llegenda que s’amaga rere aquest fet meteorològic

Els barcelonins ho saben bé: és habitual que el 24 de setembre, dia de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, caigui un ruixat a la ciutat. Un fet que sempre ha cavalcat entre el mite i la realitat i que, a més, sempre s’ha alimentat d’una llegenda que confronta dues patrones: la Mercè i santa Eulàlia. Pot semblar una simple rondalla, però les dades confirmen que no s’és tan lluny de la realitat.

Segons els informes de l’Observatori Fabra, que van del 1913 al 2023, el mes de setembre és el segon més plujós de l’any a la ciutat de Barcelona, per darrere de l’octubre. A més, si hi posem la lupa, dels cent deu anys registrats, ha plogut vint-i-set vegades a Barcelona el dia 24. Gairebé el 25%. Un percentatge prou significant perquè hom consideri que sempre plou per la Mercè, atès que ha plogut un any de cada quatre.

Pluja o llàgrimes?

Rere aquest fet meteorològic hi ha una llegenda que diu que la pluja durant els dies de la Mercè són, en realitat, les llàgrimes de santa Eulàlia, patrona i filla de la ciutat.

La història es remunta al segle IV, quan l’emperador Dioclecià va ordenar de perseguir la fe cristina que amenaçava l’imperi romà. Per fer-ho, va enviar a Barcelona el governador Dacià perquè s’encarregués de la missió.

Eulàlia, que alguns diuen que vivia a la vila de Sarrià i uns altres que vivia a Bàrcino (la Barcelona de l’època romana), era una jove cristiana que va rebel·lar-se contra les repressions de Dacià. A conseqüència d’això, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia: tretze. Quan finalment va morir, la seva ànima va sortir en forma de colom blanc cap al cel. Hi ha qui considera que, del seu cos, en va sortir un estol d’àngels que es van emportar l’ànima als núvols. La història de l’Eulàlia va commoure profundament els ciutadans barcelonins, que ben aviat la van considerar una màrtir i heroïna, i per això va ser nomenada patrona de la ciutat.

D’altra banda, tal com explica el folklorista barceloní Amadeu Carbó i Martorell a Apunts sobre el patronatge de la Mare de Déu de la Mercè a la ciutat i a les diòcesis de Barcelona, la nit del 24 de setembre de 1218, la Mare de Déu de la Mercè va aparèixer simultàniament al rei Jaume I, a Sant Pere Nolasc i a Sant Ramon de Penyafort. A tots tres els va demanar que creessin un orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns.

Molts anys més tard, el 1687, Catalunya es va veure atacada per una plaga immensa de llagostes que va arrasar tots els camps agrícoles i va causar molta fam entre la població. La ciutat de Barcelona es va veure especialment afectada i els seus ciutadans van demanar a la Mare de Déu de la Mercè que els salvés de la plaga. Si ho aconseguia, a canvi, la farien patrona. Acabada la plaga, el Consell de la Ciutat va nomenar la Mare de Déu de la Mercè nova patrona de Barcelona. El papa no va ratificar la decisió fins dos segles més tard, el 1868. I, d’aquesta manera, la Mare de Déu de la Mercè va substituir santa Eulàlia per patrona oficial de la ciutat.

Quan la festivitat de la Mercè, celebrada el 24 de setembre, va començar a agafar popularitat entre els barcelonins i es va establir com a festa major de la ciutat, santa Eulàlia es va sentir oblidada i apartada. Per això, cada any per les festes de la Mercè, santa Eulàlia plora; o potser és per fer-li la guitza.

Arriba la tardor

Tot i la llegenda, cal tenir en compte que les festes de la Mercè coincideixen amb l’inici de la tardor, estació de l’any amb un temps generalment inestable. De fet, diumenge és l’equinocci de tardor, moment en què es deixa enrere els mesos de calor i sol per donar pas a precipitacions i unes temperatures més baixes.