04.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 04.11.2024 - 21:47
Immediatament després de la històrica revolta popular contra Felipe de Borbó a Paiporta, s’ha activat la previsible campanya de la cort per a girar el que va passar a favor del monarca. Però aquesta vegada allò que van aconseguir el 23-F –fer veure que el rei feia una cosa quan feia la contrària– ja no funcionarà. Paiporta no serà el 23-F de Felipe de Borbó, per cinc raons.
Primera. El precedent del 23-F els va en contra
Després de tantes dècades en què el règim va tancar files al voltant d’una descripció angelical, salvífica i completament falsa del paper de la monarquia en el colp d’estat del 23 de febrer de 1981, ara és públic i notori que Juan Carlos no solament no va salvar la democràcia, sinó que ell mateix va organitzar el colp d’estat. Les darreres revelacions d’una seua amant ja no deixen marge de dubte, si no és per als fanàtics. I deixar-se enganyar per segona vegada és molt més complicat que no que t’enganyen una vegada.
Segona. El desprestigi de la monarquia és enorme
Juan Carlos de Borbó va destruir el prestigi de la monarquia, aquell prestigi treballat a còpia de falsedats i mentides durant dècades. La corrupció, la immoralitat i el final precipitat del seu regnat no li ha passat factura a ell i prou, sinó al conjunt de la institució. Després de dècades presentant la família reial espanyola en un altar com un exemple de rectitud, honestedat i exemplaritat, la caiguda del Borbó pare ha tingut conseqüències enormes per a tots. El Borbó fill, a més, no ha sabut conduir els afers polítics amb l’habilitat del seu progenitor, cosa que es va posar en relleu especialment el 3 d’octubre de 2017, amb el seu infame discurs contra Catalunya. D’aleshores ençà, ha continuat enfonsant-se en el pou partidista, generant anticossos socials i allunyant-se del paper d’àrbitre neutral i de rei de tots, que és l’única cosa que li permetia la constitució del seu país. La crisi d’estat ha esdevingut, com era previsible, la crisi de la institució principal de l’estat.
Tercera. El fang i les agressions demostren que han perdut el respecte popular
Des que Franco va instaurar la casa reial espanyola actual, l’any 1969, mai, ni una sola vegada, la corona no s’havia enfrontat a una protesta popular com la de diumenge a Paiporta. I això demostra coses, precisament per la novetat i l’excepcionalitat. La reverència amb què el règim esperava que el poble tractàs el monarca es va fer miquetes i ara les taques de fang a la cara de la parella reial no es poden tapar ni amb el teatre posterior ni amb les mostres d’acatament de tants mitjans i de la majoria de la classe política. Tot ha canviat de diumenge ençà, i n’és la millor prova la impotència no solament per a reprimir la protesta, sinó fins i tot per a impedir-la abans que passàs.
Quarta. Els mitjans tradicionals han perdut el monopoli de la comunicació
Abans era possible de tapar fets, amagar a la població coses que passaven. Amb quatre telefonades. Ara no. I els relats edulcorats no poden resistir el contrast amb les fotografies i les imatges de vídeo reals. Provar de presentar Felipe VI com un heroi a Paiporta i com l’home bo que va calmar la població no és que siga tan sols prostituir el periodisme, és que és fer el ridícul davant la població. Tothom ha vist què passava i d’ací ve la importància històrica que hi donaven ahir i despús-ahir els diaris de tot Europa i del món.
Cinquena (i principal): Espanya s’ha trencat. Això ja no és el 1982
Perquè la paròdia del 23-F tingués l’efecte volgut va caldre que totes les forces polítiques amb representació parlamentària ho acceptassen i s’afegissen al cor de mentides. Ho va fer, amb autèntic entusiasme, el PSOE, ho va fer Santiago Carrillo destruint de passada el PCE i el PSUC i ho van fer –igualment, encara que sense tantes ganes, perquè al final de tot hi havia la LOAPA– Jordi Pujol i CiU i Xabier Arzalluz i el PNB. Els forats, els clivatges en la paret, eren tots extraparlamentaris i molt minoritaris. Va ser en aquell moment que allò que acabà essent el PP i el PSOE es van fondre en un sol projecte.
Però avui, a conseqüència de la revolució democràtica catalana i l’impacte del Primer d’Octubre, l’estat espanyol és trencat. Completament trencat.
Per a sostenir-lo i mantenir-lo viable, com va entendre a la perfecció Felipe González, cal el PSOE: el PSOE és la garantia del règim del 69. Tanmateix, el PP, franquista i corrupte d’arrel, pels interessos propis, ha derivat cap a posicions ultramuntanes fins al punt de veure en el PSOE no pas l’aliat imprescindible sinó l’anti-Espanya. La destrucció de la democràcia que Espanya va acomplir per a frenar in extremis la independència de Catalunya ha passat una factura immensa que ara es gira contra el PSOE mateix, que encara va ser el còmplice necessari de Mariano Rajoy i avui assisteix insòlit a una cacera que els acabarà liquidant, segur. Perquè l’estat –allò que en diem l’estat– és el PP.
I sense que el PSOE i el PP caminen junts i en la mateixa direcció, simplement no hi ha cap camí transitable per a la monarquia, per al règim del 69 ni per a la nació espanyola. El pendent ferroviari ja ha fet la feina i l’agressió contra Pedro Sánchez n’és el símbol ben preclar. Es maten, metafòricament, entre ells.
Dit tot això: passaran coses, segurament passaran coses molt importants i més prompte que no podem pensar, però al nostre costat ningú no té cap pla que ens permeta d’aprofitar-les. Ni al nord ni al sud. La podrimenta, siga com siga, ha arribat a un extrem tal que crec que les coses passaran igualment. I aleshores ja veurem cap on ens encaminen.
PS1. Com heu pogut comprovar aquests dies, la redacció de VilaWeb s’ha abocat completament amb la informació sobre l’emergència humanitària a l’Horta Sud, la Ribera i les altres comarques valencianes. Avui, entre més notícies, aportem un testimoni polític important en la persona de Joan Baldoví, el síndic de Compromís, que diu en aquesta entrevista que Mazón no hauria de continuar ni un minut més com a president. També ens concentrem en els problemes sanitaris que comencen a aflorar, i entrevistem Josep Bernabeu, professor, expert en epidèmies, de la Universitat d’Alacant. I en la recuperació de cadàvers, amb aquesta entrevista al forense Narcís Bardalet, que avisa que molts cossos poden haver anat a parar a mar. I no ens descuidem dels reportatges sobre els protagonistes més o menys anònims, com aquesta crònica de Paiporta estant sobre la Luisa i el Juan (“És un miracle que ens hàgem salvat”), o aquesta altra sobre els polígons industrials de l’Horta Sud, on ahir fou qualsevol cosa excepte un dilluns normal.
PS2. Avui hi ha un segon focus d’actualitat, en aquest cas planetari: els Estats Units trien entre Donald Trump i Kamala Harris, en unes eleccions decisives que poden canviar moltes coses al món. N’estarem pendents tot el dia i sobretot a la nit, mentre es faça el recompte. I ja avui teniu una de les cròniques que ens ofereix des dels Estats Units Blai Avià, aquesta Pissarreta que explica el peculiar sistema de votació i fixa on cal mirar aquesta nit i un reportatge del Washington Post, centrat precisament en les repercussions de la tria a escala mundial: les guerres d’Ucraïna i Llevant, la Xina, l’OTAN…
PS3. En dies com aquests crec que es pot entendre millor el model de VilaWeb. Els subscriptors paguen generosament per fer possible que tota aquesta feina, que tots aquests continguts, els puguem oferir amb accés obert a tothom, al conjunt de la societat. Perquè la nostra responsabilitat social –de tots, dels periodistes i dels subscriptors– és ajudar la nostra societat perquè estiga més ben informada i puguem prendre així decisions col·lectives millors.
