Per què l’oficialitat del català a la UE és clau per a protegir la llengua dins el seu territori lingüístic?

Malgrat els petits passos per a fer visible la llengua catalana al si de les institucions europees, com van ser l’aprovació de la resolució del Parlament Europeu impulsada per la diputada Viviane Reding del 1990 o l’obertura de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona el 1992, el català continua fora de la llista de llengües oficials de la UE quasi quaranta anys després de l’adhesió de l’estat espanyol a la Unió Europea.

El català és avui dia oficial als territoris de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. A més, és l’única llengua oficial al Principat d’Andorra, raó per la qual es pot utilitzar a l’Assemblea General de les Nacions Unides. La llengua catalana es parla a tres estats de la UE (Espanya, França i Itàlia) i compta amb més parlants que moltes de les vint-i-quatre llengües que actualment són oficials a la Unió Europea, com ara el búlgar, el croat, el finès, el danès, l’eslovac, el lituà, l’eslovè, el letó, l’estonià, el maltès i l’irlandès.

I malgrat això, el català no té cap mena d’estatus oficial a la Unió Europea, el nostre marc natural de relacions, ni dins les seves institucions, on es decideix gran part de les polítiques que ens afecten en el nostre dia a dia. Pel seu nombre de parlants i per la seva fortalesa social i econòmica, el maltractament dels ciutadans catalanoparlants és el cas més flagrant de discriminació d’una realitat cultural i lingüística dins l’actual UE.

Avui això ha començat a canviar. Per primera vegada, el govern espanyol ha sol·licitat a les institucions europees reformar el reglament 1/58 de la UE per oficialitzar el català a la Unió. Mai s’havia arribat tan lluny. Ara cal que el Consell aprovi formalment aquesta petició.

L’oficialitat del català no seria tan sols un pas simbòlic, per més important que això sigui en termes de reconeixement i d’igualtat entre ciutadans europeus. Convertir el català en llengua oficial de la UE tindria un impacte directe en les nostres vides.

L’omissió del català en la llista de llengües oficials de la Unió (inclosa en l’esmentat reglament 1/58) està reduint dràsticament les possibilitats de protegir correctament la llengua en el seu propi domini lingüístic. La creixent regulació europea impedeix, per la via dels fets, la presència del català en molts espais socials. Diverses regulacions europees en matèria de mercat únic imposen l’ús de les llengües oficials de la UE en l’etiquetatge de productes fets a casa nostra, en les seves instruccions, en els prospectes dels medicaments o en determinats avisos i anuncis oficials.

Així mateix, avui dia les comunicacions (cada dia més freqüents) entre la Generalitat i la resta d’institucions dels Països Catalans, per una banda, i les institucions europees, per una altra, s’han de produir en una llengua oficial de la UE (és a dir, diferent del català). Aquest fet intensifica la pressió de la castellanització dels documents oficials de les nostres institucions. El mateix els passa actualment als ciutadans, les empreses, les associacions i altres actors del nostre país quan s’interrelacionen amb les institucions europees. Ho poden fer en castellà, francès, italià, finès o irlandès. Però no en català.

Tot això es resoldria de cop convertint el català en la vint-i-cinquena llengua oficial de la UE.

Aquest canvi legislatiu permetria també incloure automàticament el català en els programes de cultura i educació que impulsa la Comissió, com ara l’Europass (que inclou el CV europeu i facilita la mobilitat laboral i educativa dins la UE) o la plataforma d’aprenentatge de llengües en línia (destinada a ajudar els participants del programa Erasmus+ i el Cos Europeu de Solidaritat a millorar els seus coneixements de l’idioma del país d’acollida), entre altres.

Així mateix i en igualtat de condicions amb la resta de ciutadans europeus, els catalans podrien accedir en la seva llengua a tota la legislació europea que regula les seves vides (tractats, directives i reglaments), a informació sobre el funcionament de la Unió, els seus programes i les possibilitats de finançament que ofereix per a emprenedors, recercadors, empreses, entitats socials, agents culturals, etc. Així mateix, podrien adreçar-se a les institucions europees i ser atesos en català, i els seus representants podrien fer servir aquesta llengua en les sessions plenàries del Parlament Europeu i en les reunions de la resta d’institucions i òrgans de la UE.

Per acabar, i em deixo unes quantes coses, la presència del català per primera vegada en documents oficials de la UE augmentaria la visibilitat i prestigi de la llengua a escala nacional i internacional. És una de les principals raons per les quals la República d’Irlanda va sol·licitar (i aconseguir) oficialitzar el gaèlic irlandès a la UE el 2013 (quan tan sols havia sol·licitat oficialitzar la llengua anglesa quan va accedir al club comunitari el 1973).

En resum, l’oficialitat del català a la UE, per a la qual avui s’ha fet un primer pas, ajudaria a protegir correctament la llengua en el seu territori. Incloure el català en el Reglament 1/58 de la UE normalitzaria la realitat lingüística catalana dins la Unió, invisible des de l’adhesió del 1986.

Aquest pas històric resoldria un greuge inexplicable, que allunyava una de les societats històricament més europeistes del continent del procés d’unificació política europea. Aquest petit canvi legislatiu, que l’estat espanyol té a les seves mans, ajudaria a reconciliar bona part de la ciutadania catalana amb el projecte europeu, que darrerament s’ha percebut com a poc sensible a la realitat catalana i als anhels polítics que legítimament poden tenir els ciutadans europeus que viuen en aquest racó de món.

Albert Royo Mariné
President d’Horitzó Europa