Tot allò que cal saber sobre el vot electrònic

Si podem fer tantes coses a la xarxa, com és que no podem votar per internet a les eleccions del Parlament de Catalunya? És una pregunta que d’ençà que va començar la pandèmia ha sorgit en molts països que han fet eleccions. Divendres passat alguns càrrecs del govern català s’acusaven de no haver fet prou esforços per aplicar-ho. La veritat és que Catalunya no n’és cap excepció, perquè ara com ara hi ha molt pocs països que permetin el vot telemàtic. Els processos electorals són la base de la democràcia representativa i garantir que es desenvolupin de manera transparent i segura, i que tothom confiï en els resultats és primordial. Introduir canvis no és gens fàcil. Tanmateix, amb l’evolució imparable de la tecnologia, tot apunta que en les pròximes dècades s’acabarà oferint com a alternativa al vot presencial, com a mínim per a alguns sectors de la població.

Són iguals el vot electrònic i el vot per internet?

El vot electrònic inclou tots els procediments d’emissió, processament i recompte del vot per mitjans digitals. Aquests mitjans poden trobar-se tant en entorns controlats com en no controlats. En el primer cas són urnes electròniques als col·legis electorals, unes màquines que es fan servir, per exemple, en alguns estats dels Estats Units d’Amèrica, al Brasil i l’Índia. En el segon cas, és el vot remot emès des d’un dispositiu connectat a la xarxa. En aquest article ens volem fixar en com funciona aquest darrer cas, el vot per internet.

A quins països es fa servir el vot per internet?

S’utilitza en una desena de països, però tan sols un, Estònia, el permet per a tots els seus ciutadans i a tots els processos electorals. S’hi fa servir aquesta opció des de l’any 2005; el 2019 gairebé de la meitat dels ciutadans que van participar en les eleccions europees van votar per internet. La resta de països que han instaurat sistemes de vot per internet tan sols el permeten a grups d’electors concrets. Entre aquests, Suïssa és on més ciutadans hi tenen accés, tant els residents a l’exterior com un percentatge petit dels residents a l’interior, que varia en cada cas. L’estat francès, el Paquistan i Panamà ofereixen aquesta possibilitat als seus ciutadans que viuen a l’estranger. Armènia tan sols el permet a militars i diplomàtics, i l’estat de Nova Gal·les del Sud d’Austràlia el permet als ciutadans amb discapacitat visual. Al Canadà es fa servir a les eleccions municipals d’Ontario i Nova Escòcia i a les regionals dels territoris del Nord-oest.

Què hi diuen els organismes especialitzats en observació electoral?

La majoria d’informes dels organismes reconeguts mundialment com a especialistes en observació electoral no prenen posició ni a favor ni en contra del vot per internet. La Comissió Europea, per exemple, recollia en aquest informe del 2018 els avantatges i desavantatges que implica.

En tots els casos, sigui quina sigui la modalitat del vot, marquen com a prioritari que el sistema triat respecti els cinc principis de les eleccions democràtiques: garantir que el vot sigui universal, lliure, igual, directe i secret. Per aconseguir-ho, el Consell d’Europa va publicar el 2017 aquesta llista de recomanacions.

Quant al vot per internet, coincideixen en la necessitat que es provi amb prou antelació i en cap cas no es faci poc abans dels comicis. Arran de la pandèmia, la Fundació Internacional de Sistemes Electorals (IFES) va publicar l’abril del 2020 un informe en què desaconsellava que els països que no comptessin prèviament amb sistemes per a fer-lo efectiu, ho fessin ara de manera precipitada. Una recomanació molt semblant a la que feia l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa a la seva anàlisi dels envits electorals que suscita el coronavirus.

Com és que hi ha tan pocs països que l’hagin aplicat?

Hi ha molts països que han dut a terme proves per a instaurar el vot per internet, però finalment s’han fet enrere. Durant la primera dècada del 2000 ho van fer el Regne Unit (que el va posar a prova entre el 2003 i el 2004) i els Països Baixos (l’any 2004). Més tard ho va fer Noruega, que va oferir aquesta opció a alguns ciutadans a les eleccions parlamentàries del 2011 i del 2013. Un any després, però, va decidir de no aplicar aquesta opció per la manca de confiança que suscitava tant entre alguns actors polítics com entre els ciutadans, que no es refiaven que es garantís el secret del seu vot. Actualment, països com ara Lituània, Escòcia, Mèxic i el Japó el tenen a prova.

Que tants països ho hagin intentat, però no ho hagin assolit, demostra que instaurar un sistema de vot per internet és tot un desafiament. Poder complir totes les garanties democràtiques requereix temps, consens polític i la reforma de les lleis electorals. L’investigador en dret electoral i noves tecnologies de la Universitat Rovira i Virgili Adrià Rodríguez-Pérez afirma: “És un canvi de mentalitat i de pràctica que requereix primer de tot voluntat política, i una inversió ingent de temps i diners.” Considera que és impossible que funcioni si no genera confiança i per això és del parer que cal fer moltes proves abans per comprovar que tot funciona adequadament i facilitar que la societat s’hi familiaritzi a poc a poc.

Quines malfiances suscita?

La feblesa que tothom reconeix al vot per internet és que topa amb l‘escletxa digital, el fet que hi ha ciutadans sense accés a la xarxa o que tenen dificultats per a accedir-hi que no puguin acollir-s’hi. Per això, per garantir la universalitat del sufragi, ningú no pensa que el vot remot pugui arribar a ser, ara com ara, l’única opció disponible per a participar en un procés democràtic.

D’una altra banda, les vulnerabilitats que més s’atribueixen al vot per internet són la dificultat d’identificar amb precisió els votants, cosa que pot originar problemes per a garantir el secret de vot i evitar coercions, i la possibilitat que hi hagi manipulacions i frau electoral.

És fàcil de manipular el vot per internet?

Com passa amb qualsevol procés digital, els sistemes de vot per internet poden rebre ciberatacs que acabin manipulant els vots. Aquests atacs poden provenir de l’administració amb accés privilegiat al sistema o de hackers des de l’exterior. Per a evitar-los cal que, abans de fer-se servir de manera oficial, es provin repetidament i fins i tot es facin simulacres d’atacs.

Els sistemes de vot per internet tenen nivells de protecció criptogràfica avançada, però com destacava aquesta anàlisi publicada fa poc del professor de ciència política i de l’administració a la UB Josep M. Reniu: “És evident que el risc zero és impossible d’assolir, però ho és tant en aquest entorn com en el de la gestió informàtica de la totalització dels resultats electorals dels processos polítics a Espanya o qualsevol altre procés virtual.” Reniu fa notar que en el cas del vot electrònic hi ha “reticències tecnofòbiques” que no es reprodueixen a l’hora d’acceptar unes altres eines digitals com ara les aplicacions als mòbils o a les reunions de feina per videoconferència.

Una mesura que alguns països han pres per a combatre les crítiques que acusen els sistemes de vot digital de ser caixes negres és posar a l’abast de tothom el codi font i les especificacions tècniques que es fan servir. Per exemple, l’any 2019 a Suïssa es va fer un simulacre en què qualsevol podia intentar atacar el sistema. Tot i que ningú no ho va aconseguir, alguns sí que van trobar vulnerabilitats al codi font. L’oficina de correus del país va decidir de suspendre el sistema temporalment fins que no va rectificar-ne els errors.

Es pot garantir que el vot per internet és secret?

Igual que passa en el cas del vot per correu postal, en el vot per internet la garantia del secret del vot durant l’emissió és a les mans de l’elector. L’administració no té mecanismes per a garantir la confidencialitat i la individualitat en el moment de la tria.

Els experts destaquen que un avantatge respecte del vot postal és que en el cas del vot per internet hi ha mecanismes per a minimitzar el risc de coercions. A Estònia, per exemple, l’elector pot votar per internet tantes vegades com vulgui durant el període de vot anticipat i el sistema només acaba registrant el darrer. Aquesta mesura pot desencoratjar la corrupció, perquè si algú compra un vot, no es pot assegurar quina serà l’opció definitiva del ciutadà.

Un cop emès, els sistemes de vot per internet sí que tenen mecanismes criptogràfics que permeten de protegir el contingut del vot, garantir-ne la privadesa i fer-lo anònim abans de ser desxifrat per al recompte.

Podem assegurar que el vot per internet arriba a l’urna sense ser modificat?

Hi ha mecanismes tecnològics d’auditoria tant perquè l’elector pugui seguir el recorregut des que és emès fins que arriba a l’urna i verificar que ha estat emmagatzemat al servidor sense ser modificat, tot consultant un tauler d’anuncis públic.

També hi ha sistemes que permeten als grups d’observació electoral i a les terceres parts interessades, com ara els partits polítics, de comprovar que tots els vots emesos, que són xifrats, pertanyen a ciutadans amb dret de vot, i que els processos d’anonimat i recompte no manipulen el contingut del vot, sense revelar-ne el secret.

L’OSCE, l’organisme internacional encarregat de l’observació electoral en molts països, va publicar el 2013 aquesta guia dels estàndards que segueix en el cas del vot electrònic.

La identificació digital és un desafiament?

Tecnològicament parlant, hi ha diversos sistemes que permeten d’identificar que el votant sigui qui diu que és i que per tant tingui dret d’exercir el vot. Els més estesos són les credencials i els certificats electrònics. Les credencials poden incloure un nom d’usuari i una contrasenya i es poden lliurar per diversos canals (per correu convencional, per SMS, per correu electrònic…) i es pot optar per les d’un sol ús o fins i tot per enllaços que tan sols es poden consultar una vegada. Els certificats electrònics poden ser físics, com ara el carnet d’identitat mateix, o digitals, com ara l’IdCAT. Els experts coincideixen que minimitzar la possibilitat que existeixin suplantacions d’identitat és viable amb aquests sistemes.

Quins avantatges té el vot per internet?

El principal benefici és la comoditat que aporta a l’elector, que no cal que es desplaci físicament per exercir el dret de vot. Els ciutadans que viuen a l’exterior, els que tenen la residència en zones mal comunicades, els malalts que es troben a l’hospital són alguns dels grups que se’n podrien beneficiar.

El vot telemàtic també ofereix a les persones amb discapacitat la possibilitat de votar sense necessitat de dependre de ningú. Per exemple, hi ha programaris que llegeixen les opcions de tria i que faciliten el dret de vot tant als qui tenen ceguesa com als qui no saben llegir ni escriure.

Alguns estudis demostren que un cop s’ha aplicat la tecnologia i s’han fet campanyes per a promoure’n l’ús, el cost del vot en línia és menor que el de la votació tradicional, que requereix una logística complexa. També hi ha qui en destaca els beneficis ambientals.

A llarg termini, l’opció de vot per internet pot frenar el descens de la participació en sectors de població poc motivats per a desplaçar-se als col·legis.

El cas d’Estònia és el model a seguir?

Estònia és sens dubte el país més avançat del món quant al nombre de tràmits que permet de fer per internet. El sistema d’identificació digital és molt consolidat en aquest país de poc més d’un milió tres-cents mil habitants. Els ciutadans d’Estònia tenen una targeta d’identificació electrònica obligatòria que els permet d’accedir a una plataforma digital estatal amb més de quatre mil serveis en línia. Per tant, Estònia és el model si es vol aconseguir un sistema d’administració pública plenament digital, no tan sols en relació amb el procés electoral.