16.12.2016 - 22:00
Quantes vegades hem sentit aquesta expressió: ‘no m’arriba el wifi’? Avui intentaré explicar què passa i com podem millorar la nostra connectivitat sense fils a internet. Comencem pel començament:
Com ens connectem?
A casa, a la feina, contractem amb les operadores l’accés a internet, ja sigui via adsl, o via fibra òptica, i els hi contractem un cabal simultani màxim de xxx mbps, 10, 20, 35, 50, o fins i tot, de 300 si tenim fibra. Aquest cabal és a la velocitat màxima que rebrem les dades d’una web, d’una pel·lícula, etc. Aquest cabal es reparteix entre tots els usuaris i equips d’una casa, recordeu que les teles, algunes neveres, potser fins i tot, els miralls, estan connectats a internet i formen part del grup d’usuaris i dispositius que ‘consumeixen’ aquest cabal.
Aquest cabal ens arriba via un router o encaminador que, normalment, ens ‘regala’ la nostra operadora.
A casa podem connectar-nos al router via un cable d’ethernet, si l’hem instal·lat i amagat prou bé, o via wifi per connectar-nos al router que ens dóna l’accés d’adsl o fibra. Aquest wifi pot estar dins el mateix router o pot ser independent, si volem tenir una millor qualitat.
Si a casa compartim el cabal d’accés a internet entre tots els humans i entre tots els dispositius, la suma de totes les cases que es connecten a una mateixa central, comparteixen el volum màxim d’aquella central.
Per contra, als mòbils contractem un volum de dades, també amb les limitacions de velocitat de les connexions mòbils, 3G, 4G, GPRS, fins a 25 mbps del 4G LTE de Movistar o Vodafone o els 17 d’Orange, encara que el nominal són 150 mbps, així que quan hem consumit aquest volum contractat, 2 Gb, per exemple, o bé tornem a pagar o bé anem desesperadament lents.
Fixeu-vos que a casa contractem mbps, és a dir megabits per segon, que és la velocitat, i al mòbil contractem Gb, gigabits que és volum, per fer una similitud, el cabal seria una aixeta que deixa passar 1 litre per segon, i el volum és una galleda que té una capacitat de 15 litres.
Al mòbil la connexió només és nostra, no la compartim amb la resta d’humans de casa nostra, però compartim la capacitat de l’antena, a la qual estem connectats, amb tots els usuaris que estiguin connectats en aquell moment, per exemple, abans que hi hagués connexió via wifi al Camp Nou tots els qui anaven al partit havien de compartir la capacitat de les antenes i la xarxa es col·lapsava.
Tipus de wifi
Ara que ja sabem com ens connectem a internet i com contractem, falta saber quins tipus de wifi existeixen per arribat al nostre router?
Els més coneguts són el b / el g / l’n / i l’ac. L’estàndard original és el tipus 802.11, sense lletres, però això era l’original i només permetia velocitats de 2 mbps. Del tipus b, ja no es fabriquen ni dispositius ni routers, però encara n’hi ha molts, donava 11 mbps de velocitat, arribava fins a 40 m, en les millors condicions sense parets, i funcionava a la banda de 2,4 ghz, com el microones o telèfons fixes sense fils. Més endavant va aparèixer el tipus g, fins a 54 mbps, i els mateixos metres i freqüència.
Vistes les limitacions, els fabricants van dissenyar el tipus n, fins a 300 mbps, amb 2 antenes, i fins a 450 mbps, amb 3 antenes, que a la realitat es quedaven en 130 mbps, i que funciona a la banda de 2,4 i de 5 ghz, una banda menys ocupada i, per tant, amb menys interferències. Aquesta banda de 5ghz, els routers de Movistar li duen, comercialment, ‘plus’.
Recentment s’està posant en marxa el tipus ac, fins a 1 gbps, té més cobertura, però només funciona a 5 ghz, això vol dir que si no tens tots els dispositius moderns, no et podràs connectar, i poden sumar la capacitat de diverses antenes. Per exemple l’Asus triple banda pot arribar fins a 4334 mbps però costa ‘només’ 447,92 €.
Recordeu que el wifi perd capacitat com més lluny està, aquestes velocitats, a més de ser teòriques, només s’aconsegueixen si estem ben a prop, a la que tenim parets o metres entremig, la velocitat va disminuint.
Motius perquè no arribi:
Estem lluny, com he dit, el wifi té una distància que s’escurça en funció dels obstacles que trobi, així que si estem una mica lluny del repetidor, la resposta més senzilla és que no arriba perquè estem fora del seu abast.
Està mal posat, pot ser que no arribi, simplement perquè està mal orientat, si el tenim alt, arribarà més lluny i, viceversa, si el tenim per terra, el seu abast serà inferior i si el tenim en un racó, estem reduint el seu abast, millor en una paret plana i, encara millor, al mig de l’habitació.
Tenim obstacles, com més portes i parets, pitjor, el pladur és el gran enemic de les wifis. Una paret de pladur és com la kriptonita pel wifi i no diem si posem l’accés del wifi dins una habitació o armari de pladur, no tindrem connexió.
Solucions
1.Canviar router: El router que posen les operadores és molt senzill, per 78 € podeu tenir un router AC, Asus que us arribarà gairebé a tots els racons de la casa.
2. Ampliar cobertura per ones. Es tracta d’afegir, no substituir, un segon repetidor que agafi el wifi que li arriba i el repeteixi, almenys a on estigui el repetidor ha d’arribar el wifi perquè si no, no pot repetir res, com el cas del segon dibuix.
Aquest sistema agafa el senyal que arriba i el reemet, però si n’arriba poc, encara que la potència del senyal que reemeti sigui bona, només podrem connectar-nos a la velocitat del poc senyal que li arribi.
Quan en busquem un, hem de vigilar quin tipus de senyal reemet (b/g/n/ac), i si volem que, a més de wifi, tingui connexió ethernet, amb cable.
No estem parlant de molts diners, un tp–link ‘N‘ ens pot costar uns 19,90 € amb tres antenes per velocitats de fins a 450 mbps a 2,4 ghz i 1200 mbps a 5 ghz.
Us trobareu amb un petit problema: s’han d’endollar i això fa que estiguin situats a poca altura i disminueix la seva capacitat. Si voleu més qualitat, un tp–link ‘AC‘ us costarà 68,99 € i té fins a 1750 mbps.
Però recordeu que el màxim de velocitat serà el punt més petit de l’embut, així que si teniu contractada una connexió a internet de 10 mbps, un wifi de 300 no us servirà per a massa cosa.
3.Ampliar cobertura per cable ethernet
És el sistema més senzill i més ràpid, però necessitem posar un cable al pis de dalt o allà on volem fer arribar el senyal, i al final del cable necessitarem un router wifi. Fixeu-vos en els dos esquemes, el primer és un cable que envia el senyal del router de l’operadora a un nostre router.
Aquest esquema el podem anar ampliant si tenim molts pisos o molts racons amb difícil cobertura, en el segon esquema veiem que podem anar posant tants routers com vulguem:
4. Per cable de corrent (powerline)
Amb aquest sistema fem servir els cables del corrent elèctric per portar el senyal d’internet. En necessitem dos, o més. El primer es connecta via cable al router de l’operadora i els següents es connecten als endolls que tinguem a casa, als llocs a on volem fer arribar internet. Els de Devolo tenen un kit per 129,90, que permet una velocitat de fins a 500 mbps pel cable elèctric, i, una vegada s’ha de repartir, fins a 300 mbps per wifi.
És important que els dispositius estiguin a la mateixa línia elèctrica i al mateix limitador de potència que tenim al quadre elèctric de casa.
Existeixen dispositius més barats si rebaixem prestacions. Aquest de tp–link no té wifi, només per 74,95 € fins a 1200 mbps pel cable elèctric, ens pot servir si volem connectar només un ordinador a l’habitació, i si ens quedem curts, sempre podem posar un repetidor de wifi posteriorment.
Això si, us recomano que aneu a marques conegudes, aquest de HooToo, que no els coneix ningú, diuen que no cal descarregar cap SOLFWARE, si ja ho escriuen malament, no donen molta confiança. Però per 49,99 € tens els dos equips i wifi a 300 mbps, ara, el cable només arriba 100 mbps, així que mai sabreu si és veritat que el wifi arriba a 300.
