Per què tenim mania al número 13?

No us semblaria molt estrany que algú es negués a viatjar els dimarts que cauen en el dia 22 del mes? O que pressionés la comunitat de propietaris del seu edifici perquè se saltés el pis 22 i passés del 21 al 23? És molt poc habitual de témer el número 22, per tant, sí, seria normal que trobéssiu estranyes unes propostes com aquestes. Però, en canvi, passa molt sovint amb el número 13. Com és que li tenim aquesta mania?

Molts occidentals modifiquen el seu comportament el dimarts 13, o el divendres 13, segons el país. És clar que de vegades passen coses dolentes en aquestes dates, però no hi ha proves que passin desproporcionadament aquests dies respecte de la resta del mes.

Com a sociòleg especialitzat en psicologia social i processos de grup, no m’interessen gaire les pors i les obsessions individuals. Però em fascina que milions de persones al món comparteixin la mateixa idea errònia fins al punt d’afectar el comportament a gran escala. I aquest és el gran poder del 13, de la seva superstició.

L’origen de la superstició

L’origen de la mala reputació del 13 –la triscaidecafòbia– és poc clar i especulatiu. L’explicació històrica és tan senzilla com la seva juxtaposició fortuïta amb l’afortunat 12. Joe Nickell investiga fets paranormals per al Comitè per a la Recerca Escèptica (CSI, per les sigles en anglès), una organització sense ànim de lucre que examina científicament fets controvertits i extraordinaris i assenyala que en la cultura occidental el 12 sol representar la “plenitud”: hi ha 12 mesos l’any, els déus de l’Olimp són 12, els signes del zodíac són 12 i els apòstols de Jesús són 12. Contra això, el tretze contrasta amb la sensació de bondat i perfecció. El 12 és rodó. El tretze resta fora.

El número 13, a més, s’associa a alguns convidats famosos, però indesitjables, en sopars. A la mitologia nòrdica, el déu Loki va ser el tretzè a arribar a un banquet al Valhalla, en què va enganyar un altre assistent perquè matés el déu Baldur. En el cristianisme, Judes –l’apòstol que va trair Jesús– va ser el tretzè convidat a l’últim sopar.

Dit això, la realitat és que els processos socioculturals poden associar la mala sort amb qualsevol número, no solament amb el 13. Quan les condicions són favorables, un rumor o una superstició creen una realitat social pròpia, i es converteixen en una bola de neu, com una llegenda urbana, que es fa gran mentre roda pel turó del temps.

Al Japó, per exemple, el 9 porta mala sort, probablement perquè sona semblant a la paraula japonesa de “patiment”. A Itàlia, tenen mania al 17. A la Xina, el 4 sona a “mort” i els xinesos eviten qualsevol relació en la vida quotidiana amb aquest número d’una manera encara més obsessiva que no els occidentals amb el 13 –fins i tot estan disposats a pagar tarifes més altes per evitar de tenir un quatre al número de telèfon. I encara que el 666 és considerat afortunat a la Xina, molts cristians de tot el món l’associen amb una bèstia maligna descrita al llibre bíblic de l’Apocalipsi. Fins i tot hi ha una paraula per a designar la por intensa del 666: hexacosioihexecontahexafòbia.

Explicacions socials i psicològiques

Hi ha moltes menes de fòbies específiques, i la gent en té per raons psicològiques diverses. Poden sorgir d’experiències negatives directes: la por de les abelles després d’haver estat picat, per exemple. Més factors de risc per a desenvolupar una fòbia són: ser molt jove, tenir familiars amb fòbies, tenir una personalitat més sensible o estar exposat a més gent que té una fòbia.

Part de la mala reputació del 13 pot anar relacionada amb un sentiment de desconeixement, o “sensació d’anomalia”, com es denomina en la literatura psicològica. A la vida quotidiana, el 13 és menys comú que no pas el 12. No hi ha un mes de l’any que fa 13 o una hora 13, en el format tradicional. Per si sola, la sensació de manca de familiaritat no causa una fòbia, però les investigacions psicològiques demostren que afavorim allò que ens és familiar i desafavorim allò que no ho és. I això fa que sigui més fàcil d’associar el 13 amb atributs negatius.

També assignem atributs foscs al 13 per la mateixa raó que molts creuen en els “efectes de la lluna plena”. Les creences que la lluna plena influeix en la salut mental, els índexs de criminalitat, els accidents i més calamitats humanes han estat desmentides a bastament. Tot i això, quan la gent pretén de confirmar les seves creences, és propensa a inferir connexions entre factors no relacionats. Per exemple, tenir un accident de cotxe durant la lluna plena, o un dimarts 13, fa que el succés sembli encara més memorable i significatiu. Quan ens hem fixat una creença, és molt difícil que ens en desfem.

I encara hem de tenir en compte els efectes potents de les influències socials. Cal un poble –o Twitter– perquè les pors s’aglutinin al voltant d’un número inofensiu concret. L’aparició de qualsevol superstició en un grup social –la por del 13, de passar per sota les escales, de no trepitjar una esquerda, etc.– no és gens diferent del sorgiment d’un meme. Tot i que el terme es refereix més sovint a imatges àmpliament compartides a internet, va ser introduït per primera vegada pel biòleg Richard Dawkins per ajudar a descriure com una idea, una innovació, una moda o una altra informació es pot difondre en una població. Un meme, segons la definició, és semblant a un fragment de codi genètic: es reprodueix a mesura que es comunica entre la gent, amb el potencial de mutar en versions alternatives de si mateix.

Així el meme del 13 és una simple informació associada a la mala sort. Per les raons exposades, té ressò i es propaga per tota una cultura. I una vegada adquirit, aquest tros de pseudo-coneixement dóna als creients una sensació de control, òbviament falsa, sobre els mals que s’hi associen.

Creences falses, conseqüències reals

Curiosament, els grups preocupats per les relacions públiques semblen sentir la necessitat de cedir a aquestes supersticions populars. Potser a causa de la gairebé tràgica missió de l’Apol·lo 13, la NASA va deixar de numerar seqüencialment les missions del transbordador espacial, i quan va tocar el tretzè vol el va anomenar STS-41-G. A Bèlgica, les queixes dels passatgers supersticiosos van fer que Brussels Airlines renovés el logotip el 2006. Fins aleshores era una imatge en forma de b formada per 13 punts. L’aerolínia va haver d’afegir-hi el catorzè. I igual que passa en moltes companyies aèries més, als seus avions no existeix la fila 13.

Com que les creences i les supersticioses són intrínsecament falses, és tan probable que facin mal com que facin bé. Però, potser per això, estaria bé que les organitzacions influents –les empreses d’ascensors o les companyies aèries– advertissin al públic sobre els perills d’aferrar-se a les supersticions en compte de continuar legitimant-les fent-ne cabal.

Barry Markovsky és professor emèrit de sociologia a la Universitat de Carolina del Sud (EUA). Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.