09.10.2021 - 21:50
Cada vegada que un escàndol involucra un membre del clergat en un cas de pedofília o de violència sexual, sorgeix la qüestió de la impunitat dels autors i del silenci que els envolta. La qüestió ha retornat a l’estat francès arran la publicació de l’informe de la Comissió Independent sobre Abusos Sexuals a l’Església (ICSA), que pinta un quadre condemnatori tot descrivint el fenomen com a “en massa i sistèmic”.
L’informe diu que, d’ençà del 1950, gairebé 330.000 persones, entre les quals no pas menys de 216.000 menors, han patit abusos sexuals per part de personal d’institucions catòliques. I, significativament, Jean-Marc Sauvé, president de la comissió, va dir que l’Església Catòlica havia mostrat fins a principi dels anys 2000 una indiferència profunda i fins i tot cruel cap a les víctimes, perquè no les creia ni les escoltava.
Però, com s’explica que certes pràctiques s’hagin perpetuat en el si d’una institució com l’Església Catòlica si l’estat té instruments jurídics i polítics poderosos per a aturar-les? Per a donar una resposta, cal comprendre la manera en què l’església ha defensat i aplicat una legislació pròpia concebuda d’ençà del primer moment al marge de l’estat laic.
El tombant del segle XVI
El dret canònic –el conjunt de lleis i reglaments adoptats o acceptats per les autoritats catòliques per al govern de l’església i dels seus fidels– és el mirall que ens explica la representació que l’Església Catòlica té de si mateixa.
Aquest dret és el producte d’una llarga evolució que consagra, per una banda, la relativa autonomia respecte de la teologia i, per una altra, la separació de la legislació dels estats.
Els segles XVI i XVII van implicar punt d’inflexió en aquest sentit, sobretot sota l’impuls de la Reforma Protestant i, més àmpliament, per l’aparició de les teories regalistes que defensaven l’absolutisme de l’estat com a única font de sobirania. En aquell moment, el declivi del dret canònic va ser tant qualitatiu com quantitatiu.
L’Església Catòlica, que es regeix i organitza per regles pròpies, elaborades i promulgades pel papa, ha vist que, d’ençà de la Reforma Protestant, l’abast del dret canònic ha estat gradualment erosionat pel dret estatal. I així, a l’Alemanya luterana, l’Església Protestant va ser privada del dret d’elaborar i aplicar les seves lleis ja al segle XVI, de manera que l’estat passava a ser l’únic legislador.
L’església, en igualtat de condicions amb l’estat
Com a reacció a aquesta realitat, els canonistes alemanys, que desitjaven defensar les prerrogatives de l’església romana, van desenvolupar la teoria de l’església com a societat desigual. Segons aquesta teoria, l’església, com l’estat, seria desigual perquè és titular de la sobirania, contràriament a unes altres formes col·lectives que coexisteixen dins l’estat i són iguals entre elles, com ara comunitats d’oficis o associacions de persones.
Aquest dret eclesiàstic públic, nascut de l’enfrontament dels canonistes catòlics amb els moderns, va aconseguir posteriorment de fer-se universal quan va ser importat a Roma i ensenyat en les facultats pontifícies. Hi va haver canvis semàntics i la societat desigual es va convertir, per exemple, en una societat perfecta. I independent del poder civil, que va provar d’imposar que, en realitat, l’església era igual a l’estat.
I és aquesta concepció social d’una església completament autònoma de l’estat la que es reflecteix en el Codi de Dret Canònic del 1917. La seva constitució promulgadora, Providentissima Mater Ecclesia, defineix d’ençà de la primera frase la naturalesa d’una església creada per Crist amb tots els atributs d’una societat perfecta. I amb això, l’Església Catòlica s’imposa a les societats i als estats com a entitat moral establerta per Déu.
Un canvi legal profund
Tot i això, la societat perfecta, tal com es va forjar del segle XVIII a principi del XX, als anys seixanta ja no es corresponia amb les concepcions de l’estat i l’eclesiologia de l’època. I després del Concili Vaticà II, l’església va reconèixer progressivament com a interlocutor no pas un estat sobirà que competeix amb el poder religiós, sinó un estat al servei de l’home i garant dels drets humans. Garant, per tant, de la llibertat religiosa.
A primera vista, la concòrdia amb un estat neutral passava pel dret comú de la llibertat. Però la llibertat religiosa de l’Església Catòlica, segons la seva doctrina, deriva directament de Déu. I per això l’església argumenta que és portadora d’una llibertat original els fonaments de la qual l’estat laic no té la capacitat d’apreciar.
El Codi de Dret Canònic del 1983, que no reconeix la separació de poders, no trenca tampoc amb els principis que van regir la redacció del Codi del 1917, encara que la doctrina insisteixi ara en un enfocament més teològic que no pas jurídic del dret canònic. No obstant això, l’Església Catòlica no ha abandonat mai la idea que és una societat perfecta i aquesta continuïtat és perfectament identificable, encara que el vocabulari tingui una inflexió teològica.
Així són dos els cànons del Codi de Dret Canònic del 1983 que afirmen el lloc de l’església en la societat. El cànon 113 confirma l’origen diví de les persones morals que són l’Església Catòlica i la Seu Apostòlica, mentre que el cànon 747, en el seu primer paràgraf reclama el dret innat, independent de tot poder humà, de predicar l’evangeli a totes les nacions. Aquest cànon mateix especifica que només l’església té el dret innat i propi de castigar els fidels delinqüents, encara que això no exclogui una sentència d’un tribunal civil.
Privilegi de fur
Per una altra banda, també es va formalitzar dins la doctrina de la societat perfecta la reivindicació de l’Església Catòlica de la immunitat del fur civil o el privilegi del fur eclesiàstic al segle XIX. És a dir, del dret dels clergues a ser jutjats per un tribunal eclesiàstic i no pas per la justícia secular.
Segons aquesta tesi, totes les causes temporals dels clergues, siguin civils o penals, pertanyen al fur eclesiàstic i han de ser jutjades per un tribunal eclesiàstic, no per un de civil. Raonen que això ha de ser així perquè els laics no poden exercir poder sobre els clergues, atès que tenen caràcter sagrat. Cap clergue no pot renunciar a la immunitat, que, d’acord amb el Concili de Trent i els texts pontificis del segle XIX, és una qüestió de dret diví i no pas humà.
I si bé a partir del segle XIX el privilegi de fur va començar a ser abolit unilateralment per la major part dels estats considerats catòlics, no va ser fàcil i va suscitar les protestes papals i l’amenaça d’excomunió. A l’estat francès, el privilegi de fur va ser eliminat per les lleis de la Revolució, però, tal com demostren els cursos impartits el 1902 al Grand Séminaire de Besançon, es va continuar ensenyant als candidats al sacerdoci en cursos de dret públic de l’església.
Efectivament, l’autor d’aquell curs ens recorda que l’església, com a societat perfecta, té dret a promulgar les seves lleis, interpretar-les i aplicar-les. Negar aquest dret seria, segons que diu, qüestionar la constitució divina de l’església. Cosa que també ens recorda el Codi de Dret Canònic del 1917, el cànon 120 del qual estableix: “En totes les causes, tant civils com penals, els clergues han de ser citats a comparèixer davant el jutge eclesiàstic […] llevat que en determinats àmbits es trobi una altra solució.”
Una sensació duradora d’impunitat
Als anys seixanta, encara hi havia tres estats en què el privilegi de fur continuava inscrit en els texts concordataris: Colòmbia, l’estat espanyol i Itàlia. Tan sols Colòmbia el va mantenir després del Concili Vaticà II, però la desaparició del privilegi de fur a final del segle XX no va arribar sense deixar algunes empremtes.
Per això, alguns concordats contemporanis preveuen que el bisbe local sigui informat pels tribunals competents quan els clergues són acusats de delictes i que es transmeti l’acusació i el judici al prelat. De vegades, el clergue empresonat és separat dels laics o pot ser reclòs en un monestir, com va passar a l’estat espanyol fins al 1976. Més recentment encara, diversos concordats (Croàcia 1996, Gabon 1997, Bòsnia 2006) preveuen que les autoritats judicials informin el bisbe quan un clergue és implicat en un cas penal.
El conjunt d’aquest arsenal jurídic ha deixat empremta i probablement ha jugat un paper crucial per a reforçar la sensació d’impunitat dels sacerdots incriminats en casos d’agressions sexuals a menors fins fa poc. Perquè, si bé és cert que l’Església Catòlica ha modificat els texts en la direcció d’una col·laboració oberta amb els tribunals estatals, i el model de la societat perfecta, que ja no és comprensible per al públic, ha estat guardat al museu de les idees religioses antiquades, la temptació de reviure aquesta doctrina no ha desaparegut del tot.
