26.09.2022 - 21:40
La davallada de la participació en les eleccions italianes, de deu punts percentuals, és un fet que marca una època, molt més que no la victòria de la dreta encapçalada per Giorgia Meloni. Perquè parla d’una profunda ràbia i desil·lusió envers la política, amb què tots els partits polítics hauran de comptar.
Sí, d’acord, ha guanyat el partit més dretà mai vist a Itàlia. I sí, d’acord, ben probablement tindrà una majoria important tant a la cambra de diputats com al senat, encara que no prou per a canviar la constitució. I sí, d’acord, amb tota probabilitat per primera vegada a Itàlia tindrem un (de fet, una) primer ministre que és l’expressió d’un partit postfeixista. Sí, d’acord, ens ha de preocupar. Però podria ser que hi hagués una cosa molt pitjor prenent cos a l’horitzó.
Perquè allò que és transcendental en la victòria de la dreta, mirant-ho bé, és sobretot el simbolisme. La coalició, nascuda de l’enèsima transferència de vots entre els partits que la componen –de la Lliga i els Fratelli d’Itàlia, després d’haver passat fa quatre anys de Força Itàlia a la Lliga–, continua essent la mateixa que va governar Itàlia entre el 2001 i el 2006 i entre el 2008 i el 2011. Potser no ens agradarà, però ja ho hem tastat. I gran part dels italians ja ho tasten en les catorze regions on governa aquesta coalició de la dreta.
A més, és una coalició que avui té molta menys legitimitat electoral que no en el passat: 12 milions de vots avui, com el 2018, contra els 17 milions que tenia el 2008. I la gesta del Moviment Cinc Estels de la Campània a les circumscripcions uninominals del senat i les fibril·lacions internes dins la coalició faran molt més fràgil que no sembla la majoria de dretes al Palau Madama, on una escassa dotzena de diputats pot canviar el destí de la legislatura i entrebancar el camí d’un govern de Meloni, per si no n’hi hagués prou amb la situació política i econòmica que travessa el nostre país.
La veritable dada d’aquestes eleccions, doncs, és una altra: l’abstenció d’un terç de l’electorat, una abstenció que ha crescut de deu punts en quatre anys. És una abstenció rècord a les urnes que obre un enorme buit en la política italiana, com no s’ha vist mai al nostre país, ni tan sols en les dramàtiques fases dels anys de plom o en el cupio dissolvi de la Primera República, entre el 1992 i el 1994. I és un buit que parla de l’enuig, la desil·lusió i la profunda desafecció envers la política que cap partit no ha estat capaç d’atreure ara i convertir en representació parlamentària, a diferència del període entre el 2013 i el 2018 –amb les gestes del Moviment Cinc Estels i la Lliga– o el 1994 –amb el naixement de Força Itàlia.
Aquest buit ens hauria d’espantar perquè diu més de l’estat de la nostra democràcia que qualsevol victòria de qualsevol bàndol. Perquè ens diu quant de capital polític s’ha dissipat en deu anys, enganyant el país amb promeses impossibles, cridant els salvadors del país a prendre decisions impopulars, formant grans coalicions perquè ningú no se’n responsabilitzi i competint per desvincular-se’n així que s’entreveia el començament d’una campanya electoral.
Per això avui cal demanar comptes a tothom: als qui han guanyat i als qui han perdut. I no hi ha cap envit més difícil que aquest. Perquè els buits en la política s’omplen ràpidament. I és a partir d’aquells buits que prenen forma els malsons.
Aquest article ha estat publicat originàriament a FanPage.it: “Perché l’astensione da record deve preoccuparci più della destra al governo”
