Per què els bitcoins contaminen més que les mines de carbó?

Una notícia: el govern d’Abkhàzia anunciava que havia desmantellat una granja il·legal de minat de bitcoins. La van descobrir perquè consumia tanta electricitat que generava talls constants de subministrament i deixava la regió a les fosques.

Una xifra: les granges de bitcoin consumeixen el 0,59% de tota l’energia elèctrica mundial. I encara una altra: si col·locàssem aquest consum a la mateixa gràfica dels països del món, ocuparia el lloc 29, per davant de Finlàndia, Suïssa i l’Argentina.

I un concepte: una granja de minat és una instal·lació on hi ha milers i milers d’ordinadors treballant a la vegada per guanyar bitcoins. El Centre de Finances Alternatives de la Universitat de Cambridge té un comptador que calcula en temps real la quantitat d’energia elèctrica que es consumeix al món per mantenir les mines de bitcoin.

Les emissions que ningú no compta

Hi ha granges de mineria de bitcoin escampades arreu del món. Algunes empreses trien països pobres o amb poca regulació en qüestions energètiques o ambientals. També cerquen països o enclavaments on les tarifes elèctriques siguin més econòmiques. Amb tot, la Xina és una de les potències del món, també en mineria digital.

L’ambientòleg Andreu Escrivà explica que parlem de quantitats altíssimes d’emissions que impacten en el còmput global de les emissions. “En el cas de la Xina, les centrals elèctriques s’alimenten de carbó, per tant, el problema és doble. A més, per a construir els ordinadors cal molt de material, com ara les targetes gràfiques i el plàstic, que també són contaminants.”

El blockchain com a origen de tot

Ni el bitcoin ni les criptomonedes ni el concepte de mineria digital no existirien sense la tecnologia de cadena de blocs (blockchain). Santiago Escobar, de l’institut Vrain de la Universitat Politècnica de València, empra la imatge d’un llibre de registre per a descriure en què consisteix. “Un protocol de comunicacions amb unes normes molt detallades. Ve a ser un llibre comptable compartit entre un munt d’ordinadors que s’inspira en els antics P2P, com ara BitTorrent, per a baixar films. Això ha evolucionat molt cap a qüestions més serioses.” La idea pot ser també la d’una caixa forta que conté molts continguts de molta gent i moltes claus llançades dins un oceà.

“La cadena de blocs es podria descriure com una màquina molt, molt, molt, molt lenta, però molt, molt, molt, molt segura.” La definició és de José Manuel Calabuig, professor del departament de matemàtica aplicada de la Universitat Politècnica de València. I això és perquè hi ha molta gent vigilant que les coses es facin bé. La cadena de blocs serveix per a aconseguir molta seguretat a les transaccions. “El bitcoin es basa en la cadena de blocs, que és una base de dades distribuïda, un conjunt de blocs, ordinadors i màquines connectats entre si, codificats i replicats. Seria com un gran llibre de comptabilitat que té les transaccions, però que és públic i és compartit.” 

En aquesta comparativa, els blocs són els registres xifrats i enllaçats per protegir les transaccions. Ningú ni cap entitat no té el control d’aquest procés. I aquest és un dels aspectes que ho fan més atractiu. I en aquesta tecnologia de cadena, de xarxa, de control compartit i independent es basen els bitcoins i la resta de criptomonedes.

Què és minar bitcoins?

Hi ha dues maneres d’aconseguir aquesta criptomoneda. Una és comprar-la, directament. Invertir diners reals a comprar bitcoins. L’altra és aconseguir-los. Anar virtualment a la mina i picar com aquell que cerca or. I anar a la mina vol dir treballar validant o segellant les transaccions que es fan. Són els moviments entre els blocs de la cadena.

En virtut d’aquella seguretat i d’aquella lentitud de la màquina, quan una persona A vol fer una transacció en bitcoins a una persona B, es necessita molta gent, molta màquina que verifiqui que aquella transacció es pot fer, que qui vol enviar bitcoins (A) els té, que els pot enviar, que són allà on diu que són, que tenen la clau que diu que tenen, i també s’ha de verificar que la persona que els ha de rebre (B) és qui diu que és i que els pot rebre al lloc on diu que els vol. 

El temps és or… i tones d’emissions

Tot això és temps. Són, una altra vegada, màquines funcionant. És electricitat consumida i emissions llançades a l’atmosfera.

El professor Calabuig explica que cada bloc de la cadena de blocs conté les transaccions d’un període de temps determinat. “Quan passen deu minuts, el bloc es tanca i s’obre el següent. El bloc que es tanca té uns nombres que inicien el bloc següent… I així successivament. Aquests nombres són els que han d’endevinar els miners. I qui l’endevina s’emporta una recompensa.” 

El valor d’aquesta recompensa s’ha anat reduint amb el pas del temps. El 2009 eren 50 bitcoins, el 2012 n’eren 25… I el maig del 2020 eren 6,25 bitcoins. Convertit a euros o a dòlars, continuen essent molts diners.

Els miners són cecs. No hi ha una fórmula matemàtica que permeti descobrir els nombres que serveixen per a encriptar i assegurar les transaccions. “És com comprar un bitllet de loteria o comprar-ne mil. Per tant, si intentes endevinar provant nombres amb mil màquines, amb tota la despesa energètica que representa, tens més possibilitats d’endevinar-lo que tens una màquina i prou.”

“L’algorisme que et permet de trobar aquesta part de la clau, aquest nombre que cerques, n’és un de molt costós de trobar. Tarda moltíssim. Dies. Dies de treball de centenars o de milers d’ordinadors consumint electricitat”, diu Santiago Escobar.

A Sibèria

Un altre efecte secundari de les granges de minat de bitcoin és l’escalfament extrem dels ordinadors que treballen constantment. Per tant, els sistemes de refrigeració són una part dels elements que més energia consumeixen. És per això que les companyies mineres cerquen llocs freds. Tan freds com l’Àrtic.

Norilsk és la ciutat més al nord de Sibèria. Té 100.000 habitants i està construïda sobre una capa de permagel. Les temperatures poden arribar a -40 °C. Tan sols s’hi pot arribar en avió i en vaixell. I és el lloc que la companyia russa de xifrat BitCluster ha triat per instal·lar-hi una granja de bitcoins. Segons que n’han dit els responsables, ja tenen clients de Suïssa, dels Estats Units i del Japó. Ara els minaires digitals compartiran espai amb els del níquel, que és un material que també s’extrau en aquesta població.

Aquesta no és l’única granja que s’ha instal·lat a Sibèria. Ja fa mesos que la companyia petroliera russa Gazprom ho va fer. En aquest cas explicava que seria una empresa neta perquè transformaria el CO₂ que es produeix en l’extracció del petroli en l’energia que alimenta els milers d’ordinadors connectats.

Una bombolla?

Andreu Escrivà reflexiona sobre la creença que el món digital és molt més net que no el món físic, que la desmaterialització de l’economia és innòcua quant a emissions o a petjada ecològica i, fins i tot, a consum de materials. “Diem: ‘Jo ho faig tot en digital, no tinc paper, no tinc CD perquè escolte música digital’, i sembla que no contaminem, però i tant que contaminem. I en el cas dels bitcoins és molt evident. Els pics i les pales dels segles XVIII i XIX són les targetes gràfiques i els ventiladors del segle XXI.”