Per què la guerra d’Ucraïna és tan aturada, mig any després d’haver començat?

A principi de juliol les tropes russes van conquerir Sievierodonetsk i Lissitxansk, al Donbass. Amb això gairebé assolien el control total de la regió –l’objectiu establert pel Kremlin després del fracàs de la primera ofensiva total a Ucraïna. Quedaven només per ocupar Sloviansk i Kramatorsk, poblacions que segurament caurien en la mateixa operació, i tancar l’ofensiva amb l’ocupació de Pokrovsk, una població molt petita, però que és un important nus de comunicacions. Tanmateix, per a sorpresa de tothom, som a final d’agost ja i les tropes russes no han aconseguit ni fer-se amb Sloviansk ni amb Kramatorsk. I no solament això: juliol i agost són els dos mesos en què les tropes, russes i ucraïneses, han guanyat menys territori d’ençà que va començar aquesta guerra que dimecres vinent farà mig any que és en marxa.

Què passa, doncs? Què explica aquesta aturada dels fronts? I com es concilia això amb els cops audaços que l’exèrcit ucraïnès infligeix a Crimea i amb els trets de míssil que les tropes russes han tornat a activar? Som davant una fase molt diferent de la guerra? O som ja en una altra guerra? 

Una guerra que canvia sobre la marxa

Una guerra, qualsevol guerra, és per damunt de tot un càlcul de possibilitats. Si un dels dos contendents creu que és a punt de perdre, aleshores acceptarà qualsevol acord abans de perdre-ho tot –és, per exemple, la que va passar a Bòsnia amb els serbis que van preferir de perdre territori i establir una república pròpia quan encara no estaven derrotats del tot, però ja era evident que la derrota era qüestió de temps. 

Pot passar també que els dos contendents arriben simultàniament a la conclusió que no poden guanyar, cosa que sol portar a una negociació ràpida per a posar fi al conflicte. Però aquest és un final que es dóna en poques ocasions, perquè cal que coincidisca una anàlisi lúcida de manera simultània a tots dos costats i això no és gens senzill en un calaix d’emocions tan intens com és una guerra.

Tanmateix, la situació es complica de manera especial quan un dels contendents, o tots dos, creuen que poden guanyar però van passant els mesos i no ho aconsegueixen. Moltes guerres són molt curtes. La guerra de l’Irac contra Kuwait del 1990 va durar dos dies. La guerra entre Eslovènia i Iugoslàvia del 1991 en va durar tres. La guerra entre el Paquistan i l’Índia del 1971 va durar dues setmanes. La guerra entre Turquia i Xipre del 1974 va durar un mes. Rússia confia en les guerres curtes. La guerra amb Geòrgia del 2008 va durar una setmana i quatre dies. La guerra d’Ucraïna era planificada per a acabar en menys de dues setmanes.

Però quan una guerra planificada com a curta s’enquista, la situació es complica molt. L’esperança de fer el cop definitiu demà pot conduir a una campanya de desgast horrible i llarguíssima que s’arriba a sostenir fins i tot si es perd clarament als ulls de qualsevol analista. L’Alemanya nazi, per exemple, encara va resistir a Berlín, quan tot estava perdut, perquè somniava amb les armes secretes que s’havia fet córrer que existien, però que no van existir mai, i en el canvi d’aliances per part de la Unió Soviètica contra els seus aliats circumstancials. 

I això, d’alguna manera, passa avui a Ucraïna. Ara mateix cap dels dos contendents, ni Ucraïna ni Rússia, no creu que perd la guerra i encara confien a assolir la victòria. Objectivament, Rússia l’ha perduda ja, car el seu primer propòsit, aniquilar l’estat ucraïnès, ni es va aconseguir ni s’aconseguirà. Però el Kremlin va reconduir hàbilment la situació quan va abandonar la batalla de Kíiv i va concentrar-se en el Donbass, i ara intenta que tothom oblide quin era l’objectiu planificat i real del conflicte per tal de centrar totes les mirades en el Donbass, que és un objectiu assequible per a Rússia.

Quant a Ucraïna, la moral és ben amunt i amb raó. Rússia va planificar una guerra que havia d’aniquilar les institucions de l’estat ucraïnès en tres dies, però ha passat ja mig any des que va començar la guerra i continua la resistència a la invasió. Ucraïna ha fet retrocedir les tropes russes, en teoria molt superiors, en tres fronts diferents i frena d’ençà de fa moltes setmanes els avenços russos fins al punt que aquests són pràcticament inexistents. No és estrany, per tant, tenint en compte a més que els ucraïnesos se senten els petits del conflicte, que hi haja un estat d’eufòria al país que porta la població i la classe política a somniar fins i tot amb recuperar la Crimea ocupada d’ençà del 2014. I això malgrat que sobre el terreny les coses tampoc no els van tan bé com sembla, perquè les dues grans contraofensives de Khàrkiv i Kherson no han acabat de reeixir, especialment la segona.

Una guerra d’usura succeeix la guerra d’ocupació

On som, doncs, i cap on sembla dirigir-se el conflicte? Tot indica que hem entrat en allò que s’anomena tècnicament “guerra corsària” o “guerra d’usura“, un qualificatiu que es va posar de moda en les guerres colonials d’Indoxina i que avui s’aplica, per exemple, a la situació de Gaza. Bàsicament, la cosa és que tots dos exèrcits s’adonen que el preu de combatre a camp obert intentant de conquerir grans parcel·les de terreny és excessiu i no assumible, per tant opten per atacs selectius i, si pot ser, espectaculars, en què no importa tant el mal que fas com l’efecte propagandístic i, per a ser més exacte, moral.

I això veiem aquests dies. Per una banda, escamots ucraïnesos, com més va més audaços, propinen durs cops a l’exèrcit rus, el més evident l’enfonsament del vaixell insígnia de la flota, el creuer Moskva, el 14 d’abril. Aquesta mena d’atac ha augmentat aquestes setmanes, especialment a Crimea, l’indret més políticament sensible del conflicte i el que fa pujar més la moral dels ciutadans ucraïnesos.

Per la seua banda, Rússia ha reaccionat tot incrementat el nombre de trets de míssil i la profunditat, territori endins. És una acció més espectacular que no pas efectiva. Els analistes militars s’han sorprès en comprovar que alguns dels atacs han estat fets amb míssils navals que havien estat abandonats, els vells KH-22, i fins i tot amb míssils antiaeris S-300 que no s’haurien de fer servir en atacs contra terra. Aparentment, les dificultats de proveïment i logístiques de les tropes russes comencen a ser notòries i aquest ús anormal d’armament n’és la prova.

Si haguérem de trobar un precedent a aquesta situació potser el més important seria la guerra entre Egipte i Israel del 1969-1970. En aquella ocasió tots dos exèrcits, després de fracassar l’intent de guanyar la guerra ràpidament, van decidir d’atacar amb els mitjans de què disposaven, i renunciar a guanyar terreny per a ocupar-lo mentre refeien els exèrcits i intentaven de trobar alguna cosa sobre la qual negociar. Els egipcis bàsicament van fer servir l’artilleria per atacar constantment l’altra banda del canal de Suez, conquerida provisionalment pels israelians, i els israelians atacaven des de l’aire o posaven en acció els llegendaris escamots especials que feien accions espectaculars de sabotatge Egipte endins. Només la intervenció soviètica i la por americana que allò degenerés en un conflicte total va fer canviar una situació que podria haver durat molts anys.

Aquesta “guerra corsària” o “guerra d’usura” és la que veiem com pren forma avui a Ucraïna? Molt segurament. Si aquesta manca d’avenços significatius al front continua el setembre i entrem als mesos freds sense canvis significatius sobre el mapa, gairebé es pot pronosticar que no hi haurà moviments importants fins a la primavera i la guerra entrarà en una fase en la qual gairebé no passarà res en termes estratègics. És a dir, que podran haver-hi accions molt espectaculars però pocs canvis territorials. Quines coses podrien alterar aquesta situació?

Els factors que poden alterar la situació actual

Hi ha alguns elements que podrien fer variar la situació actual. Però són molt complicats d’activar. Per la part ucraïnesa, sens dubte, el més important seria l’aparició d’una guerrilla pro-ucraïnesa als territoris ocupats per Rússia, si fa no fa a l’estil de la guerrilla sunnita a l’Irac que tan difícil va fer l’ocupació americana a partir del 2003. De moment, se sap d’accions de resistència, però són limitades i no hi ha constància d’un lligam entre aquests grups i el govern de Kíiv.

Per la part russa sempre hi ha el recurs a l’arma atòmica. La doctrina militar russa preveu l’ús tàctic d’armes nuclears. És a dir, que els russos creuen possible de fer servir una arma nuclear puntual i que aquest ús no derive en un conflicte a escala global entre Rússia i els Estats Units. La idea és, si es pot dir així, fer servir l’arma nuclear amb determinació per a espantar el contrincant i demostrar-li que ets disposat a tot –com van fer els Estats Units a Hiroshima i Nagasaki, intentant rendir el Japó però també espantar la Unió Soviètica. Tanmateix, el problema és que costa molt d’imaginar que aquest ús siga acceptable per als Estats Units i, en general, per al món. Si Rússia llancés una bomba atòmica a Dniprò, per exemple, o a Lviv o a Kíiv, ningú no pot creure, i encara menys estar segur, que els països occidentals –i en concret els Estats Units– no respondran. I la perspectiva, si aquest fos el cas i el conflicte es generalitzés, és l’aniquilació total de la humanitat. Per tant, no és practicable. Que no és perquè sí que les armes nuclears només s’han fet servir una vegada contra el Japó, malgrat les enormes tensions viscudes aquestes darreres dècades entre les superpotències.