12.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 12.06.2022 - 22:14
És ben sabut que les paraules que emprem en una conversa tan sols representen un percentatge discret de tot allò que comuniquem. L’expressió de la cara, els gests que articulem amb el cos, la posició que ocupem en l’espai i fins i tot el to de la veu (prosòdia) són imprescindibles per a fer-nos entendre.
Es pot dir que comunicar ens permet de construir ponts entre realitats individuals que d’una altra manera serien impermeables, i que així compartim les nostres necessitats amb qui ens envolta i entenem més bé les dels altres. Això fa possible que ens trobem dins l’oceà abismal de les relacions socials.
No hem d’oblidar que la comunicació és un procés increïblement complex. Fins i tot si prenem la decisió de restar en silenci, subtilment traslladem un missatge que depèn del context, les experiències compartides amb el nostre interlocutor i la manera particular en què processem aquesta subtil forma d’intercanvi.
El terme amb què solem anomenar aquest fenomen és el de silenci social. Malgrat que la sensació aparent és la d’un buit, com un parèntesi en el flux natural del discurs, ens permet de suggerir una extraordinària varietat d’estats emocionals. Algunes persones hi seran receptives, mentre que unes altres els viuran amb cert neguit.
Quines menes de silenci hi ha?
Els silencis han estat objecte d’estudi científic de fa dècades, perquè poden tenir efectes molt importants sobre les dinàmiques d’interacció i sobre els sentiments dels qui hi participen. En aquest sentit, els investigadors del fenomen en distingeixen tres modalitats: la pausa individual, els lapses en la conversa i el silenci social inexplicable.
La pausa individual passa quan una sola persona es dirigeix a un auditori, com ara un còmic que fa un monòleg i un estudiant que exposa davant els seus companys de classe. Ací, el silenci sol usar-se per a “atrapar” els oients o per a suscitar interès, però també pot suggerir desconeixement respecte de la qüestió de què es parla (cosa especialment temuda pels qui tenen ansietat social).
Els lapses en la conversa són els que més s’aproximen a allò que coneixem com a silencis incòmodes. Són els que hi ha entre dues persones i que trenquen les expectatives d’un intercanvi fluid. Poden passar quan totes dues persones es coneixen poc, però també entre els qui han mantingut un vincle durant molt de temps, i el seu efecte depèn de la confiança que s’hagi forjat.
Finalment, el silenci social inexplicable descriu una situació que tots hem viscut alguna vegada. Ocorre quan més de dues persones interactuen simultàniament (explicant anècdotes, establint converses paral·leles, etc.) i de sobte tot s’atura i hi ha un buit eixordador. En aquests casos, se sol dir que “ha passat un àngel”.
Cal tenir en compte que els silencis són un recurs comunicatiu que pot ser legítimament emprat i que en certes circumstàncies fins i tot arriba a ser productiu, sobretot quan n’hi ha en el context d’una escolta activa. Tal com va dir Borges: “No parlis tret que puguis millorar el silenci.”
Per què el silenci pot percebre’s com a incòmode?
El silenci implica una ruptura en la dinàmica natural de les converses, la lògica de les quals és idèntica a la d’uns altres processos socials que requereixen la coordinació de les parts implicades. Quan flueixen sense entrebancs, es crea certa predictibilitat en la trobada, cosa que genera més seguretat dins la incertesa que acompanya tota relació.
Hi ha evidències que la fluïdesa de la conversa estimula el sentit de pertinença i la coherència d’un vincle particular i el reivindica com una cosa diferenciada de la resta. Així mateix, quan donem respostes ràpides promovem la sensació de consens respecte de les qüestions importants, cosa que suggereix que estem arrenglerats ideològicament i emocionalment amb l’altre.
Les converses fluides alimenten el sentit de pertinença social, ens validen com a part del grup, ens proporcionen una sensació de control sobre les dinàmiques relacionals i contribueixen decisivament a l’autoestima. En canvi, el silenci pot comportar una confrontació velada o l’existència d’emocions que es prefereix de no expressar, cosa que aviva una certa inseguretat.
El silenci sempre és incòmode?
El silenci no sempre és incòmode. Quan el vincle és prou consolidat i hi ha una relació de confiança, és una oportunitat per a estrènyer llaços. Si no hi ha conflictes sense resoldre, el silenci resta despullat de les qualitats negatives que té per a qui els llaços socials són fràgils o brunyits de temor.
D’una altra banda, la gent amb una bona autoestima sol viure els silencis amb més comoditat, perquè no té expectatives negatives sobre allò que els altres deuen pensar, per la qual cosa el silenci (que tendeix a omplir-se amb pors i inseguretats) adquireix matisos més assossegats i fins i tot reconfortants.
En tots aquests casos, el silenci es pot aprofitar i se’n pot extreure alguna cosa positiva: més organització de les idees que volem expressar, un instant d’intimitat, etc. També ens proporciona calma en un món generalment bulliciós, un moment que tan sols desitgem compartir amb les persones més afins a nosaltres.
En definitiva, els efectes del silenci sobre el nostre benestar poden estar més associats a la nostra manera d’interpretar-los que no pas a la intenció dels altres quan en fan ús. Entendre aquest matís pot ajudar-nos a afrontar-los d’una manera molt més constructiva.
Joaquín Mateu Mollá és doctor en psicologia clínica de la Universitat Internacional de València. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
