06.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 07.10.2019 - 10:30
Dijous vaig tornar a Tallinn per participar en una reunió professional. Sempre que visite Estònia no puc evitar de pensar que vaig ser-hi al començament del 1989, quan encara eren soviètics i molt pocs pensaven en la independència. I com hi ha canviat, com hi ha millorat, tot.
Vaig tornar a casa per Riga, la capital de Letònia, i a l’aeroport vaig trobar un grup de gent de Cardedeu que hi havien passat uns quants dies de visita. Un em va dir que volia veure amb els seus ulls com canvia un país després de la independència. Li vaig respondre que això era molt difícil de calibrar si no havies vist el passat, però que aquesta qualitat de vida que havien observat només fent de turistes era el resultat, efectivament, de la independència. I vàrem convenir que és d’això, de constatar això mateix, què ens intenten de distreure amb la repressió i la conflictivització del debat.
Entre el 2012 i el 2016 aquest va ser el centre del debat. Tenim un país que no ens agrada, que sabem que pot ser infinitament millor per a tothom, no solament per a l’independentisme, i això ens mou a fer tant com puguem per a canviar-lo. Per a fer-lo millor.
D’ençà del 2017, quan Espanya va entendre finalment que això anava de debò, la situació ha canviat radicalment. Amb la repressió són ells els qui marquen el ritme, com han tornat a demostrar gestionant el temps de la sentència. Així fan mal a les organitzacions i escapcen el moviment, però també ens acorralen i ens obliguen a anar a la defensiva.
Paradoxalment, la seua reacció fa més visible i contrastable que mai com és que no volem viure d’aquesta manera a què ens obliguen. Els defectes d’Espanya són tots davant els nostres ulls. La seua violència, el menyspreu de la diversitat, el supremacisme, és a la vista de tothom. Però desfermant la repressió que han desfermat i convertint el debat polític en una guerra per a negar la política han aconseguit que el país que volem siga l’argument més invisible de tots. I era el que havia fet creïble el moviment independentista, el que l’ha fet guanyador.
El Fòrum Cívic, Social i Constituent encapçalat per Lluís Llach ha reprès la bandera del futur, del disseny del país que volem, i per això té tant valor. Però em sembla imprescindible que fins i tot enmig de la duresa extraordinària de les pròximes hores tots recordem que si ara lluitem com lluitem és perquè volem un país diferent. Sense pobresa. Sense màfies econòmiques que controlen els grans serveis públics. Conscients que cal lluitar contra la crisi climàtica. On el transport públic funcione a la perfecció, on les escoles i la qualitat de l’educació siguen sagrades, on la sanitat siga un dret consolidat i eficaç, on la democràcia siga indiscutible, on tothom puga perseguir el seu somni, on cap discriminació de cap classe no es puga fer servir, tampoc la lingüística. I, efectivament també, un país on la justícia siga justícia, on no hi haja presos polítics, on la policia defense els drets i les llibertats de tothom i on els dissidents no siguen atacats ni embrutats per les mentides del poder.
