Per què hauríem d’anar al cinema a veure ‘Hamlet’?

La primera vegada que vaig veure la història de Hamlet de William Shakespeare va ser al cinema. Els meus pares em van dur a veure el fastuós film de Kenneth Branagh al Foment Mataroní. Era la versió reduïda, de dues hores i mitja, d’un original que, traslladant a la pantalla la versió íntegra del text, arriba a més de quatre. El repartiment era un luxe del cinema amb regust de gran superproducció del segle XX. Branagh mateix, apassionat shakespearià, es posava en la pell de Hamlet; la protagonista de Doctor Zhivago, Julie Christie, era la seva mare, la reina Gertrudis; qui havia estat emperador, Derek Jacobi, hi feia ara de rei Claudi; i una Kate Winslet que encara no havia fet Titanic, era Ofèlia. El resultat va ser un gran èxit de crítica, però un deute enorme per a un film que havia llançat la casa per la finestra. O potser, més aviat, el castell d’Helsingør per la balustrada.

He tornat al cinema per veure la versió teatral del clàssic més clàssic de tots els clàssics, que n’ha fet Oriol Broggi, traslladant l’atmosfera que la Perla 29 ha aconseguit de crear a la Biblioteca fins a la sala gran dels cinemes Aribau, a la qual ha volgut donar un aire de cinema abandonat, amb catifa vermella i figures d’Oscar de cartó pedra incloses en un homenatge a l’anomenada “màgia del cinema”. No solament hi ha traslladat l’esperit del seu teatre –i les cadires d’aquella sala–, sinó que ha fet pujar a l’escenari alguns dels seus actors fetitxe, com Carles Martínez i Toni Gomila. Per a aquest muntatge, Broggi ha afegit Aribau com a cognom de Hamlet. No pas en homenatge del periodista i funcionari que, de Madrid estant, s’enyorava de Catalunya i amb uns versos de felicitació al seu cap va inagurar la Renaixença, sinó a un dels pocs supervivents de les històriques sales de cinema de Barcelona, amb nou-centes localitats que per a aquest muntatge es redueixen a quatre-centes –que no són pas poques.

Capítol a banda mereix el protagonista: Guillem Balart, el rostre que aquests dies ha omplert autobusos i marquesines, i que a vint-i-vuit anys i el punt just de maduració es posa en la pell d’un d’aquells personatges que serveixen per a impulsar una trajectòria, amb la mescla suficient d’ingenuïtat, follia i venjança. Només cal dir que el primer Hamlet de Broggi, fa dotze anys, va tenir per protagonista Julio Manrique, que avui ja fa d’Oncle Vània al Lliure.

“La màgia del cinema” dalt l’escenari

Què ens diu avui dia l’operació Hamlet-Aribau? Principalment que “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha acomplert”. És a dir, que els auguris apocalíptics sobre la desaparició del teatre que es van fer quan l’invent dels germans Lumière va passar de les barraques de fira a les còmodes sales amb cadires envellutades, han fracassat i avui el teatre és més viu que mai, mentre les sales de cinema paguen la penitència dels nous usos i costums derivats de les grans plataformes audiovisuals. La sèrie, aquell gènere menor que va començar a agafar embranzida amb grans obres com The Sopranos, no matarà el gaudi de l’espectacle teatral, ni les possibilitats del cinema, però segur que hi influirà.

De la mateixa manera que les paraules de Shakespeare i les interpretacions de la companyia dirigida per Broggi dialoguen amb el Setè segell d’Igmar Bergman, amb la Diligència de John Ford o amb Perseguit per la mort, d’Alfred Hitchcock, potser veurem més menes d’hibridacions. De fet, estic segur que la solució escènica de l’espectre del vell rei Hamlet no hauria estat possible sense les aparicions d’Obi Wan Kenobi a la saga Star Wars, interpretat pel molt shakespearià Sir Alec Guinness –membre d’aquella estirp de cavallers del teatre especialistes en el bard, com John Gielgud i Laurence Olivier.

La interpretació teatral, que té molt de cerimònia, no seria res sense la paraula. I, en relació amb això, el Hamlet-Aribau es diu amb el text de William Shakespeare anostrat per Joan Sellent, que es pot llegir i rellegir al volum Shakespeare. Versions a peu d’obra, editat fa cinc anys per Núvol. La traducció dels clàssics viu un bon moment. Ho hem vist amb els darrers aniversaris de Dickens, Baudelaire o Dostoievski, o amb l’aparició de noves versions d’Homer, Puixkin, Proust o Laurence Durrell. De fet, Proa prepara el quart centenari de Molière amb la publicació de Set comèdies i un ballet, traduïts per Miquel Desclot. Un Desclot que també forma part de la brillant nòmina de traductors de Shakespeare, al costat de noms com Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Salvador Oliva, Terenci Moix, Carme Monturiol i Magí Morera i Galícia, per exemple.

L’imprescindible

Dissabte s’estrena al Cine Ciutat de Palma el film d’animació infantil Mironins, que relata les aventures nocturnes de tres gotes de pintura escapades d’un quadre de Joan Miró. Creada per Mikel Mas i Celia Rico a partir d’un llibre del 2013 publicat per Anna Carretero, Marcela Hattemer i Anna Purroy, Mironins és candidat al premi Gaudí al millor llargmetratge d’animació, i compta amb l’assessorament de la Successió Miró i la Fundació Joan Miró de Barcelona.

El nom propi

Joan Manuel Serrat, el noi del Poble-sec, emprèn el camí de la retirada dels escenaris, que ja van prendre abans companys de la Nova Cançó, com Raimon o Lluís Llach. Serà, però, amb una ronda mundial que començarà a Nova York i que té previst de cloure a la seva ciutat, Barcelona, el dia 23 de desembre de 2022.

L’efemèride

El 4 de desembre de 1946 va néixer a Manacor l’escriptora Maria Antònia Oliver, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com explicava Sebastià Bennasar, per commemorar l’aniversari s’ha organitzat un homenatge al teatre Mar i Terra de Palma, promogut per Pilar Arnau. Mentrestant, Oliver era notícia pel llegat de la seva casa de Biniali a l‘Obra Cultural Balear, per tal que hi faci una residència d’escriptors.

Caldrà estar-ne al cas

Mohamed Mellali, Valero Escolar i Pep Sarrà són els protagonistes del nou film de la directora Neus Ballús. Tots tres són tres lampistes reals que s’interpreten a ells mateixos a la ficció a Sis dies corrents. Després de passar per diversos festivals i tot esperant els Gaudí, al qual aspira a diversos guardons, de moment Mellalli i Escolar es van endur el Lleopard a la millor interpretació ex aequo al Festival de Locarno i el film va rebre l’Espiga de Plata i el Premi del Públic a la Seminci de Valladolid.