Per què fem cagar el tió?

Un tió és, per definició, un tros de soca gruixuda per a ser cremat, és el tronc capfoguer sobre el qual s’apilen els altres. També se’n pot dir tronc, tronca, soca, rabassa i conco del foc, entre més.

El tió és el protagonista d’un dels rituals nadalencs més vius i alhora més antics que conservem. El ritual és més o menys igual a tot arreu. Dies abans de Nadal, apareix aquest tronc de les maneres més diverses: n’hi ha que cauen del cel, altres apareixen dins el llit dels infants, altres al mig d’un camí esperant una família adoptiva. Una vegada és a casa, comença el període d’engreix amb les dietes més variades: palla, garrofes, galetes, mandarines, rosegons de pa, pells de taronja, tot s’hi val perquè, quan arribi el dia, retorni tot allò que ha menjat cagant obsequis.

El moment màgic arriba el dia de fer-lo cagar. Avui es fan cagades col·lectives a les festes de Nadal d’escoles i associacions dies abans de la festivitat i a les llars acostumen a fer-lo cagar la nit de Nadal o la mateixa diada, cada família ho fa segons les seves necessitats i costums.

Abans de fer cagar el tió, és costum d’atansar-se al pessebre a cantar unes nadales, altres escalfen els bastons o els mullen perquè diuen que així cagarà millor. Arribat el moment, la mainada, armada amb els bastons, comença a picar el tió amb força, tot cantant una cançoneta al·lusiva a l’acció. D’aquestes cançons o cantarelles, n’hi ha moltíssimes variants segons el territori, procedències familiars, etc. Una vegada ben colpejat, s’aixeca la manta que el tapa: allà hi ha els obsequis que haurà cagat. És tradició que cagui, entre més, les postres, el dinar de Nadal, neules i torrons.

El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renéixer de la natura després de l’estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada. Les cendres que en quedaven es feien servir com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc., a les cases i als camps.

Actualment, els tions s’han urbanitzat i humanitzat, convertint-se en uns elements simpàtics de l’imaginari nadalenc. Cofats amb barretina i amb una cara dibuixada amb un somriure més que evident, ens anuncia, tot reposant en un racó de la llar, que arriba el Nadal.