19.09.2024 - 21:40
A vegades se’m fa difícil ser d’esquerres. D’un temps ençà tinc la sensació que aquest món m’expulsa, que ha pres un camí que no és el meu. Hi ha qui em diu que m’he convertit en un dinosaure i és probable que sigui així (escric aquestes línies el dia que en faig quaranta-sis), però de fet encara en comparteixo la majoria d’idees, de lluites i objectius. No, allò que em fa fora és la forma que ha pres l’esquerra d’aquest segle un cop s’ha deixat capturar del tot per l’acadèmia.
Sóc mestre, i per tant crec que les transformacions socials duradores vindran de la pedagogia: raonar, comunicar, convèncer. Als anys noranta vam entendre que els recursos del planeta no eren infinits, i vam començar a reciclar els residus. El feminisme ens va explicar que la culpa d’una violació no era de la roba que portava la dona o de la seva actitud, sinó del violador, i la majoria de la gent ho va acceptar. Pas a pas hem intentat aprendre coses i ser una miqueta millors. Ara, però, sembla com si bona part del món d’esquerres hagués renunciat a transformar la societat –en lloc d’això ha decidit que n’hi havia prou tenint raó. Els enemics de classe contra qui calia lluitar amb contundència han estat substituïts per categories identitàries àmplies que inclouen milions de persones (els homes, els blancs). Molts referents polítics i mediàtics s’expressen des del ressentiment o de la ràbia, o enfilats en una talaia moral.
Davant d’alguns discursos sempre faig la mateixa prova: què passaria si parlés als meus alumnes de l’institut de la mateixa manera? I la resposta és que m’enviarien a fer punyetes al cap de deu minuts, i no em farien cas mai més. Sempre que sóc tutor de pràctiques de futurs professors els dic que els sentiments negatius es deixen a la porta de l’aula, perquè no hi pot haver un aprenentatge sòlid des de l’hostilitat.
Pensava tot això arran de la piulada que va fer fa uns dies l’ex-ministra espanyola Irene Montero, en què escrivia aquesta cita: “Tots els homes són violadors en potència.” La frase té una càrrega de profunditat enorme per als homes. Jo sóc un violador en potència? I què vol dir “en potència”? Ho són els meus amics? Els fills mascles de les meves amigues? Els senyors que escrivim a VilaWeb? Els nois adolescents a qui faig classe? I d’aquests, també els que són gais i bisexuals? I els que van néixer a Àsia? Per altra banda, torna a ser acceptable la fórmula categoria identitària + delinqüent en potència? Perquè em pensava que entre tots l’havíem descartada feia temps.
És ben segur que dins dels racons més ombrívols de les facultats de ciències socials, o als textos incomprensibles de Judith Butler, hi podem trobar tots els raonaments que calgui per a justificar l’ús d’una frase d’aquesta mena. Montero mateix indica que serveix per a “assenyalar que la violència masclista és estructural i no un cas aïllat: que el masclisme és una norma social i cultural que legitima qualsevol home –tots els homes– per exercir violència contra qualsevol dona” (aquí diria que la majoria d’homes tampoc no ens sentim representats en aquesta legitimitat). Però, en qualsevol cas, quin bé fa etiquetar tots els homes de potencials delinqüents, i més en el context d’una profunda onada retrògrada entre els nois menors de trenta anys? Montero creu realment que un sol home, un de sol, es tornarà una mica més feminista després d’escriure això? O l’efecte serà totalment contrari i ajuda a atiar l’extrema dreta?
No és l’única actitud contraproduent, és clar. Una altra és l’obsessió a furgar el passat: si l’objectiu és aprendre i millorar, no té gens de sentit retreure accions de fa dècades i actituds que es van abandonar. Això ho vam veure fa poc quan el president francès Emmanuel Macron va nomenar Michel Barnier com a primer ministre. Per atacar-lo, alguns crítics van desenterrar que l’any 1981 havia votat en contra de la despenalització total de l’homosexualitat. El 1981! Em sembla que tant Barnier com tota la societat ha avançat molt en aquests quaranta-tres anys.
I també hi ha l’adopció d’un llenguatge hermètic, una altra catàstrofe si la intenció és fer pedagogia. Tots plegats hem après moltes expressions útils que ens han ajudat a descriure la realitat, des de l’assetjament sexual a la petjada ecològica, però la velocitat amb què es creen i descarten conceptes fa que la població general no els pugui assumir. Només els poden usar amb propietat els qui es dediquen a això i prou, generalment amb un sou públic o una subvenció. Tota la resta ens convertim en uns ignorants que no parlem com toca, i s’activa una altra vegada el discurs hostil des de la talaia.
Canviar les idees i les actituds vol temps. A vegades costa d’acceptar davant de les urgències socials, però no hi ha cap més camí. Exigir, escridassar, fustigar, no serveix de res, més enllà de desenvolupar un grau alt de satisfacció personal, i creure que amb això ja has fet tota la feina (i si no hi ha cap resultat positiu, la culpa és dels altres). L’educació vol temps, vol paciència, requereix insistir i tornar-hi, i sempre amb una actitud humil i amb un missatge positiu. Tècniques que l’esquerra no vol aprendre, però que els mestres coneixem molt bé.
