02.11.2023 - 21:40
Les projeccions diuen que enguany Catalunya arribarà a vuit milions d’habitants, i per això és un bon moment per a recordar que la transformació demogràfica que hem viscut no es pot comparar amb la de cap altre país del nostre entorn. La població ha crescut d’un 26,9% en vint-i-cinc anys –o, en xifres rodones, hem passat de sis milions a vuit. Això ens col·loca per sobre de països pròspers i de gran productivitat com Noruega, Suècia i Suïssa, i a anys llum de qualsevol estat del nostre entorn. Ho teniu a la gràfica següent.
Un fenomen tan extraordinari sovint s’ha venut com a font de riquesa, però no ha estat així. Els salaris dels catalans, ajustats la inflació, són els mateixos que fa vint anys (i alguns economistes calculen que iguals que fa quaranta). En canvi, el preu de l’habitatge ha crescut el doble que la renda familiar. És cert que s’han creat llocs de feina, però l’any passat, al conjunt d’Espanya, un 95% van ser ocupats pels immigrants. Segons el catedràtic de la UAB Joan Oliver, “a Catalunya hi va haver uns quants anys en què tota la nova ocupació va ser per als nascuts a l’estranger”. L’opció pel turisme com a motor econòmic només ha portat misèria i precarietat: les comarques on aquest sector és el principal són entre les més pobres de Catalunya (el Baix Empordà té un PIB per habitant que és d’un 68,8% de la mitjana del país; el Baix Camp, d’un 72,4%). Les tensions a la sanitat i l’educació han estat evidents.
Sovint quan es parla d’immigració als nostres mitjans hi ha un discurs que diu que era inevitable: les coses van anar així i no s’hi podia fer res. Això és fals. L’argument que tenim frontera amb la Mediterrània no s’aguanta per enlloc, primer perquè (malgrat el focus mediàtic) la xifra de nouvinguts per via marítima és minúscula respecte del total, i en segon lloc només cal anar a buscar la dada d’Itàlia a la gràfica anterior. Els estats tenen molts mecanismes legislatius per a controlar els fluxos migratoris, i això inclou les condicions per a accedir als permisos de residència i treball, les inspeccions laborals, els ajuts socials, l’expectativa de regularitzacions i amnisties, o les deportacions. Ras i curt: fa anys que Espanya, que és qui té el dret de decidir sobre les fronteres, va obrir les portes a la immigració, i la pregunta adequada és per què. La resposta la podem trobar en aquesta gràfica, que recull l’evolució dels habitants de Catalunya des que la Generalitat va proclamar allò de “som sis milions”.
L’explosió demogràfica a Catalunya i Espanya va començar al final de la primera legislatura de José María Aznar, segurament la més transcendent de l’actual restauració borbònica. Van ser aquells anys en què el Partit Popular va privatitzar i lliurar als amics molts dels antics monopolis estatals, es van muntar les bases de la bombolla immobiliària, va començar la recentralització de competències, i sobretot va decidir que tot el poder econòmic s’havia de concentrar a Madrid (el president Maragall ens va avisar de les conseqüències d’això, i ningú no li va fer cas). Com que no podem creure que el PP pensés que Espanya tenia l’obligació moral d’acollir refugiats, hem de bastir una teoria alternativa.
La resposta la podem trobar a Els salaris de la ira (la Campana, 2021), l’excel·lent llibre de l’economista Miquel Puig que fa un exercici poc habitual: mirar de trencar les falsedats de la disciplina pròpia. Puig hi denuncia el discurs que han fet els economistes liberals i el Banc Mundial durant dècades, i que diu que la immigració només té efectes positius. Aquests experts han de fer “contorsions intel·lectuals” per a ignorar les dades empíriques i sobretot un principi tan bàsic com que l’augment de l’oferta (la mà d’obra) origina una baixada dels preus (és a dir, dels salaris). Puig ho resumeix així: “Als països receptors la immigració genera guanyadors, començant pels mateixos immigrants i seguint pels empresaris que els contracten, i genera perdedors, sobretot els treballadors que competeixen amb els immigrants.” Les elits, és clar, en resten immunes: “Un professor d’economia que disposa de servei domèstic seria un bon exemple de treballador que en resulta beneficiat, i tots sabem fins a quin punt és fàcil confondre l’interès propi amb el general.”
Aznar, Rato i Piqué, els creadors del model econòmic d’aquella època, van obrir les portes a la immigració econòmica per ensorrar les condicions laborals dels treballadors locals, i per a assegurar una mà d’obra barata que alimentés sectors tan poc productius com el turisme i la construcció. Ho recorda l’economista Joan Monràs en un article recent (pdf): “A Espanya la immigració és especialment poc qualificada, a diferència dels Estats Units o del Regne Unit; entre els treballadors de 20 anys sense educació primària, els immigrants arriben al 30%.” Quan milions d’equatorians, argentins o xinesos van entrar per Barajas amb visats de turista i sense cap intenció de tornar, la resposta del PP va ser construir una terminal nova de l’aeroport. I quan Arcadi Oliveres va tancar-se en esglésies barcelonines demanant “papers per a tothom”, què va fer Aznar? Donar papers a tothom en diferents regularitzacions massives.
Com ja vaig explicar en un altre article, a Catalunya a més s’ha barrejat de manera interessada l’acolliment de refugiats amb l’entrada d’immigració econòmica, com si no fossin dos fenòmens que cal tractar separadament. Catalunya no acull, com fa poc va descobrir tràgicament la família kurda deportada a l’Iran des de l’aeroport del Prat; Catalunya importa mà d’obra barata que competeix amb els autòctons, cosa que només beneficia les elits. Ara, mentre que totes les esquerres occidentals defensen el model exactament contrari (acollir qui fuig d’una persecució i tancar la porta a qui pot perjudicar els treballadors locals), la nostra ha donat suport amb entusiasme a la destrucció promoguda per Aznar. Per connivència o per indigència intel·lectual? Això ja no us ho sé dir. De passada m’agradaria saber qui va promoure entre els mitjans i la població benpensant que l’únic discurs moralment acceptable eren les portes obertes a tothom qui volgués entrar, idea que a Europa no defensa ni l’extrema esquerra més marginal.
En qualsevol cas ja és massa tard, i tampoc no sé si té sentit fer exercicis de política-ficció, però permeteu-me’n un. Si avui Catalunya tingués sis milions i mig d’habitants i rebés la meitat de turistes, un petit grup de gent molt rica hauria deixat de guanyar-hi molts milions d’euros, però el 95% de catalans viuria exactament igual, o potser amb un sou més alt.
