28.11.2023 - 21:40
La vice-presidenta quarta del govern espanyol i número dos del PSOE, María Jesús Montero, va fer ahir unes declaracions ben curioses en què avisava de l’emergència d’un “nacionalisme madrileny” de caràcter radical i intransigent, que ella identifica obertament amb la gent que es manifestava al carrer de Ferraz i en general amb tots els qui, de la dreta política estant, ataquen el Partit Socialista Obrer Espanyol.
Aquest “nacionalisme madrileny”, de fet, no és sinó l’hiperconegut nacionalisme espanyol. Una ideologia que és transversal a Madrid –no tan sols de dretes–, com Juan Carlos Moreno Cabrera recordava magníficament l’altre dia en aquesta entrevista de VilaWeb.
Però ara al PSOE li convé de separar-se del binomi PP-Vox i, per tant, ja li va bé l’invent de la nova etiqueta. Posen terra entremig i així no cal recordar-se que el 2017, i fins fa quatre dies, ells mateixos caminaven del bracet de PP, Vox i d’un partit que es deia Ciutadans, tot exercint aquest mateix nacionalisme.
Ara, aclarit això, l’expressió té un punt d’interessant. Com que Espanya és alhora un estat –on els de Bétera o els d’Arenys, per exemple, hi som inclosos– i un país –on no hi som–, això de la “nació madrilenya” podria fer la seua funció. Espanya o l’Espanya estricta no hi ha, entre ells, qui la vulga o la propose. En la transició alguns van proposar de parlar dels Països Castellans, però la marca no va fer fortuna, segurament perquè era massa mimètica de la nostra i allà en realitat no tenia trellat.
Qüestió de noms a banda, aquesta reformulació que se’ns proposa ara seria interessant, perquè podria ajudar a aclarir un debat substancial que es va obrint pas molt lentament. El debat sobre si els espanyols tenen el dret de manar al seu país o si han de viure permanentment condicionats i contradits per allò que volem els catalans i els bascs.
Supose que us deu estranyar la frase, però espere que no tant quan l’explique. De manera sistemàtica, ja fa dècades, els espanyols tenen un problema greu: que ben sovint ells voten una cosa i els catalans i els bascs, amb els nostres vots, impedim que allò que els espanyols han votat siga realitat.
En relació amb això, les eleccions del 23-J són claríssimes. A Espanya, el PP-Vox va obtenir 124 diputats i el PSOE-Sumar, 91. I com és que no és president Feijóo? Doncs, bàsicament, perquè els Països Catalans i el País Basc alterem el panorama. Als Països Catalans PP i Vox obtenen 30 diputats contra 65 dels altres partits. I al País Basc, PP i UPN sumen 4 trists escons i els altres 19. Vox, ni un. Com tampoc ni un a Galícia. A Espanya PP i Vox avantatgen els altres de 33 escons. Però als Països Catalans i el País Basc els altres avantatgen el PP i Vox de 50.
I això té tan sols una lectura política possible: els espanyols tenen molt clar què volen, saben bé què volen, però els catalans i els bascs els ho impedim sistemàticament. No tenen el dret de decidir tots sols. Per tant, necessiten, també, l’autodeterminació.
PS1. Molta atenció al fort moviment en defensa del català que va creixent a Mallorca i les altres illes. Ho explica Martí Gelabert en aquest article: “Les assemblees de docents es reactiven per frenar el conflicte lingüístic que PP i Vox volen ressuscitar”.
PS2. Junts té un altre conflicte intern, un més, ara arran de la denúncia feta al Parlament de les Dones per la diputada Aurora Madaula. Odei A.-Etxearte n’explica les claus, que no són tan òbvies com sembla: “Pugna interna a Junts pel cas Madaula”.
PS3. Avui també fa deu anys del tancament de Canal Nou, una fita que va canviar moltes coses al País Valencià. Esperança Camps ho relata amb tots els detalls en aquest article: “29 de novembre, totes les morts de Canal Nou”.
PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
