30.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.03.2021 - 17:35
La situació del català a l’escola és definitivament a mercè del govern espanyol. Ara com ara hi ha en vigor dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ho estableixen. La primera, del desembre, reconeixia el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, i obligava la Generalitat a adoptar “amb efecte immediat” les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’impartís en castellà. Fins llavors, el tribunal només ho havia ordenat en sentències individuals: el desembre passat, per primera vegada, va dictar-ho a efectes generals, per a tots els estudiants.
En aquell moment, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va afirmar que la sentència no tindria “cap conseqüència” perquè una volta entrés en vigor la nova llei d’educació espanyola, la LOMLOE, coneguda per llei Celaá, la deixaria sense efecte. Segons ell, la llei Celaá anul·lava la condició de vehicular per a la llengua castellana. Aquest també va ser el principal argument d’Esquerra Republicana per a votar a favor de la llei. La diputada Montse Bassa, que va treballar en la ponència, va assegurar que la LOMLOE “blindava” la immersió perquè ERC havia aconseguit que s’hi suprimís la frase: “El castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars.”
Tanmateix, ahir dues sentències més del TSJC van desmentir Bassa i el conseller. El tribunal va resoldre que la llei Celaá no blinda el català com a llengua vehicular a Catalunya perquè no elimina la vehicularitat del castellà, sinó que simplement deixa d’esmentar-la al text. De fet, les dues sentències d’ahir es refereixen directament a l’esmena d’Esquerra Republicana. Diuen: “L’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució, i per això la modificació operada per la Llei Orgànica 3/2020 [la llei Celaá] de la disposició addicional trenta-vuitena de la LOE no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular.”
La llei Celaá no diu pas que s’alteri cap vehicularitat
No tan sols això. La llei Celaá no derogava pas la llei Wert, sinó que hi feia modificacions. En l’exposició de motius que obre el text de la llei, es justifiquen tots els canvis que s’hi fan respecte de la del ministre Wert, però no s’hi fa cap menció a la vehicularitat del castellà. Així mateix ho recullen les dues sentències d’ahir del TSJC. “Almenys en la llarga i extensa exposició de motius no es fa cap referència al règim de les llengües vehiculars recollida a la disposició addicional trenta-vuitena.” I el tribunal ho remarca, “llarga i extensa”, perquè l’exposició de motius és l’espai on els qui redacten cada llei en precisen la intencionalitat.
A més, les sentències també diuen que quan la llei Wert va afegir l’esment que el castellà és llengua vehicular a tot l’estat espanyol no regulava res de nou, sinó que tan sols recollia allò que ja havien dit el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.
El poder del ministeri espanyol i les sentències del desembre
La disposició trenta-vuitena de la llei Wert parlava del castellà com a llengua vehicular, i és cert que aquesta consideració ha desaparegut amb la llei Celaá, tot i que el TSJC ja ha dit que això no és legalment important. Però Junts, el PDECat i la CUP demanaven de revocar-la sencera, aquesta disposició, perquè en la part del paràgraf que ERC va pactar de mantenir, hi diu que “les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà i en les altres llengües cooficials”. I aquesta era justament l’escletxa, el punt de discrepància entre els independentistes: qui són “les administracions educatives”?
Durant la tramitació de la llei, el diputat de la CUP a Madrid, Albert Botran, deia que “si s’aclareix a la llei que l’autoritat educativa és la comunitat autònoma, això és una assegurança més en favor del paper de la Generalitat”. De fet, en les lleis d’educació espanyoles prèvies a la llei Wert, se cedia marge perquè s’interpretés que el terme feia referència a la Generalitat, sota el paraigua de ser considerada l’autoritat competent. Però la llei Wert traspassava també la potestat al Ministeri d’Educació espanyol, i la llei Celaá ho ha ratificat ara, per primera vegada amb els vots a favor d’un partit independentista.
Aquesta qüestió ja fou formulada per VilaWeb a Montse Bassa, que no ho veia així, i que va acusar les crítiques de Junts i el PDECat de partidistes, i ho argumentava així: “Els serveis jurídics demostren que quan la nostra esmena parla de les ‘administracions educatives’ fa referència a les competents. I la competència nostra la té la Generalitat“, va dir. Però la sentència que TSJC va publicar al desembre, quan feia un mes que ERC havia votat a favor de la llei Celaá, va etzibar un cop contra aquesta tesi. El tribunal especificava que el Ministeri d’Educació espanyol no tan sols era també una administració educativa a Catalunya, sinó que “no hi pot haver dubte sobre la seva competència en matèria d’ensenyament en general” i “específicament en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials”. És “una competència que queda arrelada a la mateixa constitució”, remarcava el text.
La resposta del Departament d’Educació i la intempèrie legal
Després de les dues sentències d’ahir, el Departament d’Educació ha emès un comunicat, en què diu que, segons allò que estableix la llei d’educació de Catalunya, “correspon a la Generalitat la competència sobre el tractament de les llengües i la immersió lingüística a l’escola”. Però, com dèiem, la sentència del TSJC diu la contrària: “No hi pot haver cap dubte sobre la competència de l’administració de l’estat […] en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials.”
L’argument del departament és que hi ha una sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) que avala el règim lingüístic català, i que per tant té preeminència. El fet cert és hi ha una sentència, del 2019, que validava que fos el govern qui determinés “el currículum d’ensenyament de les llengües”. Però aquella sentència concretava que es referia a l’ensenyament del català i l’aranès com a llengües i a la literatura, i, si bé no ho anul·lava, no parlava pas de les llengües en què s’havia d’impartir cada assignatura, cosa que obre una porta perquè s’imposi la visió del TSJC. A més, en un altre apartat, el TC reconeixia la vehicularitat del castellà, quan deia que l’aranès podia ser vehicular, però “sense que se’n privi el castellà i el català”.
I ara, què?
D’entrada, la sentència que el TSJC va publicar al desembre no fa que, automàticament, les aules catalanes adoptin formalment el 25% d’hores en castellà si no ho decideix el govern espanyol actual –tenint en compte que el govern català no ho farà perquè hi va en contra, és clar. Però la sentència del desembre estableix un precedent perquè pugui ordenar-ho un executiu futur, serveix de base a les escoles que vulguin augmentar la quantitat d’assignatures en castellà i dóna ales a la interferència i les represàlies contra les escoles que no ho facin. I les dues sentències d’aquesta setmana, a més, desmunten la tesi que la llei Celaá sigui cap mur per a impedir-ho: el castellà, diuen, és i ha de ser vehicular. La Generalitat recorrerà contra les sentències, això sí.
