Per què no és cert que ara sí que extradiran Puigdemont?

Cada vegada que s’acosten unes eleccions espanyoles Pedro Sánchez promet que aconseguirà l’extradició de Carles Puigdemont. Però fa més de cinc anys que el jutge Pablo Llarena ho prova i no se’n surt, totes les jurisdiccions europees que han examinat el cas li ho han denegat, i ara fa el darrer intent tot aprofitant la reforma del codi penal espanyol pactada entre el PSOE, Unides Podem i ERC.

Com que la sedició s’ha derogat, resta la malversació, entesa pel jutge de la manera més agreujada, amb penes fins de dotze anys de presó i vint d’inhabilitació. El govern espanyol no solament dóna per bona aquesta lectura de la malversació, sinó que vol més mà dura, i mitjançant l’advocacia de l’estat espanyol, demana a Llarena que persegueixi Puigdemont (i Toni Comín i Clara Ponsatí) també per desordres públics agreujats. El PSOE ha començat aquest any electoral repetint que ara sí que serà possible l’extradició de Puigdemont. Enguany, sí. I el relat s’ha escampat pertot en els espais de tertúlia i de debat. Però, realment és així? Repassem les falsedats que fan que aquesta extradició sigui ara per ara pràcticament impossible.

“Puigdemont serà extradit enguany”, diuen. Hi ha diversos arguments que permeten de dir que aquesta afirmació no és certa. Però sobretot n’hi ha un d’elemental que la desmenteix: el president Puigdemont té immunitat com a eurodiputat i és gairebé segur que no la perdrà al llarg d’aquest any. Tant ell com Comín i Ponsatí tenen concedida de manera cautelar aquesta immunitat per part del Tribunal de Justícia de la UE d’ençà del maig de l’any passat. El Parlament Europeu els va llevar la immunitat quan va aprovar el suplicatori de Llarena el març del 2021, i van recórrer contra la decisió al TGUE, que s’haurà de pronunciar aviat. Però mentre no es resol el cas tenen la immunitat restablerta perquè el TJUE va entendre que hi havia un risc massa alt que fossin extradits i empresonats i que els fos causat un perjudici irreparable.

Què pot passar si el TGUE dicta, previsiblement aquest primer semestre de l’any, una sentència que doni la raó al Parlament Europeu? Tornarien a perdre la immunitat? No, encara la tindrien de manera cautelar, perquè aquesta sentència no serà ferma i hi podran recórrer en contra al TJUE, en un nou procediment que es pot allargar molts mesos més. Pot passar que la justícia europea els reconegui la immunitat i dictamini que l’eurocambra va aprovar el suplicatori de manera irregular, però si no fos així, i en el pitjor dels casos, la sentència ferma sobre aquesta qüestió arribaria a les acaballes de la present legislatura europea, el 2024.

Però què passaria si, tanmateix, perdessin la immunitat com a eurodiputats? Aquesta és la resposta que espera obtenir Pablo Llarena per poder emetre unes noves euroordres (les quartes) contra els exiliats que ara són eurodiputats. Abans de saber si pot dictar aquestes noves euroordres, el jutge haurà de saber què dirà el 31 de gener vinent el Tribunal de Justícia de la UE sobre les preguntes pre-judicials que hi va presentar fa gairebé dos anys precisament per saber en quins casos es poden rebutjar les seves euroordres contra els exiliats. I, com que ho va fer arran del rebuig en ferm de l’euroordre a Bèlgica contra Lluís Puig, la sentència del TJUE tindrà conseqüències sobretot a Bèlgica, a més de tota la Unió Europea, és clar.

Bèlgica va dir a començament del 2021 que no podia extradir Lluís Puig per malversació a l’estat espanyol perquè corria el risc de veure vulnerat el seu dret del jutge predeterminat per la llei i el de la presumpció d’innocència. Si el TJUE confirma que la justícia belga va actuar d’acord amb el dret de la Unió, qualsevol nova euroordre contra algun altre exiliat que arribi a Bèlgica correrà la mateixa sort. És difícil que la sentència del dia 31 digui exactament això, que sigui clarament un aval d’aquella decisió sobre Lluís Puig. Segurament hi haurà molts matisos que caldrà llegir atentament, però el factor del risc de vulneració de drets com a motiu de rebuig de possibles noves euroordres s’haurà de tenir molt en compte sigui quin sigui el resultat de la sentència del TJUE.

Perquè aquest és el camp jurisprudencial que segueix el tribunal per a deixar clar en quins casos es poden rebutjar euroordres: el de la demostració d’un risc per al reclamat. Ara cal saber de quina manera caldrà demostrar-ho i en quins supòsits. I això determinarà la manera com els jutges que d’ara endavant puguin rebre les euroordres de Llarena, siguin de l’estat que siguin, hauran de decidir si les accepten o no. És cert que en les possibles noves euroordres no hi haurà la sedició, que és un delicte que grinyolava molt perquè no era homologable en el codi penal dels altres estat de la UE. Però això no vol dir que sigui més fàcil l’extradició, perquè allò que determina que es pugui fer és si els fets pels quals algú és reclamat constitueixen cap delicte en l’estat que ha de decidir si executa l’euroordre.

Això va fer el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein el 2018, quan va concloure que els fets pels quals reclamaven Puigdemont no encaixaven en cap delicte del codi alemany més o menys equiparable a la rebel·lió i a la sedició ni tampoc als desordres públics. El govern espanyol vol que també sigui perseguit per desordres públics, tot i que ara com ara Llarena ho fa per malversació, que és el delicte que li pot implicar més anys de presó en cas d’extradició. I perquè Llarena deu tenir el malson recurrent de la sentència alemanya, que li oferia l’extradició del president per malversació, però no ho va acceptar perquè la caiguda de la rebel·lió i la sedició hauria rebentat el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol.

“Si aleshores van acceptar la malversació, ara segurament també”, deu pensar Llarena, o Pedro Sánchez, quan algú del seu govern repeteix que enguany, sí. Però si en un cas hipotètic avui la justícia alemanya hagués de decidir sobre l’extradició de Puigdemont, tornaria a respondre de la mateixa manera? La tornaria a oferir per malversació? Si s’hagués de guiar solament pels criteris amb què ho va fer aleshores Slesvig-Holstein, possiblement sí. Però en aquell moment el tribunal va desestimar que Puigdemont patís una situació de persecució política, que seria motiu de denegació de l’euroordre (amb uns criteris que el dia 31 el TJUE segurament establirà).

Era la primavera del 2018, quan encara no havia sortit l’informe del Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de l’ONU sobre les vulneracions de drets dels presos polítics en el seu empresonament preventiu i en el judici. Aquest informe va fonamentar la negativa de Bèlgica sobre l’euroordre de Lluís Puig, per exemple. D’aleshores ençà, han passat moltes més coses que poden explicar més bé aquest cas de persecució, com ara l’ús capriciós i abusiu del mecanisme de l’euroordre per part de Llarena, enviant-la o retirant-la segons la conveniència. I han esclatat escàndols com el Catalangate, que revela l’espionatge contra tot l’entorn més pròxim de Puigdemont i directament contra el seu advocat, Gonzalo Boye.

A més, el sol fet de reformar el codi penal respecte de la sedició és un reconeixement explícit que tot el procés judicial contra els presoners polítics i els exiliats s’ha fet d’una manera antidemocràtica. I consta per escrit, en un document conjunt dels partits que formen part del govern espanyol, en l’exposició de motius de la proposta, que l’aplicació pràctica de la sedició (és a dir, en la condemna contra els presoners i en l’activació d’euroordres contra els exiliats) ha vulnerat principis democràtics de protecció efectiva de drets fonamentals.

El camí cap a l’obtenció de l’extradició de Puigdemont és així de feixuc i de complicat per part de Llarena. Les afirmacions segons les quals aviat serà extradit, o bé que la reforma del codi penal ho afavorirà, no són fonamentades, i més aviat fan pensar que de cap manera l’estat espanyol no aconseguirà l’extradició que pretén del president a l’exili.