Com que les xarxes socials no serveixen per a res, ens n’hem assabentat per les xarxes socials. Gràcies a elles, vull dir. A més a més, resulta que l’escandalera que s’hi ha congriat, allà (aquí), en aquell (aquest) món virtual, ha estat tan grossa que la consellera de torn ha hagut de sortir a corre-cuita al faristol per dir que rectifiquen i mirar així de calmar les turbulències que ens agitaven el mar.

Parlo del projecte de decret de modificació del decret d’ordenació dels ensenyaments de batxillerat (és que ho diuen així!) que ha fet públic la Generalitat d’Amunt i on, a més d’altres barrabassades i en compliment de les estipulacions del ministeri espanyol, s’hi perpetrava la punyalada, aquest nou revés infligit contra la literatura i contra les coses que la literatura significa. En l’ordenació dels maons publicitada pel departament del ram s’hi deia això: que a segon de batxillerat ja no hi hauria literatura però sí, ves quin cas, “empresa i disseny de models de negoci”. I que allò altre, la comsedigui, la cosa dels llibres i els versos, assoliria la incerta glòria de quedar com a optativa de primer.

Per sort, aquesta vegada no hem contemplat els fets com calaveres atònites i hi ha hagut una ràpida reacció indignada, alarmada, argumentada. En defensa pròpia, sí, és clar: pròpia, que també és col·lectiva. El piulet de la revista els Marges ho resumia perfectament: “És oficial: el govern de la Generalitat i els seus socis expressen obertament la voluntat d’eliminar la literatura de l’ensenyament. És la manera que tenen d’evitar per sempre més la formació en intel·ligència, sensibilitat, valors ètics, cultura nacional i lligam social.”

El fons de l’assumpte és greu, molt, però és que, a sobre, la ràpida successió de fets (anunci-difusió-rebuig-correcció) entre divendres i dimarts ens acaba de mostrar la magnitud de la tragèdia. Perquè parlem de l’ensenyament, de la transmissió (i l’ampliació) de coneixement, de competències, de valors i de cultura, i, en canvi, sembla que assistim a un sainet de pa sucat amb oli, un desplegament d’ocurrències que ens obliga a viure i veure en un continu joc de prova i error. Com qui llança un globus sonda i seu a contemplar l’alegria que passa. Aquest camp per a l’experimentació que es veu que és l’ensenyament, oi? Aquesta frivolitat tan greu amb les coses serioses, les que ho haurien de ser més: la formació del nostre jovent.

(A sobre, és que tampoc no hi ha garantia de rectificació: la retòrica de la declaració oficial ha estat com la paraula en el vent en declamar, en fi, això, la voluntat de reclamar: “Volem que continuï essent assignatura de modalitat i no optativa. Tenim converses amb el ministeri i hi veiem bona predisposició.” Tanco parèntesi.)

La pedra de toc, en aquest tema que ara ens exaspera, és que no hi ha resposta, resposta clara, a una pregunta senzilla: per què? Vull dir, què es pretén? Què pretenen en general i què pretenen en concret, amb aquesta (nova) modificació? De veritat ho dic: caldria exigir, sigui qui sigui la senyoria encarregada del disbarat, una resposta raonada. En què pensen, quan suprimeixen la literatura? Què es creuen que és? Cal que insistim en les conseqüències de desacostumar els nanos a llegir (i en una societat cada vegada més audiovisual)? Cal que recalquem que es perd capacitat de comprensió lectora i d’expressió oral i de raonament, que es perd vocabulari i gramàtica i que tot això fa falta per a tirar endavant, en la vida privada i en la pública també? Cal que recordem que sense literatura perdem coneixement acumulat i capacitat crítica? I que literatura és també imaginari i visió del món, consells, proverbis i insolències i llengua viva i bella i alta?

Arribats a aquest punt, amb la filosofia bandejada i les lectures obligatòries estigmatitzades i el potineig constant de les matèries, i ara l’atac també a la literatura, costa molt de mantenir la percepció que tot plegat sigui tan sols producte de la inoperància o la frivolitat (que ja seria ser, val a dir). I penso que si algú pretengués cancel·lar el programa de la Il·lustració i la modernitat quant a l’accés popular al coneixement, i tornar a considerar la cultura com un luxe reduït als estaments alts de la piràmide social, si algú pretengués que la majoria de la població quedés limitada a mà d’obra precària, deixatada i sense identitat ni llaços col·lectius, peons en solitud en comptes de ciutadans en plenitud de drets, si algú pretengués fer realitat aquestes històries perverses, no ho faria millor.

Que no cal que el disfressem de Fumanxú, aquest algú: diguem-ne fase superior del neoliberalisme, si ho volem.

P.S.: I sí: jo confesso que  hi ha alguns títols de la nostra literatura, avui, a l’article. Per si els volguéssiu trobar tots, amb aquest darrer en són divuit. He provat de colar-hi Viatges i flors però no me n’he sortit.