13.11.2016 - 22:00
L’última vegada que Leonard Cohen va venir a Barcelona vaig córrer a comprar entrades per a tots els de casa. I quan ho vaig comentar amb il·lusió a un amic –amb qui compartim moltes coses, però no gaire cultura musical– em va respondre amb respecte que ell no li trobava el què. Em sembla que aleshores no vaig saber-li explicar per què Cohen ens agrada tant. Avui ho tornaré a intentar.
Hi ha la veu. Una veu vellutada, característica, sobretot a partir de Various positions (1984), cada vegada més greu, sense arribar gairebé mai a ser trencada. Que amb els anys, amb la vellesa, ha sabut anar guanyant profunditat, potència evocadora, capacitat de seducció. Aquella capacitat de dir que tenen certes veus, com la de Nick Cave o Roger Mas, com la de Sinatra o Lluís Soler, que captiven i torben només de fer-se sentir.
Hi ha la música. La música i els arranjaments amb què ens arriba, almenys des de Recent songs (1979), si no abans, on es destaquen, per exemple, uns cors de veus de dona puntuals i oportuns. Una música que molta gent deu trobar avorrida però que per a mi té la força espiritual de la salmòdia, aquells cants que t’acullen i t’abriguen i et transformen. Perquè són capaços de dur-te sempre una mica més amunt d’on eres abans.
Hi ha els versos, és clar. Unes cançons que de vegades expliquen petites grans històries personals (‘Hey, that’s no way to say goodbye’, ‘Famous blue raincoat’), algunes altres són poemes d’introspecció carregats d’imatges reveladores (‘Bird on the wire’), n’hi ha que ofereixen pregàries fosques amb llampecs d’esperança (‘Who by fire’, ‘Anthem’). Unes cançons que troben l’esclat de sentit en simples oposicions (‘There is a war’, ‘You know who I am’) o en enumeracions un punt dislocades (‘Everybody knows’, ‘I’m your man’). En afirmacions terribles (‘he fet caure tothom que m’ha estès la mà’) dites amb tanta suavitat que només poden ser autèntiques. Que són paraula poètica. Perquè Cohen va ser primer poeta (i novel·lista, i lletrista) que no cantautor, i mai no ha deixat de ser poeta (Book of longing, 2006).
Hi ha, també, el personatge. I les seves llegendes. La de Cohen amb Janis Joplin al Chelsea Hotel. La de Cohen fent el hippy a l’illa grega d’Hydra. La de les mil dones de Cohen. La de l’ex-amant mànager que el va plomar. I la cordialitat del seu somriure quan actuava en directe, sempre pròxim encara que fóssim tants que omplíem el Palau dels Esports o el Sant Jordi.
I amb tot això tinc la impressió que encara no acabo de tocar el moll de l’os de la cosa. Potser perquè no he parlat de nosaltres, de tu, de mi. Segurament si Cohen m’agrada tant és perquè és part de mi mateix. No recordo com va anar que el descobrís i el comencés a escoltar, però va ser ben aviat i va ser durant molts dies i moltes nits. I des d’aleshores sempre m’ha acompanyat, encara que la seva dimensió canalla el faci tan diferent de mi. Sempre m’ha acompanyat i estic segur que sempre més m’acompanyarà. I m’ajudarà a dir-me.
Des de divendres estic trist. Però és una tristor dolça, serena, que somriu. Perquè, per arrodonir la seva història de paraules intenses i emocions fondes, se n’ha anat amb l’elegància amb què es llevava el barret quan saludava a l’escenari. Deixant-nos un últim disc per retrobar-nos-hi i una carta a Marianne, ara que ella va morir, on potser no s’acomiadava tant de l’amiga com de tots nosaltres.
