07.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.08.2020 - 05:03
El veredicte de la justícia belga rebutjant la demanda d’extradició del conseller Lluís Puig és una victòria enorme. Determinant, per al procés d’independència de Catalunya. Després del veredicte dels tribunals alemanys sobre el president Puigdemont, el cas de Lluís Puig gairebé deixa fora de joc de manera definitiva la justícia espanyola i desqualifica del tot la persecució política contra el referèndum d’autodeterminació i la proclamació d’independència. Cal temps encara perquè el cas escale fins al cim dels tribunals europeus, sia el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, però la contundència de les decisions és evident que deixa un marge ínfim de maniobra a l’estat espanyol. Si Alemanya va deixar clar que no hi havia ni rebel·lió ni sedició, ara Bèlgica ha deixat clar que el Tribunal Suprem no és competent per al cas.
El resultat de tot plegat dibuixa avui un escenari més plausible que mai: tard o d’hora, els tribunals competents europeus anul·laran el judici del procés i, pel precedent, situaran Espanya en la perspectiva de no poder respondre a actuacions polítiques com les de l’octubre del 2017 per la via de la violència policíaca i judicial. Com hauria d’haver passat des del primer moment. Només que ara ho hauran de fer amb la legitimitat del moviment independentista situada en un nivell molt superior al que tenia aleshores i amb el qüestionament de l’estat espanyol a un nivell molt més alt, tant a l’interior com a la resta de la Unió Europea.
La forma en què, finalment, Catalunya aconseguirà la implantació d’aquella república independent proclamada fa tres anys dependrà bàsicament de la població i dels polítics, i no serà automàtica, no arribarà des de fora. Però des de fora ja va arribant el dibuix d’uns límits que l’estat espanyol no podrà traspassar una segona vegada sense qie això tinga conseqüències greus per a ells.
Podríem dir que la victòria d’ahir es basa en quatre paraules que comencen per la lletra p. Repassant-les crec que entendrem molt bé el punt exacte on som i la manera com hi hem arribat.
P de Lluís Puig.
La primera P és majúscula i correspon al cognom del conseller Lluís Puig. Perquè ell defineix avui d’una manera molt adequada l’esperit del govern a l’exili.
Pensant en ell mateix, Puig podria haver optat per no córrer cap perill. Podria haver dilatat l’euroordre, podria haver intentat trobar vies per a escapar dels seus efectes. Però, en canvi, va decidir de fer-hi front i anar al fons de l’afer, anant a totes. Pensant, no en ell i en la seua comoditat personal, sinó en l’operació política de la independència de Catalunya.
Puig ha desmuntat la idoneïtat del Tribunal Suprem, però ho ha fet assumint el perill de ser lliurat a un estat espanyol que l’hauria posat a la presó si el veredicte hagués estat un altre. Per tant, no ha defugit la seua responsabilitat de conseller del govern legítim de Catalunya sinó tot el contrari. Lluís Puig ha estat un home valent i molt generós i això mereix tot el nostre respecte. Com ho va ser el president Puigdemont posant-se en perill per guanyar als tribunals alemanys. Com ho han estat tots els altres exiliats.
P de paciència.
L’endemà de la proclamació de la independència, des de la seu de la Generalitat a Girona, el president Puigdemont va fer l’únic discurs oficial –com així es pot entendre–en la condició de president provisional de la república. I va dir que per implementar la república catalana independent que acabava de proclamar el parlament caldrien tres pes: paciència, perseverança i perspectiva. El full de ruta dibuixat per aquella frase és clau per a entendre on som i les seues conseqüències són com més va més clares.
Paciència és, sens dubte, la qualitat més difícil de totes. Havent proclamat l’estat independent, cada dia que passa sense que siga una realitat palpable es fa molt llarg. Especialment, pels abusos desbocats que comet l’estat espanyol. La divisió partidista del moviment independentista i les misèries del dia a dia i la seua gestió fan molt de mal a la gent. Cansen. Esgoten. I aquesta camama d’ahir segons la qual alguns funcionaris del parlament imposen el seu criteri en seria un bon exemple.
Per això hi ha una part de la població que ja no veu factible la independència, o que se sent decebuda amb l’actuació de l’independentisme. De tots, aquest és el punt de més risc, el més perillós. Perquè podria passar que en el moment en què Espanya no puga fer servir més la violència contra el procés independentista ja no hi haja una majoria social independentista. Ho veurem.
Però dit això, hi ha dos arguments que fan pensar que les coses podrien anar per un altre camí. El primer és que, malgrat els errors de la política institucional i el desgast causat pel partidisme, el carrer es manté en un nivell de força i decisió enorme, més contundent i tot que el 2017. I aquest és el factor més important de tots, el factor més decisiu. El segon argument és que Espanya ha rebutjat que la independència de Catalunya es puga decidir per una majoria electoral i, per tant, l’independentisme, en lògica correspondència, ja no la necessita. Tindrem temps de parlar-ne.
Perquè ens entenguem i per a aquells, que sempre invoquen el pessimisme. El 13 de març de 2018, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va dictaminar que cremar fotografies del rei espanyol no podia ser perseguit judicialment per Espanya perquè entrava en l’àmbit de la llibertat d’expressió. Fins aquell dia, qualsevol de nosaltres podia acabar a la presó si cremava fotografies del rei espanyol, però en canvi, avui ni tan sols ens poden detenir i no ens detenen. La via de la justícia europea és molt lenta però quan canvia les coses les canvia de manera definitiva.
P de perseverança.
La segona p que explica la victòria de Lluís Puig i el salt endavant del procés d’independència és la perseverança. Com a bon periodista que és, el president Puigdemont no tria els mots a l’atzar, encara que de vegades se n’haja d’aclarir el significat. Diu el diccionari que ‘perseverança’ significa ‘persistència en alguna cosa o empresa, prossecució continuada en quelcom començat’.
Més clar l’aigua. La perseverança implica no tan sols persistir en alguna cosa, sinó prosseguir una cosa ja començada. En aquest cas, prosseguir amb la implantació de la república proclamada a partir del referèndum del Primer d’Octubre. Com en tantes coses a la vida, el camí pot tenir molts revolts, tants fins i tot que en algun moment siga difícil saber quina ruta seguim. Però la intenció no es pot posar en qüestió.
Tot allò que s’ha fet des de l’exili ha estat en la línia de la perseverança. Com totes les mobilitzacions populars, han estat bàsiques per a sostenir la perseverança, des de les concentracions davant les presons a les marxes de la llibertat, des dels dies d’Urquinaona a les diades de l’Onze de Setembre. I, malgrat tot el mal que ha fet el partidisme i que fa, el govern de la Generalitat ha mantingut la perseverança com a guia de la seua actuació. En aquest sentit, el discurs del president Quim Torra d’ahir va ser modèlic: cal no desviar-se ni un mil·límetre de l’objectiu marcat, i aquest objectiu és la república independent de Catalunya. I hauríem de donar un gran valor, el que té, a l’acord assolit entre JxCat, Esquerra i les CUP.
Finalment, un detall important a retenir: el jutge belga fa seus els dos arguments del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU sobre Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras. En el moment en que es van emetre la part més pessimista de l’independentisme va córrer a dir que no servien de res, que eren simples declaracions. Però ahir es va veure com d’importants són. Des de fa gairebé tres anys s’està jugant una maniobra que en realitat és un immens puzzle on cada peça necessita de l’anterior i la del costat.
I la p de perspectiva.
Aquesta és la paraula més sorprenent, però cal entendre també que és la clau de tot, perquè impedeix l’ofuscació que tant de mal ens hauria fet.
Jo recorde vivament la primera conferència de premsa que va fer el govern a l’exili a Brussel·les. I com allà el president Puigdemont va explicar –i Marta Rovira ho va dir també després al parlament– que Espanya tenia la voluntat de desencadenar una violència sense parangó sobre Catalunya. Aleshores ell va justificar la decisió adoptada d’anar-se’n a l’exili com a govern dient que estaven convençuts que no podien afrontar i combatre aquella violència des de dins i convençuts que hi havia una manera de fer-ho des de l’espai judicial europeu.
La serenitat amb què va explicar aquella teoria em va copsar. S’entenia que la seua opinió era que si s’hagués provat de sostenir la república al carrer, la violència espanyola hauria estat molt gran i hauria implicat uns costs que ell i el seu govern no volien assumir. Però que, en canvi, apel·lant a la justícia europea ells estaven convençuts que amb el temps s’aconseguiria de doblegar la judicialització d’un procés que només és polític i que havia de ser resolt per la via de la democràcia.
Aquesta perspectiva era molt difícil de veure aleshores i jo la vaig assumir amb un cert escepticisme. Se’ns deia que Europa posaria límits a la violència espanyola amb un procés judicial que, sens dubte, seria llarg però que assentaria unes bases sòlides per tirar endavant. Unes bases que permetrien de tornar a la via de la política allò que Espanya havia volgut desviar a la via de la violència.
Avui, després del veredicte sobre l’extradició de Lluís Puig, no és possible negar que aquesta perspectiva tenia fonaments. Molt sòlids. No som encara al final del camí però s’ha fet molt de camí, i el final avui és més a prop que fa dos dies. Personalment, crec que no hi haurà prou amb les decisions europees i que caldrà un procés de confrontació institucional i de carrer, com el que el Consell per la República o l’ANC van dibuixant, per a rematar definitivament el procés. Però és veritat que Espanya cada dia està més afeblida i limitada per l’acció de la justícia europea i pels seus propis i immensos errors. I, per tant, demà tindrà moltes més dificultats per a aturar-nos, moltíssimes més de les que va tenir l’octubre del 2017.
És sobretot per això que podem dir que ahir es va viure un moment clau en el procés d’independència de Catalunya, d’aquells que passarà als llibres d’història, un escac i mat. Perquè es va fer més clar per a tothom l’abast i la capacitat de la ruta que l’exili ha posat sobre la taula des de fa gairebé tres anys i que amb paciència, perseverança i perspectiva va donant fruits. I perquè es confirma que el moviment independentista té dirigents que saben què fan.
PS. Una de les dificultats més grans amb què m’enfronte cada dia quan em pose a escriure aquest article editorial de VilaWeb és com explicar al lector, en un món tan marcat per la velocitat i la immediatesa com és aquest nostre, situacions complexes que requereixen temps per a consolidar-se i per a tenir efectes sobre la vida quotidiana. Per sort, molt de tant en tant, arriben dies com avui que m’ho permeten de fer. Espere que això ajude a fer més comprensible la realitat que vivim. Que al capdavall, la feina que tinc com a periodista, que tenim a VilaWeb i ens fa diferents, és aquesta obstinació per estirar-vos de la voràgine diària perquè pugueu apreciar la complexitat del món des d’una vista més a vol d’ocell.
