10.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 11.01.2022 - 07:50
En la fase decisiva de la contesa europea amb els exiliats, l’estat espanyol té dues males companyies. L’una és Polònia, que ja té obert un conflicte greu, amb sancions i procediments d’infracció, amb les institucions europees. I l’altra és Romania, que no fa gaire que ha emprès un nou desafiament amb la desobediència d’una sentència del Tribunal de Justícia de la UE. El mateix tribunal que haurà de decidir sobre les pre-judicials de Pablo Llarena en relació amb les euroordres ha fixat, arran del cas romanès, un criteri molt clar sobre la preeminència del dret europeu per damunt del de cada estat. És una doctrina tan contundent que deixa en una situació complicada la cúpula judicial espanyola a l’hora de justificar les resolucions contra els exiliats, tant les que ja hi ha hagut com les que hi pugui haver.
El cas és que el Tribunal Constitucional de Romania havia anul·lat aquests darrers dos anys unes quantes condemnes al més alt nivell, contra ex-diputats i ministres, per casos de corrupció, frau i tràfic d’influències, en relació, a més, amb la gestió de fons provinents de la UE. El TC va al·legar motius de procediment per a anul·lar les condemnes, relatius a la composició dels tribunals que havien emès sentència o a la manca de validesa de les proves aportades, tot invocant jurisprudència pròpia. Arran d’això, inquiets per la manera de procedir del Constitucional perquè creava tot un sistema d’impunitat entre la classe política dirigent envers casos de corrupció greus, uns quants tribunals romanesos van enviar preguntes pre-judicials al Tribunal de Luxemburg.
Volien saber concretament si els principis de preeminència del dret de la Unió i d’independència dels jutges els permetien de no fer cabal d’allò que digués el Tribunal Constitucional del seu país. És a dir, jutges independents demanaven a l’alt tribunal de la UE si el dret europeu els protegia, si els permetia de passar per alt disposicions obertament contràries a l’estat de dret del TC, per més que això fos motiu d’accions disciplinàries contra ells segons el dret intern romanès.
Entre les moltes coses que va respondre el TJUE en la sentència del 21 de desembre proppassat, va dir que sí que ho podien fer, que el dret de la UE passava per sobre de les justificacions del TC fetes segons la doctrina interna del dret romanès: “El Tribunal de Justícia [de la UE] considera que […] el tractat de la UE constitueix la carta constitucional d’una comunitat de dret i que les característiques essencials de l’ordenament jurídic comunitari constituït així són, en particular, la seva preeminència per damunt dels drets dels estats membres i l’efecte directe de tot un seguit de disposicions aplicables als seus nacionals i a ells mateixos.”
Més encara: “El Tribunal de Justícia afegeix que, com que l’article 4 del tractat de la UE, en l’apartat segon, estableix que la Unió ha de respectar la igualtat dels estats membres davant els tractats, la Unió no pot fer sinó respectar aquesta igualtat si els estats membres, en virtut del principi de preeminència del dret de la Unió, no poden fer valer cap mesura unilateral contra l’ordenament jurídic de la Unió.” Aquestes afirmacions constitueixen tot un precedent doctrinal del qual tots els estats de la UE han de prendre nota, especialment quan tenen litigis oberts en què, una vegada rere una altra, el dret estatal invocat topa amb el dret europeu prevalent. “Correspon al TJUE de precisar l’abast del principi de preeminència del dret de la Unió segons les disposicions pertinents a l’esmentat dret, i aquest abast no pot dependre de la interpretació de les disposicions del dret nacional ni de la interpretació de les disposicions del dret de la Unió adoptada per un òrgan jurisdiccional nacional, que no és el del Tribunal de Justícia.”
Aquest darrer punt és molt important, perquè Luxemburg recorda que són ells qui han de dir si una decisió o una resolució s’ajusten al dret de la Unió. Tot i la diferència entre l’un cas i l’altre i en les característiques de la resolució, és essencialment allò mateix que el vice-president del TGUE va dir a Llarena el mes de novembre, quan li va recordar que tant era què digués sobre la suspensió o la vigència de les euroordres.
En aquesta línia, la sentència sobre Romania diu: “Els efectes del principi de preeminència del dret de la Unió vinculen tots els òrgans d’un estat membre i les disposicions internes, incloses les constitucionals, no ho poden impedir. Els òrgans jurisdiccionals nacionals estan obligats a no aplicar d’ofici qualsevol norma i pràctica nacional contrària a una disposició del dret de la Unió que tingui un efecte directe, sense haver de demanar o d’esperar l’eliminació prèvia d’aquesta norma o pràctica nacional per la via legislativa o per qualsevol altre procediment constitucional.” El TJUE feia aquesta especificació final perquè el TC romanès deia que per a avantposar el dret europeu a la seva doctrina constitucional calia fer canvis en algunes lleis abans. Luxemburg no ho accepta, tal com palesa la sentència. Però la resposta del Constitucional de Romania fou insistir-hi: ha continuat afirmant que el dret estatal preval, i que els jutges romanesos no el poden passar per alt en virtut del dret de la Unió.
El front romanès en el desafiament judicial s’afegeix al polonès. I arriba en un moment delicat per a Romania, pendent de rebre trenta mil milions d’euros de fons europeus. La manca de respecte a l’estat de dret europeu i la inacció de les autoritats per a emprendre reformes que garanteixin la independència del sistema judicial ho poden complicar. És una arma més que té Brussel·les per a pressionar l’estat romanès.
El cas espanyol
En el cas de l’estat espanyol, sovintegen els advertiments per la manca d’independència del poder judicial, sobretot per la incapacitat de reformar el sistema d’elecció de l’òrgan de govern dels jutges, que, a més, fa anys que és caducat. A les queixes reiterades del Consell d’Europa s’han afegit aquests darrers anys els advertiments de la Comissió Europea. Ara com ara, no han passat d’aquí. Els revessos judicials en la persecució dels exiliats catalans han tingut una escassa repercussió políticament; la Comissió blinda el pacte entre estats i ho esbandeix com un afer intern. Però al Tribunal de la UE l’escletxa s’ha anat obrint, i enguany es podrà comprovar fins a quin punt.
Ara per ara, tant el Tribunal Suprem espanyol com el Tribunal Constitucional han tingut actituds contràries a la preeminència del dret de la UE en el cas de presos i exiliats. En el cas del Suprem, quan Manuel Marchena va mantenir tancat Oriol Junqueras a la presó i li va impedir d’exercir d’eurodiputat malgrat la sentència del TJUE del desembre del 2019 que li reconeixia la immunitat amb caràcter retroactiu d’ençà que havia estat elegit eurodiputat. I en el cas dels exiliats, quan el TC ha desestimat els seus recursos d’empara contra les euroordres i les ha mantingudes vigents malgrat les resolucions del TGUE que deien que havien de restar suspeses. I caldrà comprovar si és certa la filtració de la resolució del jutge Llarena de resposta a Puigdemont quan aquest li demanava si ja havia suspès les ordres de detenció d’acord amb el criteri del TGUE. Segons aquella filtració, la resposta és que “allò que pugui dir el TGUE no influeix en la causa perquè el dret espanyol no és supeditat al dret europeu”.
La sentència recent del TJUE sobre Romania deixa clar que la superioritat jeràrquica del dret europeu és aplicable a totes les disposicions estatals, fins i tot les anteriors a l’aprovació dels tractats vigents. Per si mai cap TC tingués la temptació de fer com el de Romania.
