Per què diem ‘tipus’ si podem dir ‘mena’?

La paraula tipus és una “invasora”, que ha adquirit un significat cada vegada més ampli, de manera que ha anat escombrant una colla de termes. I tot això sense contemplacions, sense tenir pietat de precisions, ni d’etimologies ni de registres. Per a aquesta invasió, ha rebut el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Tot el procés es va originar ja fa uns quants anys copiant les llengües de la vora.

Per esvair dubtes, el diccionari Alcover-Moll ens ho explica així: “La forma tipus és d’adopció moderníssima; la que primer ens vingué va ser tipo, per via del castellà. En català antic no hem trobat cap exemple d’aquest mot.” Joan Coromines també es plany d’aquest abús i ens revela una altra via de difusió: “El mot s’introduí entre nosaltres encara més que pels models castellans, sota la influència dels francesos.”

Aquests són els dos significats principals que hem de reservar a tipus:

1. ‘Model, conjunt de propietats comunes a un cert nombre d’individus o d’objectes.’ Totes aquestes capses són del mateix tipus (és a dir, tenen les mateixes propietats, són de la mateixa mida, són iguals, per bé que poden tenir, per exemple, colors diferents). Aquest tipus de masia és pròpia del Solsonès (és a dir, una masia amb una estructura que serveix de model general). Vam veure quatre tipus de papallones.

2. ‘Individu, espècie, etc., que és l’exemplificació més perfecta d’una espècie, gènere, etc.’ Amb aquest significat és sinònim d’arquetip i de prototip. Era el tipus de la dona jove dels anys vint.

En acabat, els diccionaris també reconeixen a tipus valors específics dels àmbits de la biologia, del dret penal, de la filosofia, de l’economia… I, encara, popularment, s’admet amb el significat de ‘persona del sexe masculí’: Quin tipus més trempat!, i també el de ‘figura d’una persona’: Quan era jove tenia molt bon tipus. 

Fora d’aquests casos, l’ús de tipus és una influència (una interferència) del castellà o del francès, sobretot perquè en català hi ha mots d’aquells de tota la vida, que no hauríem de menystenir. Per exemple, mena. 

Mena és un mot que trobem escrit de ben antic. De primer significava tan sols ‘lloc d’on s’extreu un mineral’ i després va adquirir el valor de ‘classe’: Quina mena de llibres t’agraden?, Hi ha moltes menes de sabates, Hi he trobat fruita de tota mena, Sempre té aquesta mena d’idees. La locució de mena vol dir ‘per natura’: És garrepa de mena. Sóc de mena dormilega. Aquesta construcció s’ha fixat en expressions com ara de bona mena o de mala mena: Aquest raïm és de bona mena; i venir-ne de mena: És molt polit: en ve de mena. I també en aquella dita tan coneguda: De porc i de senyor, se’n ve de mena. Encara, en fi, hi ha la locució una mena de, que adjuntem a un nom quan el volem prendre de referència per explicar alguna cosa desconeguda o poc precisa: Hi havia una mena de boira o de fumera que ho tapava tot. No sé quina bèstia era: com una mena de rata.

Amb aquests significats, tenim més mots, com ara espècie: Em va atendre en una espècie d’estudi; classe: En aquesta ciutat hi ha museus de tota classe; i llei, que segons l’Alcover-Moll es fa servir “en el parlar pagès de tota Catalunya, i en part de Mallorca i Eivissa”: Va haver de suportar tota llei de contrarietats.

I encara hi ha el cas d’un sinònim que avui dia és poc usat: sort. El fet curiós és que si mena és exclusiu del català i de l’occità, sort –amb el significat de ‘classe’– és compartit amb l’occità (sort), amb el francès (sorte) i amb l’italià (sorta). També en anglès, provinent del francès, es fa servir sort amb aquest mateix valor. I, per acabar-ho d’arrodonir, l’Alcover-Moll ens recorda que sort de lletra és això que ara anomenem (potser per influència de l’anglès) tipus de lletra.

Podeu llegir tots els articles de la secció “Ras i curt”