Per què deu ser que confiem tan poc en aquest país?

Diuen que un pessimista és aquell que veu la dificultat de cada oportunitat i que un optimista és aquell que veu una oportunitat en cada dificultat. Ja he dit unes quantes vegades que em molesta molt aquesta idea estesa en alguns cercles que m’identifica com un optimista, però en vista de les reaccions al meu editorial d’ahir potser sí, que m’ho hauré de fer mirar.

Ahir vaig exposar tan cruament com vaig saber la situació que s’obre davant nostre una volta, formalment i oficialment, la CUP ha comunicat que no votaria en cap cas la investidura de Mas. I reconec que algunes de les reaccions em van sorprendre.

No em van sorprendre els fanàtics que quan no dius allò que volen sentir immediatament inventen historietes per no haver de pensar ni reflexionar. Ni em van sorprendre els indignats que van fer evident el seu malestar, potser d’una manera massa explosiva. El que em van sorprendre va ser l’abundància de pessimistes. D’aquesta gent que immediatament corre a dir, amb una seguretat esborronadora, que les eleccions del març les perdríem, els independentistes.

Evidentment, som molt lluny del març i passaran massa coses fins que no hi arribem. Avui ningú no té capacitat, ni tan sols demoscòpica, de saber què ens trobarem al març. No diré, per tant, que les guanyarem de segur, però sí que em sembla forassenyat d’assegurar que les perdrem. Per què? Per quina raó hauríem de perdre unes eleccions al març si el sobiranisme és tan fort i potent com va demostrar el 27-S? A què treu cap tant de pessimisme? En tot cas podríem convenir que la derrota és una possibilitat, això no ho negaré. Però en cap cas no és una certesa, per favor!

La fase contemporània del procés independentista té cinc anys, si voleu comptar des de la sentència de l’estat, o tres si comptem des de la primera gran manifestació de l’ANC. I, entre nosaltres, només els més destructius poden afirmar que no ho hem fet molt bé, en aquest període.

Fa tres anys que Forcadell va anar al parlament a demanar la secessió i ara n’és la presidenta. Els partits que es reclamen independentistes han estat capaços d’aconseguir la majoria dels escons del parlament de Catalunya –i que no es posen d’acord no esborrarà en cap cas aquest fet. El sistema de partits, complet, s’ha fet miques. Tenim un programa concret i directe per a proclamar la república, socialitzat a uns nivells extrems. La veu de Catalunya s’ha sentit a tot el món i fins i tot hi ha parlaments estrangers que han pres posició a favor del procés, amb què s’ha trencat una regla diplomàtica que semblava inamovible. Hem posat Espanya contra la paret, com s’ha demostrat cada dia en les seues declaracions i intencions. I el país no s’ha trencat, per més que ho intenten… Té sentit aquesta desconfiança respecte del nostre país i la nostra gent, en veient tot això que hem fet i tenint en compte el poc temps en què ho hem fet?

En tres anys, l’independentisme ha capitanejat una epopeia política difícil d’igualar, que ha canviat el Principat de dalt a baix. I ho ha fet superant una dificultat rere una altra, que no podem oblidar que ningú no ens ha regalat res ni ens ha facilitat res. Si estem d’acord en tot això, si sabem apreciar com hem arribat fins ací partint pràcticament del no-res, aleshores a què treu cap el pessimisme sobre com encararem la fase següent? Puc entendre el disgust, que el compartesc. Puc entendre un cert cansament fins i tot –és veritat que cada vegada que fem un gran pas endavant sembla que passa alguna cosa. Estic disposat, doncs, a entendre algunes reaccions d’ahir com una expansió emocional. Però ja està. Ara cal no perdre més temps i mirar cap endavant, amb el somriure de sempre als llavis. Que tot això que passa ara només és un obstacle més en el camí i no tindrà cap més transcendència.