Per què culpabilitzem les dones periodistes?

Aquests dies ha passat una cosa grossa. Les dones periodistes han parlat. Han parlat malgrat la culpabilització a què ens trobem sotmeses. Malgrat la culpabilització que patim pel fet mateix de parlar. La periodista i assagista suïssa Mona Chollet, instal·lada a París, ha escrit un llibre que aquesta setmana hauríem volgut escriure totes: Résister à la culpabilisation. Sur quelques empêchements d’exister (2024). Encara no ha estat traduït al català, però el podem trobar en algunes llibreries del país. Resistir a la culpabilització. Sobre alguns impediments d’existir ha estat un best-seller a l’estat francès. Totes tenim necessitat de llegir sobre un fenomen, la culpabilització, que sabem que limita les nostres vides, i que té una composició tan complexa que necessitaríem uns quants assajos per a poder-la entendre i, així, combatre-la millor. L’autora comença el llibre reproduint un seguit de veus internes que sent quan seu a la cadira del despatx. Veus que es fan més fortes, com diu, pel fet de ser dona i també, en el seu cas, i en el nostre, pel fet de ser periodistes.

“Està molt bé que intentis llegir-ho tot, però ja seria hora d’escriure alguna cosa tu, no creus? El llibre que tens al cap no s’escriurà tot sol! Hauries de nodrir-te més del que escriuen les altres autores. Tu et creus més intel·ligent que la resta, creus que tens la ciència infusa? Acabaràs completament abandonada i oblidada, pobreta meua.”

I podríem afegir-hi molt més, de collita pròpia:

“Això que escrius no interessa ningú. Com t’atreveixes a ser tu la que surts en antena si hi ha moltes més persones que podrien fer-ho millor? No creus que vas massa guapa si només vas a treballar? És clar, ara parles, ara dius que han abusat de tu, perquè busques protagonisme i no saps com fer-ho. Les bromes que fas, sincerament, no fan riure ningú. T’han agafat per guapa, nena. Ja està bé d’escriure sempre sobre la mateixa cosa! Et fas pesada.”

Un dels detalls importants és que Chollet no parla de culpabilitat, sinó de culpabilització. La culpabilitat neix d’una mateixa i la culpabilització ve de fora, és un sentiment provocat per un context polític i social. Allò que ella denomina “enemic interior” és un enemic “interioritzat”. L’autora apunta a la cultura judeocristiana –als famosos exàmens de consciència– per identificar els pecats com a origen d’aquesta culpabilització, però també a les veus incorporades dels pares i mares que ens assenyalen de petites què està bé i què està malament. I així vas creixent i la culpa a dins també. Culpabilització si ho fas malament i culpabilització també si ho fas bé o massa bé. Existeix un càstig també pel fet de ser massa bona.

Que el món ens vol callades, ho sabem. Però la cosa va més enllà. Les periodistes hem desenvolupat el que s’anomena esperit crític, ens fem preguntes, avaluem, comparem, traiem conclusions, i aquest esperit crític també afavoreix, crec, el fet de posar-nos a nosaltres mateixes al centre de la crítica. I no tan sols ens culpabilitzem, sinó que ens sentim culpables per haver-nos culpabilitzat. L’espiral és del tot perversa. I, com diu Chollet, la culpa més gran apareix quan intentem deixar enrere el món antic per donar llum a un nou món. Com ha passat aquests dies amb les dones que han relatat episodis d’abús en la seva vida. Han parlat tot i la culpa.

Ana Polo parlava de culpa en la seva intervenció al pòdcast de Crític. “Em va donar la feina, però, és clar, jo sempre em vaig preguntar: em va donar la feina perquè sóc mona, perquè li agrado o perquè soc vàlida? La gent pot pensar que jo vaig treure’n un benefici –d’aquell episodi– perquè em van donar la feina”, relatava Polo, reproduint una conversa amb la seva psicòloga. Aquesta era la seva veu interior, la seva veu interioritzada. I la professional li va contestar: “No, de benefici res, tu tenies dret a aquesta feina i ell te’n va fer pagar un preu que tu mai no hauries d’haver pagat.”

L’enemic interioritzat en el cas del me too català ha pres cos de forma molt explícita en les veus d’algunes periodistes que han criticat i minimitzat les denúncies de les companyes. Primer van posar en dubte el testimoni de Mar Bermúdez, denunciant de Saül Gordillo, dient que al vídeo de la discoteca no s’hi veia cap abús, i després han jutjat també la intervenció d’Ana Polo, assegurant que si en aquell moment ella va consentir el petó al pàrquing ara de què és queixa. Dones de la mateixa espècie, del mateix gremi, segurament maltractades de la mateixa manera, o potser de manera diferent, tant se val, perquè ara no es tracta de dir “doncs a mi això no m’ha passat”. Ara no es tracta de dir si pertanys al 50% o no, ara no es tracta de posar en dubte les companyes, de mirar vídeos amb lupa. Ni de fer de jutgesses. Ara es tracta d’apreciar que vivim un canvi històric. Un canvi històric, sí, tot i la culpabilització.

Per què culpabilitzem les dones periodistes? Quin és aquest binomi que es reforça i es multiplica? Les dones periodistes són les dones que expliquen el món. Les dones que parlen. Dones que tenen veu pròpia. Les que hem esgarrapat una mica de presència pública. Les que ara hem trencat el relat oficial, les que hem deixat de ser obedients. El me too de les periodistes catalanes no ha estat cap casualitat. També podria ser-ho de les pescadores, enginyeres o biòlogues, però ha estat, precisament, el de les periodistes.

Chollet, en algun moment del llibre, es pregunta: “Per què no me’n vaig adonar abans, d’això?”, respecte al seu paper de periodista treballadora. “Feia de mi una treballadora model que editava un text i un altre, amb una regularitat de metrònom. El meu condicionament molt antic s’havia naturalitzat i, per tant, era invisible als meus ulls”, escriu. I perquè era responsable i era treballadora i moltes virtuts més.

Les periodistes joves, potser amb un condicionament menys arrelat –o potser no, vés a saber– han agafat el lideratge d’aquest particular jo també i han empès les més grans a tornar enrere. Totes hem fet l’exercici de recordar i de qüestionar els nostres condicionaments. I hem vist que la discriminació no ha estat tan sols en el món laboral, sinó que ja va començar a la universitat, i de becàries, i la vam arrossegar a les redaccions i potser algunes fins a la jubilació. Culpabilitat, dubtes, inhibicions, autosabotatges, sí, sempre. Sobre allò que escrivim o allò que diem. Sobre com ens presentem en públic. Sobre el nostre físic. Per dones i per periodistes. Però existeix una recepta: resistir a la culpabilització.

El títol del llibre és molt ben triat. Escriure o parlar peti qui peti, tot i les veus dels altres o les veus interioritzades que fan el mateix mal o més. Serà prou interessant aquest article? Aportarà res de nou? Doncs potser no. Només serà un article més. Una veu que s’uneix al corrent d’altres dones. Un granet de sorra, un “gràcies, companyes”, i amb això, avui, ja n’hi haurà prou.