12.04.2021 - 19:50
La setmana passada, tot just havent sabut la xifra de desocupació, vaig centrar la píndola en la preocupació que em causaven alguns punts de l’evolució de l’atur a casa nostra. I en vaig esmentar quatre, dels quals destacava sobretot la situació dels més grans de quaranta-cinc anys, que tenien tendència a consolidar-se i a créixer entre les files dels desocupats de llarga durada. Però hi ha un altre aspecte que ens hauria de preocupar, que és la dinàmica de la xifra de desocupats en l’any de pandèmia i, possiblement, des d’abans.
Anem a pams. La taxa de creixement interanual de la desocupació registrada al març va ser del 21,3%. Hem de pensar que és la primera que es calcula sobre un mes ja afectat per la pandèmia i en què va créixer molt l’atur. Per això presenta una davallada important, tenint en compte que al febrer era del 29,6%. És difícil d’explicar que al març creixem al ritme del 21,3%, mentre el creixement a l’estat espanyol és de l’11,3% i al País Basc, per posar l’exemple extrem, de l’1,42%. És a dir, els mesos de pandèmia, al País Basc gairebé no s’ha creat desocupació, i a Catalunya n’hi ha un 21% més.
Podem dir que al País Basc el turisme té poc pes i que aquest ha estat el factor decisiu per a la pèrdua de llocs de feina, però no em convenç gaire si miro què ha succeït en altres comunitats. A les Illes Balears, la desocupació creix d’un 32% i a les Canàries, d’un 23%, però al País Valencià, on el turisme també té molt de pes, el creixement és de l’11,3%, i a la demarcació més turística, Alacant, creix d’un 13,8%. A Andalusia, el creixement és del 4,2% en un any… Creixem, doncs, 10 punts percentuals més de pressa que el País Valencià o que la mitjana estatal i vint punts més de pressa que el País Basc. Alguna cosa se m’escapa, però no ho veig normal. Com tampoc no sembla normal que la demarcació de Girona sigui la tercera de l’estat en creixement (26,3%), només per darrere de les Illes i d’Osca. Per cert, el cas que també és estrany és el de Madrid (21,4%), que presenta un creixement de la desocupació molt semblant al de Catalunya, però ara aquest punt em queda més lluny.
És cert que pel mig hi ha els ERTO, que d’alguna manera compliquen les dades, perquè els afectats no consten a les llistes de desocupats. Una part de l’explicació del creixement més gran podria ser que a Catalunya hi ha hagut més empreses –en termes relatius a altres comunitats– que han sortit del paraigua de l’ERTO i han enviat una part dels treballadors a l’atur, la qual cosa només la podrem comprovar els mesos vinents, quan els ERTO vagin desapareixent a tot arreu. Veurem si a Catalunya ens hem avançat, vaja. O, des d’un altre punt de vista, potser les mesures de contenció del virus adoptades pel govern català han afectat molt més l’economia, en termes d’ocupació, que en altres comunitats. De totes maneres, no em semblen dues explicacions prou convincents.
Fem un pas més. Aquestes dades són de la desocupació registrada i, habitualment, parlem de desocupació considerant la taxa trimestral que publica l’EPA. Recordem que la darrera, la de desembre del 2020, a Catalunya era del 13,9% i a l’estat espanyol, del 16,1%. Fixeu-vos que la diferència és de 2,2 punts percentuals. El desembre de l’any 2019, la diferència entre ambdues taxes de desocupació era de 3,3 punts, i si anem fins al desembre del 2016, a la sortida de la crisi anterior, era de 3,9 punts. De llavors ençà hi ha hagut aquest aprimament en la diferència, si bé és cert que s’accelera molt amb la pandèmia. Però aquesta evolució ens hauria d’alertar que potser hi ha alguna cosa més de fons.
Potser tot plegat es fa més complicat d’explicar si la referència que prenem és el País Basc. La diferència de taxes EPA del desembre del 2020 és de 3,9 punts a favor dels bascs, mentre que un any abans era només d’1,3 punts. Això vol dir que al País Basc han capejat la pandèmia molt bé i a Catalunya molt malament, o totes dues coses alhora. Sí que és clar que, agafem l’estatística que agafem, aquí en sortim força mal parats.
Dit això, queda encara un tercer punt de dubte. Precisament aquest, el de les estatístiques. Se’n feia ressò la setmana passada el president de la Cecot, Antoni Abad, quan comentava les xifres de desocupació. Entre altres coses, es va mostrar molt crític amb l’aparell estatístic, i va dir: “No té sentit comptar persones dins els llistats de les oficines d’ocupació que realment no cerquen una feina i que només hi consten per poder accedir a una prestació. D’altra banda, també ens trobem amb la casuística contrària, que gran part del jovent no consta a les llistes de les oficines d’ocupació. Per tant, arribem a la conclusió que les dades de l’atur disten molt de la realitat. La Cecot ha proposat unes quantes vegades d’establir un nou indicador que projectés només el nombre de persones que realment volen trobar una feina. Sense dades reals es fa impossible gestionar bé l’atur.” Exactament. Es pot dir més alt, però no més clar. Però de moment, tenim això.
