07.06.2024 - 19:50
El crèdit al consum ha aconseguit una fita significativa a l’estat espanyol, i ha superat els 100.000 milions d’euros l’abril del 2024, un nivell no vist d’ençà del març del 2009. Segons les dades del Banc d’Espanya, aquesta xifra representa un increment interanual del 6,2%, i destaca la dependència creixent d’una part de les llars d’aquesta mena de finançament. L’explicació, probablement, ve de la pujada dels preus i la reducció dels estalvis acumulats durant la pandèmia, dos factors clau en aquesta remuntada. Malgrat que els tipus d’interès per a aquests préstecs gairebé arriben al 8%, unes famílies continuen fent-los servir per comprar, per la confiança que tenen en el futur, i unes altres es veuen obligades a recórrer-hi per afrontar les seves despeses, pel fet que l’encariment de la vida els supera el ritme de creixement dels ingressos. Són les dues cares d’aquest crèdit.
Per a les entitats bancàries sempre és un bon negoci, i sembla que han trobat en el crèdit al consum un pilar fonamental per a sostenir els seus comptes, especialment arran de la caiguda en unes altres àrees, com les hipoteques i el finançament empresarial. Fins i tot, en alguns casos, aquest segment ha estat intensificat els darrers temps en la seva política comercial, per compensar les caigudes en els altres tipus de préstecs.
El cas és que, en total, les entitats financeres tenen un saldo de 100.030 milions d’euros en el quart mes de l’any, un fet que, segons el Banc d’Espanya no es veia d’ençà del març de fa quinze anys. Aquests darrers mesos, l’encariment del cost de la vida ha obligat moltes llars a recórrer a aquesta mena de finançament per a afrontar les seves despeses. La xifra pot sorprendre més si es té en compte que el saldo de crèdit total concedit a famílies i entitats sense ànim de lucre va disminuir d’un 1,1% interanual l’abril del 2024, quan assolí els 678.762 milions d’euros. Cal detallar que les hipoteques han baixat d’un 2,1% anual i els crèdits destinats a unes altres finalitats (ni hipoteques ni consum) han baixat d’un 4%.
Segons el Banc d’Espanya, del punt de vista bancari, els aspectes importants de la cartera de consum cal dir que tenen una dimensió reduïda, un 8,2% del total de crèdit bancari a l’estat espanyol i que es pot classificar en tres segments principals, excloent-ne targetes: cotxes, béns i serveis, i consum durador, amb pesos del 39%, 26% i 35%, respectivament. Addicionalment, el negoci de targetes de crèdit que, en general, segueix l’esquema d’amortització mensual, té un saldo ajornat de tan sols l’1% del crèdit bancari total.
En realitat, és un fenomen que no vivim aquí i prou, sinó que succeeix a tot Europa. Però un estudi del BCE advertia fa uns mesos de les diferències que hi ha en la seva evolució segons les classes socials. Així, la taxa de sol·licitud de crèdits al consum pel segment dels que tenen rendes més altes (el 20%) ha disminuït i ho continua fent de manera constant. En canvi, per al 50% dels qui són a les capes inferiors d’ingressos, hi ha un augment notable en la taxa de sol·licitud de préstecs.
Ho expliquen els resultats recents de l’Enquesta d’Expectatives al Consumidor (CES) del BCE, que mostren un augment substancial de la quota de consumidors que sol·liciten crèdit. Això pot semblar sorprenent, tenint en compte que darrerament els sol·licitants han hagut de pagar uns tipus d’interès molt més alts, mentre els bancs proporcionaven menys crèdit global que en anys anteriors. Quins són els principals impulsors d’aquesta dinàmica?, es demana el BCE.
Precisament, les microdades de l’enquesta suggereixen que hi ha hagut canvis significatius en la composició dels grups de consumidors que sol·liciten crèdits en els últims temps. Els consumidors de renda més alta ara sol·liciten nous préstecs amb menys freqüència, mentre que les llars de renda més baixa en sol·liciten molts més, en particular el crèdit al consum, del que parlem. Al seu torn, com és lògic, els bancs rebutgen ara una proporció més alta de sol·licituds, atès que el risc que han d’assumir amb aquest segment de la clientela és molt superior.
Segons el Banc d’Espanya, hi ha dos aspectes que faciliten aquesta dinàmica, del punt de vista de l’oferta. Per una banda, el crèdit al consum és un negoci en què podem trobar entitats amb una dimensió europea real. L’estandardització dels seus productes i la digitalització permeten d’eixamplar el negoci a escala internacional i participar en uns quants mercats.
I, per una altra banda, és un segment en què la digitalització va canviant la manera d’operar. Actualment, la major part del finançament al consum es concedeix amb canals digitals, amb una operativa totalment en línia i processos més ràpids i automatitzats. Amb freqüència, totes les fases de la contractació dels préstecs fan ús de les noves tecnologies.
Però aquesta dinàmica té un perill greu per a una part gens negligible dels usuaris habituals. He parlat amb Antonio Gallardo, que és el responsable d’estudis d’ASUFIN, una associació espanyola d’usuaris financers que fa més de catorze anys que se centra en “la protecció del consumidor enfront dels abusos de la banca”. I em comenta que en el baròmetre que fan la part més preocupant és la qualitativa. “Calculem que més d’un 40% dels sol·licitants de crèdit al consum ho fan sense expressar una finalitat concreta. És a dir, no el volen per a comprar un cotxe o una rentadora, sinó per a pagar un deute preexistent o per la necessitat de cobrir els dies que falten per a arribar a final de mes i cobrar el salari”, em diu.
Dubta de les xifres del Banc d’Espanya, en el sentit que hi ha unes altres organitzacions, fora del seu control, que es dediquen a concedir crèdits d’aquesta mena. “Quan un banc rebutja la teva sol·licitud, no tens més remei que buscar diners a una altra banda. I aquí rau el perill d’entrar en una espiral de la qual és difícil sortir, perquè has d’anar a parar a altres establiments, on les condicions dels préstecs són realment d’usura”, afegeix.
I em parla dels minicrèdits que ofereixen aquests establiments a la gent que està desesperada i necessita amb urgència uns diners perquè no li tallin la llum o l’aigua, per exemple. Segons que diu, el segment dels minicrédits de 300 euros a trenta dies,és el més habitual, i hi ha una oferta molt àmplia i consolidada. “Avui et dono 300 euros i al cap d’un mes me n’has de tornar 405!” Sí, el que sorprèn és el cost mitjà d’aquests préstecs, que és de 105 euros, amb una TAE que es manté al voltant del 3,200% I em diu, això sí, que hi ha diferències importants entre el minicrédit a 30 dies més barat, el de Reddo, que cobra 90 euros (TAE del 2,229%) i el més car, Loaney, que cobra 134,10 euros (TAE del 88,326%. Cal dir que en el baròmetre d’ASUFIN s’esmenten onze d’aquests establiments, amb les respectives condicions dels minicrèdits.
Com poden funcionar aquestes entitats? Em comenta que la clau és que sempre són crèdits molt petits i que la gent que els podria portar al jutjat no té ni els coneixements, ni els diners per a fer-ho. En cas que hi arribessin, diu que “tindrien totes les de guanyar”. Jo em pregunto si en aquests casos, que són coneguts, ningú no pot actuar d’ofici. “És evident que aquests establiments tenen molt interès a treballar amb xifres petites i amb moltes operacions. Sobretot, amb xifres petites. Fins i tot és habitual que els mateixos clients vagin repetint unes quantes vegades al cap de l’any, amb sumes com més va més altes. Al final, sempre hi ha alguna cosa en garantia, és clar”, em comenta.
Aquesta és la cara bruta dels crèdits al consum. No tots són així, evidentment, però no sabem quina quantitat sobre les xifres oficials representen. Cal pensar que són una minoria, però el sol fet que existeixin ja és una vergonya. Quant al “crèdit al consum normal”, el seu creixement aquests darrers temps no deixa de sorprendre i, sobretot, fa pensar què pot passar quan els arribi la baixada de tipus. De moment, sembla que res no atura la seva dinàmica alcista.
