17.05.2018 - 22:00
Còrsega no és Nova Caledònia. Molt bé. Encara més: són molt diferents. Tan diferents, que l’una pot separar-se de la República Francesa (hi ha previst un referèndum sobre la independència enguany) i l’altra no. Com es pot justificar aquest tracte desigual? No cal dir que la resposta jurídica ja la sabem. El dret internacional atorga als pobles colonitzats el dret de disposar de si mateixos, un precepte que s’ha integrat a la constitució de la V República gala. Tanmateix, en aquest xoc entre l’agenda política corsa (autonomista) i la neocaledoniana (referèndum sobre la independència), la qüestió que m’ha cridat l’atenció és més aviat la dels fonaments democràtics i morals de la resposta esmentada: quina raó ha de dur-nos a pensar que allò que és democràticament legítim en un cas no ho és en un altre? Per comprendre que ens enfrontem a una contradicció, hem de recórrer a la concepció de nació que venerem en democràcia; això és, la concepció liberal, també denominada ‘cívica’.
Correspon a Renan, mil vegades citat i esmentat quan es parla de nació, l’honor d’haver trobat un fonament democràtic i voluntarista (el consentiment) per a la inscripció nacional, en contrast amb els seus fonaments ètnics o culturals. Com recordareu, Renan sostenia (amb una mica d’oportunisme, sense dubte) que la inscripció nacional d’Alsàcia i Lorena, territoris de cultura alemanya, havia de basar-se en la voluntat de la seva població. Ambdues regions havien de poder decidir la seva inscripció nacional, atès que en democràcia ha de prevaldre la voluntat dels ciutadans. En aquest argument reconeixem, doncs, la concepció de nació que tant valorem en les democràcies liberals. Sigui com sigui, què constatem quan provem de comprar l’actitud de la República Francesa respecte de les reivindicacions neocaledonianes, per una banda, i les corses, per una altra?
D’una banda, la República mostra la seva faceta més liberal i democràtica en la gestió de les reivindicacions neocaledonianes. Els habitants de Nova Caledònia volen ser amos d’ells mateixos i no se’ls pot mantenir lligats a la República contra la seva voluntat: en conseqüència, es fa una consulta per referèndum que hauria de permetre a la població concernida d’expressar la seva afecció a la nació francesa o bé la seva voluntat de crear un estat independent. Fins aquí, tot respon a la recta lògica liberal de la concepció cívica o voluntarista de la nació.
D’una altra banda, la República Francesa mostra el seu costat més rígid davant les reivindicacions corses. Com recordava Manuel Valls, avui els nacionalistes demanen la cooficialitat del francès i el cors, però ‘d’aquí a quinze anys, es consideraran amb el dret de demanar una consulta sobre la independència’. En bona lògica democràtica, podríem demanar-nos: i què? Encara més: per què allò que és acceptable en un cas (Nova Caledònia) no ho és en un altre (Còrsega)? Per què la voluntat de la població afectada ha de ser escoltada en un cas i en un altre no? Deixeu-me que hi insisteixi: no m’interessa la resposta jurídica esmentada abans, sinó els pilars polítics, ideològics i morals que fonamenten aquest tracte jurídic diferenciat. Perquè, ben mirat, alguna ment maliciosa podria pensar que darrere d’aquesta actitud no s’amaga pas res de liberal ni de Renan, sinó que més aviat es remuntaria als fonaments ètnics de la inscripció nacional: a una població geogràficament allunyada de França, la composició i els costums de la qual es consideren diferents, li podrien atorgar el dret d’expressar democràticament el seu desig d’organitzar-se com un estat separat; per a una població més pròxima en termes geogràfics i la composició i els costums de la qual es consideren plenament francesos (una vegada més, segons Manuel Valls, ‘Còrsega no és Nova Caledònia! Còrsega és una illa mediterrània i profundament francesa’: podríem deduir, doncs, que Nova Caledònia és menys francesa?) no tindria dret de manifestar-se sobre la seva inscripció nacional.
Podem donar a aquesta qüestió tantes voltes com vulguem i cercar en el refugi jurídic (el dret internacional i la constitució francesa) totes les excuses que vulguem. Tanmateix, si la voluntat dels pobles que componen una nació no es té en compte sistemàticament quan sorgeixen reivindicacions nacionalistes o independentistes, s’ha de denunciar la concepció cívica o liberal de la nació com un frau i subratllar la contradicció democràtica següent: els pobles es poden autodeterminar en virtut del seu perfil ètnic diferenciat (o així considerat), però no poden fer-ho si la seva voluntat d’autodeterminació no té una base ètnica. Una contradicció insuportable.
[Text original en francès, traduït per Pepe Ventura i Bel Zaballa.]
