11.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 12.06.2024 - 09:47
Diumenge passat. Són unes eleccions estranyes. Les urnes han tancat a les vuit del vespre, però no hi ha resultats fins a les onze de la nit, per respectar que els col·legis electorals d’Itàlia tanquen així de tard. Les dades, quan apareixeran, seran gairebé completes. Mentre no arriben, els polítics distrauen el temps mort comentant els sondatges d’opinió. Tots donen el PP com a guanyador, però el de les televisions públiques obre la porta a un possible empat entre el PP i el PSOE.
No acabarà passant, això, i les xifres definitives deixaran el PP clarament per davant els socialistes. Però a la seu del PSOE, les declaracions proven de mantenir els ànims des del primer minut. Els portaveus que van succeint-se davant els micròfons de la premsa repeteixen que, si el PP buscava un plebiscit, l’ha perdut. Que Feijóo no ha aconseguit de derrotar Sánchez. Són unes eleccions europees en què ni Sánchez ni Feijóo no participen, però sembla que aquest és l’únic focus possible de la nit.
Tanmateix, a mesura que passen les hores, l’entusiasme socialista es va apagant. A fora del carrer Ferraz de Madrid, no hi ha cap muntatge preparat com el de les grans nits electorals. I la candidata, Teresa Ribera, calla, calla molt. Hom especula que ells sí que tenen notícies i accés a les dades que van arribant embargades, però no classificades, als ordinadors del Ministeri de l’Interior. I que no són bones.
De sobte, arriba Pedro Sánchez amb el seu cotxe oficial. Són les deu passades i tothom s’anima. Tot el dia ha circulat un whatsapp intrigant entre bona part dels polítics i periodistes madrilenys: “Alerta a les onze de la nit.” Res més. Tothom especula amb el famós anunci de noves eleccions espanyoles que ha omplert rius de tinta els darrers dies. La tesi és que si el PSOE guanya els populars o hi empata, Pedro Sánchez convocarà eleccions la mateixa nit. Però no passa. No tan sols això. Pedro Sánchez és a Ferraz, però no es fa visible en cap moment de la nit. Tancat al seu despatx, no té ni el gest d’acudir a saludar els treballadors de la seu.
Finalment, apareix Teresa Ribera, tota sola. Els presents li fan una mena de passadís d’honor. Hi ha algunes banderes socialistes i dues d’europees. Ribera somriu i aplaudeix i repeteix les consignes amb el seu to serè i contingut. Que si el PP buscava un plebiscit, l’ha perdut. Que Feijóo no ha aconseguit de derrotar Sánchez. Molts del qui omplen la sala es demanen on és Sánchez. Per què no apareix? Per què calla tant?
El president del govern espanyol ha acostumat els seus als cops d’efecte, però aquesta vegada calla i s’amaga. Ja ho va fer el 30 de maig, quan es va aprovar l’amnistia al congrés, la llei més important de la legislatura, sens dubte, i també va amagar-se. El seu vot era necessari, de manera que va anar al congrés, però a votar i prou, i s’hi va estar tan sols els minuts estrictament necessaris. Va entrar enmig de les intervencions i se’n va anar enmig de les intervencions. Com si no volgués saludar ningú ni ser saludat. I encara menys, ser interrogat. Un vist i no vist que va cridar molt l’atenció, però que alguns van explicar dient que era en plena campanya i no volia perdre’n el control.
Però el silenci de diumenge passat va ser molt més significatiu. Per les expectatives que s’havien creat.
Sánchez, després d’haver fet fins i tot dues cartes públiques i d’haver protagonitzat episodis tan sorprenents com aquells cinc dies de “reflexió” arran de l’assetjament públic que deia que sofria la seva dona –i que va acabar amb una imputació judicial–, ara no obre la boca, i això ha donat peu a tota mena d’especulacions.
Políticament, tothom destaca que s’ha quedat sense marge d’actuació. Si no pot convocar eleccions –perquè no guanya el PP, però també perquè els seus socis de Sumar s’enfonsen–, això comporta tres anys llarguíssims d’una legislatura en què els independentistes catalans, sobretot Junts, que el molesta molt més que ningú, el tenen atrapat. Ja va evitar de fer el pressupost d’enguany, amb l’excusa de les eleccions catalanes, però no pot passar quatre anys amb el pressupost prorrogat.
Les dades són contundents. Un estudi publicat dilluns al diari El País, retrata què hauria passat en cas que les eleccions europees haguessin estat les espanyoles. El PP hauria guanyat amb 152 escons, contra 131 del PSOE. Però, a més, Vox hauria estat tercera força, amb 22 escons, i Sumar s’hauria ensorrat amb només 4 diputats. I Junts i Esquerra haurien augmentat la presència: els de Puigdemont haurien passat de 7 diputats a 12, i Esquerra, de 7 a 8. En compte de tenir 7 o 14 vots incòmodes, Sánchez hauria passat a tenir-ne 12 o 20, una situació molt més complicada encara. PP i Vox no arribarien a la majoria absoluta, a manca de dos vots, però tindrien el comodí del nou moviment d’extrema dreta, Se Acabó la Fiesta, que obtindria 5 diputats. I, fos com fos, els partits que van votar la investidura es quedarien, si volguessin repetir la maniobra amb 170 escons, sense les xifres que caldrien.
D’aquí, el silenci de l’home de les mil-i-una maniobres. Sap que no té marge. No té cap més marge que encomanar-se a la coalició de partits que el manté a la Moncloa i resar perquè no es compliqui el cas de corrupció que involucra la seva dona, Begoña Gómez. I això implica silenci i discreció. Al govern espanyol desconfien de Junts i de Puigdemont, de la mateixa manera que Puigdemont i Junts desconfien del govern espanyol. I això implica que Sánchez, mentre fa sumes i restes a veure si troba un camí, està obligat a restar callat i a no ocasionar més tensió, tot esperant el volcà de la investidura catalana. De manera que calla, perquè no té cap més remei.
