01.06.2021 - 21:50
D’on ve aquest dolor que sento? Què el desencadena realment? Per què no és sempre igual? A tothom li fa el mateix mal que a mi? Aquestes són preguntes que m’he fet durant molt de temps. He tingut dolor lumbar crònic. I sí, he experimentat en la meva pròpia pell dolors tan insuportables que m’impedien de caminar.
Tanmateix, precisament per aquesta experiència, puc cridar als quatre vents que el dolor crònic no dura tota la vida. És possible sortir d’aquest cercle viciós en què sentim que hem de posar atenció constantment al dolor.
Jo mateix he comprovat que es pot vèncer la hipervigilància al dolor i superar la por de moure’ns i empitjorar. Ara bé, cal entendre la nostra experiència dolorosa i desenvolupar prou autoconfiança per a apoderar-nos en el nostre procés.
Com a investigador i docent, em dedico a estudiar què pensem, creiem i sentim sobre el dolor i per què les persones experimentem diferents intensitats i durades del dolor muscular que tenim, encara que la zona del cos on el sentim sigui exactament la mateixa.
No tot és com sembla
Es considera dolor crònic aquell que persisteix més enllà del curs natural de recuperació d’un teixit. En altres paraules, el que es manté durant un temps superior als tres mesos, malgrat que la nostra estructura (per exemple, el múscul) s’hagi recuperat.
Per què passa, això? La influència que exerceix el cervell humà en l’experiència dolorosa és indiscutible. El cervell de cada persona presenta una sèrie de factors que el fa únic en relació amb el d’altres persones quan apareix el dolor, incloent-hi el sistema de creences, l’estat afectiu i les experiències prèvies en què el dolor ha estat protagonista.
Aquests factors modifiquen el nivell d’amenaça que el nostre cervell interpreta que hi ha en una situació determinada. Si resulta que el cervell percep la situació com una amenaça, el dolor es manifestarà.
Si no, com és que hi ha vegades que ens donem cops i no notem res, i altres vegades el mateix cop ens causa un dolor tan intens que no sabem com justificar-lo? Per què ens sembla normal tenir punxades musculars i, tanmateix, un tall petit al dit ens pot resultar insuportable? O per què quan ens sotmetem a un nivell elevat d’estrès, per exemple durant el període d’exàmens, apareixen o augmenten els nivells de dolor?
Por del dolor i pensaments catastrofistes
Hi ha múltiples factors biològics, contextuals, culturals, psicològics i socials que tenen un paper clau en la manera com una persona amb dolor crònic musculoesquelètic percep el dolor, l’analitza i hi respon.
Tant la por del dolor o del moviment (“si em moc, em farà més mal”) com la presència de pensaments catastrofistes (“el meu dolor és insuportable”) han estat associats a un augment dels nivells d’intensitat del dolor musculoesquelètic que experimentem.
En el pol oposat, les creences d’autoeficàcia davant el dolor (“tinc confiança per a controlar els símptomes, l’estrès i la discapacitat associada al dolor“) redueixen la intensitat del dolor que experimentem.
Hi ha teràpies aplicades en diferents especialitats sociosanitàries per a reduir la por i els pensaments catastrofistes i augmentar l’autoeficàcia davant el dolor en persones amb dolor crònic.
Concretament, l’exercici físic és considerat una teràpia clau per a millorar el dolor crònic musculoesquelètic. Tanmateix, hi ha molta feina per fer. És habitual que persones que senten aquesta mena de dolor no s’adhereixin als programes d’exercicis. Un pilar fonamental perquè ho facin és ajudar-los a construir autoeficàcia, a apoderar-se, motivar-se i donar-li un sentit perquè entengui que la pràctica regular d’activitat física és beneficiosa.
Els professionals sociosanitaris tenim una oportunitat enorme per a apoderar les persones que ens vénen a veure amb un dolor crònic. És clau crear una atmosfera de confiança i tranquil·litat en què es desenvolupi una aliança terapèutica adequada amb les persones que senten dolor, mitjançant una escolta activa de tot el procés dolorós de la persona. A més del desenvolupament d’objectius clars i realistes en equip.
Gràcies a això, es pot establir un camí òptim que aporti seguretat a la persona i en què el professional sanitari i la persona que experimenta dolor caminin junts en cadascun dels passos que es fan per aconseguir l’estat d’autocontrol a la pràctica d’activitat física habitual.
Javier Martínez Calderón és professor de Fisioteràpia i investigador postdoctoral en dolor persistent musculoesquelètic a la Universitat de Sevilla. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
