Per què les orques ataquen els vaixells?

Les orques que viuen davant la costa ibèrica d’Europa van colpejar i van enfonsar fa poc un iot en l’estret de Gibraltar. Els científics sospiten que és la tercera embarcació que aquesta subpoblació d’orques ha bolcat d’ençà del maig del 2020, quan l’orca femella que creuen que és l’autora d’aquest comportament va tenir una trobada traumàtica amb una embarcació.

En la majoria dels casos registrats, les orques mosseguen, dobleguen i trenquen els timons dels velers. Com van aprendre a imitar aquest comportament i per què? Ho demanem al doctor Luke Rendell, que investiga l’aprenentatge, el comportament i la comunicació dels mamífers marins a la Universitat de Saint Andrews.

—Per què creieu que les orques ataquen els vaixells davant la costa ibèrica?
—Qualsevol resposta que jo (o qualsevol altra persona) doni a aquesta pregunta és especulació: no sabem prou sobre les motivacions de les orques. El trencaclosques per als biòlegs és comprendre com es va desenvolupar aquest comportament. La manca de recompenses òbvies que millorin la forma física (com ara el menjar) vol dir que és poc probable que sigui una evolució que permeti a les balenes de sobreviure més bé en el seu entorn. Això és el que anomenaríem un tret adaptatiu: confereix un benefici evolutiu directe perquè ajuda l’animal a trobar menjar, aparellar-se o criar amb èxit. Però puc dir-vos com és aquest comportament. Hi ha molts testimonis d’orques totes soles i de grups que desenvolupen hàbits idiosincràtics i no evidentment adaptatius. Aquests van d’un grup que es dedica a una cosa que sembla una moda a curt termini de portar salmons morts al cap, a un altre que imita vocalment els lleons marins –pot haver-hi un resultat adaptatiu per a convèncer els lleons marins que tu també n’ets un i no pas un depredador, però no en tenim proves. Hi ha unes altres menes de comportament que sí que semblen implicar recompenses: per exemple, les orques captives que aprenen a regurgitar peix per utilitzar-ho d’esquer per a les gavines, que sembla que són preferibles al peix. Però l’origen i la propagació d’aquests atacs a embarcacions encaixa molt bé amb la caracterització d’una moda passatgera, i ara cal veure quant de temps persisteix. Si, en canvi, hi ha una explicació adaptativa, crec que té a veure amb el fet que la curiositat a vegades condueix a innovacions importants entorn de les fonts d’aliment, que després poden compartir-se.

—Com sospiteu que es transmet aquest comportament entre les orques de la regió?
—Aquest comportament probablement va començar amb orques totes soles, però sembla que es va estendre per l’aprenentatge social. Fa poc vam publicar un article sobre un comportament semblant en dofins mulars. Hi identifiquem el dofí que va promoure el fet de caminar amb la cua, que havia adquirit durant un període temporal de captivitat. Això s’assembla força al cas que explica una revista acadèmica sobre unes orques que fa poc van enfonsar un iot, en el sentit que es va identificar un individu específic com a possible font. Segons el relat, aquesta orca es va veure impulsada a adoptar aquest comportament a causa d’un trauma passat. Tal vegada va ser colpejada pel timó d’un vaixell. El motiu exacte és molt difícil de saber amb seguretat, però sí que sabem que el comportament s’ha estès pel seu grup. I és difícil d’explicar aquesta dinàmica sense que hi hagi alguna mena d’aprenentatge social, la difusió d’informació.

—Hi ha proves que les orques s’hagin comportat així en el passat?
—He vist orques nedant molt prop del nostre vaixell en aigües pròximes a Sant Vicent, al Carib oriental, durant un estudi de recerca. El nostre vaixell, igual que els implicats en aquestes interaccions, era de la grandària d’una balena grossa (una geperuda, per exemple). Pot ser que ens investiguessin, però no van arribar mai a cap mena d’interacció física. La meva impressió va ser que els interessaven l’hèlix del vaixell i els corrents que creava; una vegada es van acostar tant que vam haver d’apagar el motor per evitar lesions. Per tant, acostar-se als vaixells no és una novetat. Ara, atacar-los d’una manera tan decidida no ho havia sentit mai. Naturalment, sabem que unes altres espècies sí que ho fan, sobretot els catxalots. Això va originar la història de Moby Dick: una combinació de relats d’una balena blanca davant la costa sud-americana sobrenomenada “Mocha Dick”, i el relat del balener Essex, enfonsat per un gran catxalot en aigües equatorials.

—La subpoblació d’orques responsable d’aquests atacs és en perill crític. Creieu que l’estat de conservació del grup és important, d’alguna manera?
—No crec que sigui especialment significatiu per a l’origen i la propagació del comportament, però sí per a la forma en què hem de gestionar aquesta població. Si aquestes orques continuen atacant els vaixells, serà més difícil de protegir-les. La interacció amb les hèlixs giratòries no solament augmenta el risc de lesions per a les orques, sinó que també és una amenaça per a les persones –de lesions a la tripulació fins a l’enfonsament de les embarcacions. Això crearà pressió política perquè es faci alguna cosa. Naturalment, els operadors de petites embarcacions no necessiten navegar per les zones de les costes atlàntiques d’Espanya i Portugal on hi ha hagut aquestes interaccions amb les orques. Impedir-los-ho resoldria el problema, però per a molts operadors i propietaris d’embarcacions aquesta és la ruta més curta, mentre que dirigir-se mar endins implica travessies més arriscades. La pèrdua d’ingressos turístics si s’aturen aquests viatges augmentarà la pressió per a trobar una solució permanent. És possible que hi hagi qui demani de controlar les orques, fins i tot de matar-les si continuen amenaçant la vida humana i els seus mitjans de subsistència. Això suscita qüestions ètiques importants sobre la nostra relació amb aquests animals. Com a espècie que en última instància ostenta el poder més gran, hauríem de desallotjar les embarcacions petites i vulnerables de l’hàbitat de les orques com a part d’una relació canviant amb la mar, que sabem que es deteriora a conseqüència de les nostres accions? O hauríem de conferir-nos el dret de navegar al nostre antull i controlar els animals que ho impedeixin, fins a sacrificar-los? Històricament, aquesta darrera opinió hauria prevalgut gairebé segur, i potser ara també. Però és la societat, i no pas els científics, que ha de respondre a aquesta pregunta, i caldrà veure cap a on s’inclinen finalment les autoritats competents.

—Els informes indiquen que una víctima “traumatitzada” d’una col·lisió d’embarcacions va començar el comportament. És forassenyat de pensar en una solidaritat i autodefensa entre les orques?
—Em sembla una especulació plausible. Els autors de l’article recent la presenten com una de les hipòtesis sobre com pot haver-se desenvolupat el comportament, com també l’augment general de la pressió sobre el seu hàbitat, la idea de la curiositat natural i altres opcions –aquesta darrera és la que em sembla més probable. Les nocions d’autodefensa col·lectiva en els cetacis (mamífers aquàtics, que inclouen balenes, dofins i marsopes) no són gens extravagants. Per exemple, hi ha testimonis de catxalots que es defensen els uns als altres quan les orques ataquen. La solidaritat és una qüestió més subjectiva, i no tenim accés als estats mentals interns d’aquests animals per a comprendre realment si passa o no. Tanmateix, puc assenyalar un cetaci diferent: les balenes geperudes aparentment ajuden unes altres espècies, especialment les foques, quan són atacades per les orques. El científic que va dirigir la descripció d’aquest comportament, Robert Pitman, va dir que ho considera “altruisme involuntari” basat en una simple regla empírica: “Quan sentis l’atac d’una orca, ves a separar-la.” Aquests relats formulen preguntes interessants sobre les motivacions que hi ha darrere els atacs de les orques als vaixells, que encara no podem respondre. No és impossible que aquestes orques ens percebin com el seu agressor comú, però també és possible que no.

Luke Rendell és professor de la Facultat de Biologia de la Universitat de St. Andrews, afiliat a l’Institut Escocès de l’Oceà, la Unitat de Recerca de Mamífers Marins, el Centre d’Aprenentatge Social i Evolució Cognitiva i l’Institut de Ciències Conductuals i Neuronals.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.