15.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.01.2025 - 21:42
No puc sinó alegrar-me pel fet que s’haja aconseguit un alto-el-foc a Gaza després de quinze mesos d’una de les guerres més horroroses que podem recordar. Si aquest acord significa, aconsegueix, el retorn d’una part dels ostatges d’Hamàs i la fi dels atacs israelians sobre Gaza, ni que siga per un període de temps finit, benvingut siga. Dit això, hi ha massa preguntes en l’aire per a poder-nos permetre de ser optimistes. Sobretot perquè les preguntes que hi ha sense resposta són les preguntes clau.
Qui governarà Gaza?, per exemple. Hamàs, com fins ara? I qui dirigirà la reconstrucció? Hamàs? Què se’n farà, de les noves instal·lacions militars israelianes que hi ha dins Gaza? Els israelians desballestaran els corredors i les bases que han instal·lat per a partir la franja en trossos? I si tornen els desplaçats, on viuran, on dormiran? I d’on eixiran els diners, moltíssims diners, necessaris per a reconstruir ni que siga mínimament un territori, la franja de Gaza, que ha estat reduït a runa, literalment?
I, sobretot, la gran pregunta: Israel cooperarà lleialment per a fer efectiu aquest acord i que supere la fase primera, o l’obstaculitzarà així que Trump ja estiga a la Casa Blanca, dilluns vinent? Dit d’una manera més explícita: això és un pacte polític oportunista o bé un canvi real de pensament, d’estratègia i de visió de futur dels dos actors?
Aquesta desconfiança que mostre avui –i que mostra tanta gent– no és perquè sí, ni fruit del caprici. I encara menys de les ganes. És el fruit, sobretot, del fet que no hi ha cap resposta creïble –o, més ben dit, cap resposta esperançadora– a la pregunta clau: per què ara? Per quin motiu ara sí que s’ha arribat a aquest acord?
Perquè aquest acord, aquest mateix acord, es va presentar el mes de maig i va ser assumit per l’ONU, però no va ser aplicat. El mateix pla. I presentat pels mateixos actors internacionals –un Catar que guanya cada dia més pes polític al món, Egipte i els Estats Units. Redactat igual i amb la mateixa metodologia per a resoldre el conflicte. Per què aleshores no i ara sí?
En públic, l’administració Biden havia acusat sempre Hamàs del rebuig al pla, però, a mesura que passava el temps i la seua impaciència es feia més visible, ha anat explicant a poc a poc que Israel, concretament el govern d’extrema dreta que dóna suport a Netanyahu, ha estat el principal entrebanc per a arribar a bon port.
De fet, Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional i portaestendard de l’extrema dreta al govern, presumia públicament dimarts d’haver impedit l’acord durant mesos amenaçant Netanyahu d’abandonar el govern. I és evident que, com ha escrit Ben Caspit al diari Ma’ariv, “si Hamàs ha acceptat aquest acord ara, hauria acceptat el mateix acord a l’agost si li l’haguessen ofert”.
Per què aleshores no es va oferir, no el va oferir Israel, i ara sí? Què ha fet canviar els israelians?
Tot indica que l’únic factor diferent, l’única cosa que ha canviat, ha estat l’esforç conjunt, aquesta vegada, de Biden i Trump –el seu gran valedor i imminent president dels Estats Units. El treball incansable del secretari d’estat americà, Antony Blinken, ha anat acompanyat aquesta vegada per una frenètica ronda de l’empresari i enviat personal de Trump, Steve Witkoff. I aquesta és l’única diferència visible i raonable que pot explicar per què Netanyahu diu que sí avui a allò que ha dit que no repetidament tots aquests mesos.
Però ara la pregunta és si així, amb la pressa del calendari polític nord-americà com a única raó, es pot aconseguir una pau real, una pau que responga a les preguntes complicadíssimes, que no respon, sobre el futur de Gaza, sobre l’estat de Palestina i sobre la relació amb l’estat d’Israel. I l’única resposta possible a aquesta pregunta és que no.
M’agradaria molt equivocar-me, però, fins i tot després d’aquest alto-el-foc, és molt improbable que hi haja una pau real. Perquè una pau real reclama entrar a fons en les grans qüestions i resoldre un seguit de grans problemes que amb el pacte presentat ara, simplement, ni es toquen.
