25.08.2019 - 21:50
Al llarg de tot l’any han arribat al sud del País Valencià i a les Illes diverses barques procedents d’Algèria amb desenes de persones a bord. Concretament, i segons dades de l’ACNUR, han estat 210, la majoria algerianes, les que han arribat enguany. Bona part de les travesses clandestines han estat a l’estiu, aprofitant el bon temps i sobretot la proximitat geogràfica, que fa ‘atractiva’ la migració travessant la Mediterrània des de les costes d’Alger i d’Orà. Malgrat que trepitjar els Països Catalans no els garanteix una vida millor.
Travessar la mar: què espera als migrants que arriben en barca?
Però, però qui són aquests algerians i per què se’n van?
L’ACNUR calcula que són 1.053 els algerians que enguany han emigrat clandestinament cap a l’estat espanyol. Sigui per mar, amb la ruta citada dels Països Catalans, la de Múrcia i la d’Andalusia; o per terra, entrant a Ceuta i Melilla. Tanmateix, les úniques dades públiques són les d’arribades que facilita l’agència de les Nacions Unides, però no pas la de partides.
Les organitzacions socials algerianes no disposen d’estatístiques perquè les autoritats no en faciliten. ‘Abans del 2019 era fins i tot tabú. Es considera una qüestió que afecta la seguretat nacional i que ha de ser exclusiva del govern. Quan hi hem treballat, el govern ens ha acusat sovint d’embrutar la imatge exterior d’Algèria’, afirma Saïd Salhi, vice-president de la Lliga Algeriana per la Defensa dels Drets Humans (LADDH).
Algèria té una economia basada en les rendes dels hidrocarburs. Però la caiguda del preu del barril de petroli va fer disminuir molt els ingressos i va causar que actualment el país tingui dèficit pressupostari i comercial. Tot plegat ha originat una situació econòmica més precària i més atur. El segon problema és que, durant el règim de l’ex-president Bouteflika, el monopoli de les activitats econòmiques era distribuït entre una oligarquia, instal·lada també en els circuits financers i comercials.
Històricament des d’Algèria s’ha emigrat clandestinament mitjançant xarxes organitzades de passadors, per la ruta del Marroc fins a l’estat espanyol. Però fa uns quants anys les autoritats de tots dos països van començar a controlar-les molt més. Aleshores el flux migratori va desplaçar-se a la ruta de Líbia, via Tunísia, per a arribar a Itàlia o Grècia. Tanmateix, recentment ha deixat de ser una ruta segura arran de la violència a Líbia, una altra vegada en guerra i en una situació que es pot qualificar d’estat fallit.
D’aquí que travessar directament des d’Algèria cap als Països Catalans hagi esdevingut aquests darrers anys una alternativa factible. Intents sovint més espontanis, amb menys pes de les xarxes organitzades que abans. De fet, Salhi explica que fins i tot hi ha casos de grups de migrants que organitzen per si sols la travessia: compren ells la barca i cerquen un passador que conegui bé la mar.
Els qui provaven d’arribar a l’altra riba de la Mediterrània han estat tradicionalment joves formats, a l’atur o no, a la recerca d’una vida millor. Els anomenats ‘harragas’, ‘els qui cremen’ en àrab, perquè cremaven els documents d’identitat abans de partir o de ser detinguts: l’emigració il·legal és penada a Algèria. Val a dir que la precarietat econòmica no ha estat l’única raó de la partida.
‘Que un jovent completament desesperat se’n vagi no s’explica sols per qüestions econòmiques. És cert que hi ha molt atur i tota mena de dificultats, però, comparat amb els països veïns, Algèria si més no ha tingut mitjans financers per a permetre millors condicions de vida. Per què se’n van, doncs, en massa? Perquè el règim polític, completament corromput, blocava la renovació de les elits i el progrés dels joves’, afirma Soufiane Djilali, dirigent opositor del partit algerià Jil Jadid (Nova Generació).
A més, assenyala un segon factor més profund, sociològic. ‘Algèria surt d’un model de societat tradicional, amb unes noves generacions molt més obertes, atretes pel model de vida occidental. I aquest model refusa també certes pràctiques de la societat algeriana. Hi ha parelles joves que tenen dificultats per a expressar la seva llibertat i la volen trobar fora. No sols la política, també la social, la sexual…’ Això explica que ja l’any passat i a començament del 2019, a banda els joves habituals, cap a Europa també embarquessin funcionaris, dones i famílies, desitjoses d’escapar d’una mentalitat tradicional i religiosa estricta.
Tanmateix, el començament de la revolta democràtica del febrer passat va apaivagar el fenomen migratori.
La Revolució del Somriure
El 22 de febrer milers de persones van sortir als carrers de tot el país en protesta per la intenció de l’aleshores president, Abdelaziz Bouteflika, de presentar-se a un cinquè mandat. Fou la gota que va fer vessar el got, després de trenta anys de règim dictatorial. De llavors ençà, el país és en una revolta democràtica, coneguda per ‘Revolució del Somriure’. En sis mesos no s’han aturat les manifestacions pacífiques setmanals que demanen de deixar enrere el règim militar, eleccions lliures, un estat de dret i la transició cap a la democràcia. Un desvetllament després d’anys de dictadura.
Les primeres dècades del règim el país va viure en la bonança que garantia el preu del petroli. Es van repartir moltes rendes i diners per a comprar la pau social. Durant uns dotze anys els algerians van ser testimonis de grans millores materials i polítiques perquè hi havia pau després de la guerra civil. Progressivament la població va entendre que s’havia instal·lat un sistema en què l’entorn del president era afavorit sistemàticament. Ja no hi havia eleccions lliures, tot era trucat, la corrupció era generalitzada. I a poc a poc els algerians van anar acumulant rebuig pel poder.
Quan tot i la seva paràlisi el president va voler presentar-se a un cinquè mandat, tothom va entendre que els clans que l’envoltaven l’utilitzaven, encara que ell ho consentís. El poble esclatà i va prendre el carrer. Les protestes van aconseguir que Bouteflika anunciés que no s’hi presentaria i acabés dimitint sis setmanes després.
El clima d’esperança va frenar els fluxos migratoris. ‘La gent va tornar a agafar confiança en el país i va implicar-se en la Revolució del Somriure. Va creure que tenia l’oportunitat de viure a Algèria, projectar-hi un futur, treballar-hi. Jo mateix tinc amics que van abandonar els seus projectes de migració’, assegura el vice-president de la LADDH.
Tanmateix, el buit de poder l’omplí ràpidament l’exèrcit, la institució principal del règim algerià, amb el general Gaid Salah al capdavant. ‘Vivim la fi d’un règim polític que ha durat pràcticament trenta anys. Podem considerar que l’antic règim s’ha enfonsat completament i el poder ara ha de tornar a la sola institució que encara funciona, que és l’exercit. A partir d’aquí hi ha resistència entre l’antic règim i la possibilitat de fer-ne un de nou. Som en una fase intermèdia complicada per a negociar’, explica Djilali.
El poder vol anar per feina. Salah proposa un diàleg entre tots els partits i la societat civil, però amb l’objectiu concret de convocar unes eleccions presidencials per a elegir un president que s’encarregui de revisar les institucions, començant per la constitució. Però una part de l’oposició pensa que, abans de continuar el procés electoral, cal revisar el sistema polític i la carta magna.
L’oposició exigeix mesures de distensió per a dialogar, com ara la llibertat dels presos d’opinió i la dimissió del govern actual, designat per Bouteflika. De moment el poder no vol cedir, en nom de la continuïtat de la constitució i la seguretat de l’estat. La situació és d’un blocatge relatiu. Així i tot, cada divendres la població continua sortint al carrer. Sempre sense violència, perquè el record de la guerra civil dels noranta és encara molt present.
Salhi és optimista i recalca que el món àrab necessita un model democràtic i que Algèria, després de Tunísia, podria ser l’exemple a seguir. També ho és Djilali, perquè creu que hi ha les condicions d’una transició democràtica. ‘Avui dia hi ha una consciència popular molt important que reclama la democràcia i l’estat de dret. També penso que a l’interior de l’exèrcit hi ha la consciència que cal arreglar el problema. Però el camí que hi du és difícil.’
Avisa que els militars tenen el tic de voler garantir la seguretat, que els fa voler controlar la transició per fer-la pas a pas. Una part de l’oposició pensa la cosa contrària: cal aprofitar el moviment i que el poder és feble per imposar-hi de pressa canvis estructurals que duguin a la democràcia. ‘Podria ser que l’exèrcit rebutgi un canvi tan ràpid i brutal. I no s’ha d’excloure que reaccioni per mantenir el control la situació’, avisa. ‘A mitjà i llarg termini podem tenir molta confiança i ser optimistes. A curt hi pot haver sobresalts’, alerta el dirigent de Jil Jadid.
La incertesa revifa la migració
Després de l’adeu de Bouteflika, els escàndols de corrupció s’han multiplicat i bona part de l’oligarquia és a la presó. Com a conseqüència, el sector privat està desorganitzat. Afegit a la inestabilitat política, pròximament hi podria haver dificultats econòmiques. Sorgeixen els dubtes i alguns no tenen perspectiva de futur després de sis mesos de mobilització. D’aquí que aquest estiu el fenomen migratori hagi revifat, com és el cas de les barques que han arribat als Països Catalans. Però Salhi afirma que no té la mateixa dimensió que abans del 22 de febrer.
‘Vivim en una fase de descomposició de l’antic règim però encara no construïm. Som entremig, i en aquesta situació molts en sofreixen les conseqüències. Els qui tenen mitjans i l’oportunitat se’n van, encara que al cap tinguin la intenció de tornar d’aquí a uns quants anys. No tothom somnia una nova república, un estat de dret, una democràcia. No tota la població s’implica en aquest combat’, conclou Djilali.
