26.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 26.08.2024 - 22:24
El govern de la Generalitat va anunciar ahir, de manera molt sorprenent, que renunciava a intentar d’aprovar el pressupost. La decisió sorprèn i no sorprèn al mateix temps.
Sorprèn perquè en teoria el president Illa té prou vots per a aprovar-lo i no s’entén que tire la tovalla sense ni provar d’aconseguir-ho.
El darrer pressupost, fracassat al parlament, el va pactar amb Esquerra Republicana, que ara l’ha fet president i que se suposa, per tant, que no hi posaria gaires pegues si el text anés en la mateixa línia. I va descarrilar pel vot en contra dels Comuns, que ara, en canvi, han pactat a cegues amb el nou president socialista i s’han oblidat com per art de màgia de tots els principis i queixes que havien plantejat tan iradament i tan intransigentment al president Aragonès.
Per tant, no s’entén gaire que el PSC ni tan sols intente de negociar l’aprovació del pressupost, encara menys tenint en compte que han afegit dos departaments nous a l’organigrama i que se suposa que haurien de marcar un canvi polític. És veritat que el pressupost prorrogat es pot modificar i adaptar fins a un cert punt fent jocs de mans burocràtics, però al final els diners han estat adjudicats amb una finalitat i no hi ha tant de marge de maniobra com se suposa que un govern nou vol tenir.
He dit al començament, per això, que la decisió no s’entenia, però que alhora s’entenia; si la posem en context.
Podeu fixar-vos que el govern de la Generalitat de Catalunya ni tan sols intenta d’aprovar el pressupost. Aquesta n’és una. Que al mateix temps el govern municipal de Barcelona el va aprovar de manera automàtica per la via de la no-presentació d’una moció de censura l’any passat –els ajuntaments tenen aquestes regles especials– i continua sense tenir clar com l’aprovarà enguany. Aquesta en fa dues. I que el govern espanyol ni tan sols intentarà d’aprovar-lo enguany. I aquesta en fa tres. Tres governs del PSOE, doncs, i cap dels tres no fa l’esforç de cercar les aliances que li permeten de tirar endavant amb normalitat el projecte més important de l’any, el que defineix les polítiques de veritat.
Que lluny que queda aquell temps en què polítics socialistes com ara Joan Reventós i Pasqual Maragall incidien constantment a dir que el pressupost era l’acte polític més important de l’any. I quina raó que tenien. La política, la política amb majúscules, es fa a força de fets i no de paraules. I els fets, en política, al final sempre s’han de transformar, inevitablement, en números. En números d’un pressupost. I en execucions d’aquest pressupost. Perquè les declaracions sempre se les pot emportar el vent.
I què significa tot plegat i quina importància té? Per mi hi ha dues coses interessants a retenir.
La primera és la incapacitat del PSOE per a bastir coalicions fortes i funcionals, bàsicament perquè es va especialitzant a aconseguir d’accedir al poder de maneres molt poc estables i sovint antinaturals.
Al govern d’Espanya el PSOE va perdre les eleccions contra el PP, però ha fabricat una coalició que tan sols és unida pel rebuig a Vox, i encara –un detall significatiu: en tota la legislatura solament ha pogut aprovar una llei, la d’amnistia, i ja veurem si n’aprova cap més.
Al govern municipal de Barcelona el PSC va perdre les eleccions contra Junts i és al poder només perquè va pactar amb el Partit Popular per impedir la coalició independentista que Xavier Trias i Ernest Maragall havien aconseguit de tancar.
I al govern de Catalunya el Partit Socialista va guanyar les eleccions, però sense aconseguir cap majoria suficient per a governar. Si té la presidència és gràcies al vot, si més no incongruent, d’Esquerra Republicana.
Sobre això, discrepe d’alguna gent que està molt alarmada per aquest aparent retorn a l’època en què els socialistes ho dominaven tot, totes les institucions i a tot arreu. Perquè tan sols és aparent. Tot és massa tremolós i pot caure al primer bufit.
La segona de les coses que trobe interessant és de gran importància, però.
Perquè amb la seua actitud els socialistes demostren que el poder no els interessa per a transformar res sinó simplement per a gaudir-lo. I aquest és un gran canvi, a pitjor, respecte d’allò que ells mateixos havien estat històricament.
El cas de la Generalitat és paradigmàtic. Sense pressupost ni rumb polític el govern de Salvador Illa servirà només per a dues coses.
La primera, per a alimentar i fer créixer el seu sottogoverno a nivells desproporcionats –cosa, malgrat tot, ben perillosa, tal com va quedar ben demostrat la passada legislatura en el cas d’Esquerra Republicana.
I l’altra, per a mirar de convèncer Catalunya, Espanya, Europa i el món que el procés d’independència de Catalunya s’ha acabat i que la colònia ja s’ha pacificat. Aquest és el seu projecte clau. I és una fal·lera que no necessita diners sinó solament gests. Per què complicar-se la vida, doncs, batallant pels trens, la sanitat, l’escola o el finançament? Per què calfar-se el cap perquè la gent visca millor? Fuig, faena, fuig…
